Tot això, una tempesta rere l’altra, un ensurt, un somni
barrejat amb desplaers, tot això només, per aconseguir una forma de vida més
adient amb els seus propis ambicions. Aconseguir una bona posició i fer molts
diners.
I ara
què...
Resta immòbil enmig del llit, només sent veus que
xiuxiuegen al seu voltant i el seu cos amb prou feines sent el ròssec de les mans que els metges i infermeres de
l’hospital fa que treballin per mantenir-lo...
Interiorment, només interiorment, un riure sarcàstic
omple la seva gola i l’amargor puja del seu
interior.
Mantenir-lo
amb vida, a bé de què...
Només el seu cervell funciona correctament com si fossin
els departaments classificats d’un vell arxiu. L’esperit de l’ordre el manté
viu i cadascuna de les oficines cerebrals transmetre’n petits, dèbils manaments
al seu estimat cos.
No l’ha cuidat gaire, bé ho sap, però sempre com un vell
amic ha respst respost sense protestes a les seves insinuacions.
Ves amb compte
cor, no bateguis fort, així sí, suau, compassat, no forcis el que t’envolta.
Deixa fluir la sang sense presses.
Ja ho sap, les presses, l’angoixa, ara li diuen estrès
(cara paraula, amaga tantes subtileses) l’ànsia de viure i el desig de poder el
feia córrer, manar, exigir i ara intenta assossegar al que va fer anar com un cavall
desbocat.
Calma’t, - diu-
no vulguis acabar despresa, ves amb
compte.
El record de l’accident provoca un cert nerviosisme a la
seva ment. Els ulls es mouen neguitosos sota les tancades parpelles. Havia
d’haver mort, tal com va quedar el cotxe, quina sort encara viu...
Viure,
sort, quines estranyes paraules per a la seva situació.
Salvar, de què?
Només resta el cervell per demanar o maleir un déu.
Un cos al que només pot
donar unes mínimes ordres per malviure.
Sobreviure
a què? A un cos masegat del que no es pot fruir ni sentir.
Les monges parlen d’esperança i de vida celestial. Però
això en el seu pensament és lluny i abans ha de oblidar-se del vell amic, que
ha crescut, que ha penat, que ha gaudit, que ha plorat dins seu i amb ell. El seu
propi sí.
Una escletxa de llum, un suau alenar, una presència subtil.
Dóna-li descans senyor, malgrat no hagi un més enllà.
Miquel Pujol Mur,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada