M.A.B.F.     

AMICS,

Durant uns dies farem una breu parada en les nostres publicacions. Tal vegada per respectar aquestes dies de festes nadalenques i, rebre l’any 2025 amb l’esperança que arribi ple de Pau i Amor, en aquests caòtics moments universals, on la por i les llàgrimes sovintejant entre la gent del poble, siguin de la raça que sigui.

PASSEU UNES BONES FESTES DE NADAL

UNA FELIÇ ENTRADA DEL 2025

Si no hi ha res de nou fins després de la diada del Reis Mags.

                                                                                            Desembre 2024 

ENGRUNES X. TALLER D’ESCRIPTURA

 

Titella, vergonya, blavós, bunyol, qualitat, rocallós  préssec, onada, nansa, marbre 

Quina vergonya que em fa anar vestit de titella mentre menjo un bunyol de dubtosa qualitat. Perquè soc un préssec, sí, però no vull dir ser l’agradable fruita , no, sinó que ser préssec és una forma de definir el meu caràcter. Sí, és de préssec, perquè sempre m’enganyen les persones amb qui confio. 

Mentre mossego el bunyol penso en el marbre de la calaixera de la mare. L’he trencat amb un cop de la nansa de la caixa d’eines. Pobre mare! Tant que estima el moble, herència de la seva àvia. 

Està dur el maleït bunyol! Simplement, és el còmplice involuntari per a seguir dins la mateixa història. Allò que diuen, nexe d’unió. Mentrestant, miro l’onada del blavós mar que pica una i una altra vegada sobre el rocallós espadat  que protegeix el far.  

I tot això, per què? Ai! No ho sé simplement per complir fent una crònica sobre unes paraules obligades.

 

"Ens feiem un bon tip de ballar fins a les tantes de la matinada."  Es una frase del llibre:  Cap a les estrelles. Del Daniel Montanya. 

El Marc ho llegeix i després de pensar-s’ho, el torna a llegir. Quines paraules més entranyables i segurament molt apassionades. Benaurats el que han pogut gaudir del ball fins a primera hora o la que fos de la matinada. 

Per un problema de naixement, mai, en la seva vida ha pogut fruir del ball. Ni d’agafar una noia jove entre el seus braços per ballar, per moure`s o pel que sigui. 

Les seves cames mai han tingut la força suficient per mantenir el meu cos dret. Sempre m’ha hagut de recolzar en unes crosses o en més d’una ocasió he passat  temporades en una cadira de rodes. 

Més hi ha noves esperances que il·lusionen el seu cap. Tal vegada una cura miraculosa o una jove que entén la seva situació. Potser ballar no per+o compartir la vida sí. 

Miquel Pujol Mur 

UN VIATGE MERAVELLÓS

 

Tal vegada, el meu tarannà, és problemàtic pels viatges organitzats. No m’agrada que em portin a veure, allò que anomenen turisme. De vegades, li dic llibertat i, altres que m’agrada conèixer allò que no m’ensenyen. Com viu la gent del poble, no el que ens mostren com a glòria mediàtica. Per tant, descriuré un del meus viatges, diguem-ne habituals. Sortida, ni molt d’hora ni massa tard.

Les nostres sortides són majoritàriament en cotxe, amb la idea de conèixer la terra, el país i, aprendre alguna cosa. Sempre hi ha algun indret nou per veure, en aquest el nostre món. La nostra excusa, és cercar esglésies. Perquè en aquest país, sempre a cada poble – com a mínim – hi ha una església. Com a referència de la fe de segles anteriors. 

Van sortir, en direcció a terra gironina. El punt clau d’inici era Sant Miquel de Fluvià, poble i monestir. Una construcció d’època romànica del segle XI, un campanar de 28 m. d’alçaria, planta quadrada i bellesa imponent. Tres absis, amb arcuacions cegues i lesenes, a la part de capçalera de l’església. Als voltants de la plaça, les restes del que havia estat el monestir, 

Un poble net i ordenat. Ens vam anar a prendre un refresc o un cafè, no ho vull personalitzar. Vam conversar amigablement amb la dona del bar i, poc desprès amb el seu home, que es va apropar. Una estona de saber xafarderies del poble i una estona de parlar amablement. De vegades, m’estranya la dita que els catalans són tancats i ens costa relacionar-nos. Crec que, és més aviat, depèn de com  t’hi dirigeixes. 

A continuació, ens van encaminarr a veure dues restes d’antigues esglésies, en una cruïlla de carretera. Només dues ruïnes cercades i, amb un cartell informatiu. Crec recordar que una havia estat una construcció funerària, romana. 

Ja visitades, una a un costat de la cruïlla, l’altra al contrari, entre camps de matolls i alguna bardissa. Fetes les pertinents fotografies. Seguidament, vam marxar a veure, això ja és cosa de temps i ganes de saber, què hi havia en aquell indret, desconegut per nosaltres. Ens ho havien recomanat, els nostres nous coneguts de Sant Miquel de Fluvià. Als cap de pocs quilometres entràvem al pàrquing de Sant Martí d’Empúries. 

Una meravella es va obrir al nostres ulls. Un poble  enlairat i obert al mar. Aquest Mediterrani nostre (per favor, que no ens el facin malbé) d’un blau serè i obert. Un cel també blau, amb algun escampat núvol petit, quasi translúcid, en l’horitzó. Com si un pintor, només hi hagués insinuat el color. 

Una platja oberta, extensa i plana. A dalt, un poble de cases majoritàriament de pedra. Dos o tres restaurants, entremig dels arbres, a la plaça. Els preus, tot s’ha de dir, no massa econòmics. Una església, primerament va ser romànica i, ara  gòtica. Els pirates musulmans també van fer la seva feina destructiva, en el poble emmurallat. 

Un cartell ens recorda que Víctor Mora, va recrear la figura del “Capitán Trueno” en el poble de Sant Martí. 

Després a cercar lloc on menjar ja que nosaltres som de butxaca prima i boca clàssica i fina. Coses que no lliguen en absolut, però alguna cosa trobem en aquest el nostre país. 

Catalunya, aquest el nostre país té molts racons d’una bellesa incommensurable. 

Miquel Pujol Mur

ADMIRO LA GENT ... L'aneguet lleig

 

"Admiro la gent que sembla el sol encara que a la seva vida tot està  núvol"  (Anònim) 

Un tema, que em fa pensar molt. Per què? Us podeu preguntar.  El sol se sent sol, o està ennuvolat interiorment? Segurament, primer ha de posar en pau la seva condició interior i desprès tal vegada lluirà de veritat. 

El sabeu el conte de l’aneguet lleig? 

Hi havia una vegada, una ànega que quan van obrir-se els ous de la seva niuada, va estranyar-se que un dels seus fills fos més feixuc, més gros i li costés seguir als altres. Quan nedava sempre quedava endarrerit. Els altres, eren lleugers i alegrois, a ell li costava seguir-los en les alegres passejades. A terra, les seves potes no tenien la força suficient i per sortir de l’aigua, els altres l’havien d’ajudar. De vegades s’entretenia en qualsevol cosa - per petita que fos-  i es perdia. La mare, paciència de mare, l’havia de cercar on fos. Malgrat hagués de deixar, per un moment, la resta sola. 

El seu cap, tampoc era tan airós, ni viu, com el dels altres. La mare, es preguntava sovint: Quin pot ser el parentesc d’aquest fill, vers els altres? També, quin havia estat el seu pecat. No en trobava cap. Si tots són, dels mateixos pare i mare, d’on ha sortit aquest “esguerro”? El veia, solitari enmig del llac. 

Era gros, i cada dia se’n feia més, de gros. Tampoc lluïa el plomatge dels altres. Ni marronós, com les filles, ni el cap verdós com els nois. Era blanc i, menjava una barbaritat. En certs moments es disputava amb els altres germans i els apartava, per menjar-s’ho tot.   

La mare, dolça mare, de vegades el guaitava. Enmig del llac flotava deixant-se portar per l’aigua. Per fi, el cap s’alçava damunt d’un llarg coll i, a més estarrufava les grans ales. Era com un navili, amb les blanques veles enlairades. Un galió, que flotava orgullós enmig del suau color verdós, de l’aigua del llac. 

De sobte, al cel va aparèixer un estol d’aus blanques, ales grosses i coll llarg, que van emetre un so que va fer capgirar- se  sorpreses, totes les aus de l’estany. L’aneguet lleig, diforme del seus germans, va alçar el cap i va respondre amb el mateix so. Instants després, aquelles ales grans, van batre l’aire i va marxar seguin l’estel de les altres aus germanes. 

Per fi, el sol interior havia trobat el seu lloc i, orgullós el recorria. 

Miquel Pujol Mur

TRES DESITJOS

 

Se n’era un mendicant que caminava sense esma. Estava mig marejat per manca de menjar. Total, un tros d’entrepà, que algú havia tirat en una paperera. Era a prop d’un col·legi de nens. Segurament, comprat en una franquícia alimentària. Després, un glop de cervesa, d’una llauna abandonada en un banc. 

De sobte aparegué davant seu un mag. Tot al seu voltant era il·luminat de color rosa i el fons, de blau cel. Un xic “démodé”, va pensar el nostre captaire. El gran mag tot florescent i, amb un gran turbant que li envoltava el cap, el cridà:

¾    Escolta bon home. Apropa’t que et vull fer una pregunta molt senzilla de respondre. Reunits tots els mags de l’Univers, no hem pogut esbrinar-ho. Hem pensat que segurament el nostre pensament, capficat amb temes transcendentals, s’havia perdut el taller de coses  elementals. El teu premi, serà poder menjar cada dia, una menjada. Mira aquí tens tres tresors que són salut, diners i amor. Quin és el millor o, en quin ordre els posaries. 

El pobre home comença a donar voltes a la qüestió. Però no se’n surt. El mag, finalment impacient i cansat d’esperar, digué:

¾    Mira et deixo tres pedres pintades dels colors representatius. Daurada per a  la riquesa, rosada per a la salut i vermella per a l’amor. Tornaré demà a la nit i em donaràs la resposta.

Seguidament va desaparèixer. 

L’esparracat va estar tot el dia donant-li voltes i voltes a l’elecció. En ocasions agafava els símbols i els canviava d’ordre, després els movia una altra vegada, per tornar-los a posar més tard, al mateix lloc. Així va arribar la nit i, de nou aparegué el mag.

¾    Què, quina és la millor opció?

L’home afamat, assedegat, amb el cap enterbolit de tan pensar, va alçar la cara i va dir:

¾    Saps què? Me’n vaig a buscar altre cop, menjar a les papereres. Massa complicat. Les tres a la vegada no donen la felicitat completa. És com un escambell de tres potes, sempre en coixeja una. Ja us ho fareu! 

Mentre caminava, cercant alguna cosa aprofitable, dins els contenidors dels supermercats, cosa cada vegada més difícil amb la recollida selectiva, el seu cap anava barrinant. Una visió se li va aparèixer d’imprevist, mentre agafava una fruita bastant tocada. Caram! Amb el diners en aquest món capitalista es pot aconseguir quasi tot. 

Malaltia; metges i hospital i residències

Amor,  actualment una mica devaluat. 

Deixant-ho per terra totes les seves miserables pertinences va córrer fins el lloc de l’aparició. Desolat va asseure’s a terra, no hi havia res. El seu pensament. al girar cua, per tornar corrent a posseir les seves úniques possessions  va ser: Per manca de decisió, una altra ocasió perduda. 

N’hi ha tantes d’ocasions perdudes a la vida. 

Miquel Pujol Mur

HE TROBAT LA MÀQUINA DEL TEMPS DEL BESAVI

La mare, m’ha demanat que posi ordre al garatge. Hi ha massa andròmines que fa anys estan oblidades. Ningú sap exactament, si són utilitzables per alguna cosa de profit. He començat a remenar-ho i, he tingut la pensada que les coses més inservibles, deuen ser les del fons, les més antigues. Fent un passadís, m’hi he arribat. Quants trastos vells i rovellats que hi ha en aquests racons. Deuen ser del temps del besavi, que he escoltat alguna vegada al pare, que volia o era inventor. Crec que una matinada va desaparèixer d’aquest món. 

Arranco amb molta cura un separador de fusta i quedo perplex. Tot això és un laboratori, mig de mecànica, d’astrofísica i de computació. Mai, en el meus estudis, havia descobert tants aparells de primer nivell. Aquell ancestre, devia ser un geni incomprès.  

Moc una caixa de cartró i amagat m’apareix un estrany vehicle, mig coet i mig avió. Per la seva posició endevino que n’hi havia hagut en aquell mateix lloc, un altre de similar configuració. Encuriosit, m’hi pujo. Només asseure’m una vibració estranya comença a animar-me. Pitjo un botó, la nau es tanca, es bloqueja i la vibració augmenta. S’obra la teulada del garatge i surto disparat cel amunt. 

Un sotrac molt fort i m’adono que he creuat la darrere capa de l’atmosfera. Mare meva! Penso horroritzat, mentre observo el desgavell d’estris, satèl·lits o antenes que omplen l’espai. Està tan merdós, tot això, com a baix a la Terra. 

A causa de l’absència de la gravetat, m’ensopeixo. Finalment la nau em porta fins un núvol, rodejat de llamps lluminosos i es para als peus d’una blanca escala. El vehicle, aparca al costat. Encuriosit encara més, pujo per l’escalinata, cap a una casa rodejada d’un immens jardí. Els graons són d’una substància tova que, més que pujar jo, és ella la que m’eleva fins a la porta de la mansió. 

La porta és enorme aixecant la mirada no veig ni la llinda. Tinc por, no seran gegants, que se’m menjaran sense adonar-se’n. M’endinso per un passadís de parets blanques i movedisses. Finalment, em trobo en una gran sala. Assegut en un triclini blanc, un home també vestit de blanc, amb el cap recolzat en una mà. No ho sé, em recorda algú dels llibres de quan era petit. 

¾    Eh! Senyor!- Li crido amablement, no sigui que s’emprenyi. – On soc?

L’home em mira amb mirada dolça i contesta:

¾    Ets al cel.

¾    Al cel?- Repeteixo tot dubtós.- I pregunto de nou.- Vostè qui és?

¾    Noi, no ho veus? Jo soc Déu.

¾    Déu! Aquell del catecisme.

¾    Si. Com has vingut?

¾    En un estri del meu besavi

¾    Ah! L’Amadeu, bon xaval

¾    El coneix?

¾    Sí. Em va ajudar molt a entendre el vostre tarannà.

¾    Caram! Si que n’era, de savi

M’adono que davant seu i gravitant hi ha una gran esfera verda i blava. 

¾    Què és?

¾    Un planeta nou, per canviar-lo per un altre on que no s’entenen. Per quan exploti. L’he d’acabar aviat per guardar-lo i esperar el moment.

¾    Tan ràpid ha de ser, aquest canvi?

¾    Sí! Perquè si fallés aquell, en el que vaig depositar totes les meves esperances, faria davallar tot el sistema de les constel·lacions estel·lars. Seria el caos de l’Univers.

¾    Tan important  és?

¾    Mira si és important, que vaig enviar, fins i tot, el meu fill a salvar-lo. No tenen remei, superbs, cobdiciosos i bruts.

¾    Vol dir la Terra? És el meu planeta.

¾    Doncs noi, ho lamento. Ja us ho fareu. Vosaltres mateixos. Un suïcidi en massa. Jo no ho volia, però si sou tan negats, no puc fer res més que buscar un recanvi nou.

M’ho he pensat. I li he dit: Té tota la raó.

¾    Aquest planeta nou és molt formós. Sap què penso? Que no posi a l’Adam ni a l’Eva, ni tampoc a tota la seva descendència. Tampoc allò de la possibilitat de l’evolució. Els humans, no sabem conservar res de res i, ho enverinem tot. Sense els humans, aquest planeta nou serà una meravella de l’Univers.

¾    Vols salvar-lo ja que hi has nascut

¾    Ai, Déu! Que en sou de bo. Com va acabar el vostre fill?

¾    Torturat i crucificat. Tens raó. 

M’ha fet espai al seu costat. M’he assegut i, m’he quedat embadalit mirant aquesta meravella de planeta. 

Miquel Pujol Mur

COM ENS VAM CONÈIXER

Estic recolzat a la porta de la restaurant. M’agrada aquesta feina de sommelier. Tants diners que m’he gastat en licors, vins i caves, durant la meva vida. Me n’he gastats tants,  que ara em veig obligat  a fer aquesta segona feina, els divendres, dissabtes i diumenges, per poder pagar tots els meus deutes. Sort que el propietari és un company de col·legi. Uns dies recomanant begudes i, els altres aconsello parelles que volen divorciar-se. 

Observo la senyora que acaba d’entrar. La veig una mica indecisa, com si no estigués segura del pas que va a fer. L’experiència de l’altre treball em diu que ha convingut una cita, amb un desconegut. 

El maïtre l’acompanya fins a la taula que li estava reservada i li entrega la carta. Amb un gest, indica que vol esperar-se. Ràpidament, noto el seu neguit. Una clienta que no consumeixi res, és impròpia del nostre restaurant, per tant comprenc de seguida la indicació del company de treball. Miro el nom a la reserva i, llegeixo Núria. Sense pensar-m’ho gens, m’hi acosto i  amb veu baixa. Comento:

¾    Senyora Núria...

Em mira sorpresa. De seguida reacciono, entenc perfectament que el nom és fals. Un punt al meu favor, cada cop endevino més, de què va tot. Nom fals, taula reservada i. una cita amb un desconegut, segurament per mitjà de les xarxes socials. Miro la seva mà. Noto la marca d’un anell, que s’ha tret fa poc.  Però continuo, malgrat la noti neguitosa i reservada. Al mateix temps, amb por. Un primer “ligue”, i no sap ben bé com funciona, tot aquest tema.

¾    Senyora, no vull ser pesat. Mentre espera, potser li convindria prendre un aperitiu. Reconforta l’ànim. Miri, tenim un vermut artesà de proximitat, que és una meravella. El Murcarols. De la nostra terra, suau, fluid i amb un toc d’herbes aromàtiques, que no en té cap més del món. Per acompanyar-lo, unes petites delicadeses del nostre cuiner. 

Em mira, he de dir que soc força alt i eixerit. Mare meva com està la senyora. Un bombonet de molt bon assaborir. Ai, Déu! Les dones i els homes.  

¾    D’acord! Porti-m’ho. 

I quina mirada m’ha fet. Ja ho dic jo, que caic força bé. Observo com es pren el vermut. Noto que mira el rellotge, impacient. Finalment m’apropo, abans que acabi de moure la cadira, per anar-se’n.

¾    Què li sembla si l’acompanyo a sopar? M’explica les seves cuites i sopem com amics. 

Comento dolçament, però amb fermesa. Dubta un instant, m’adono de la seva confusió, però assenteix i es torna a asseure. Demano la carta i mirant-la als ulls, comento.

¾    No es preocupi dels preus. En aquesta ocasió, pago jo. És un plaer dinar, amb una dona tan encantadora com vostè, Núria.

¾    Digui’m Montserrat. Més val que em tutegi. Vostè?

¾    Em dic Maurici. Oblidem els vostès. D’acord, Montserrat?

La vaig aconsellar amb el vins. Un primer, amb un blanc de Rueda. El segon amb un Priorat. Les postres amb un cava dolç. La Montserrat, va enraonar i em va mostrar les seves amargures. Primer el marit i, ara aquesta cita aconsellada, quasi obligada, per les amigues. Em va obrir la seva ment, com una flor en primavera. 

Sincerament va beure massa, havia de treure tot el rancor emmagatzemat en la seva ànima. La vaig acompanyar, a casa amb el meu cotxe. Va meravellar-se, que un simple sommelier anés amb un cotxe tan valuós. Em va convidar a prendre cafè al seu pis i, vam beure una mica de Calvados de la meva petaca. Quan ens vam acomiadar a les sis del matí, ens coneixíem mútuament, com amics de sempre.   

L’endemà va trucar al restaurant, per reservar taula per sopar amb la meva companyia. Així per sempre i, ja fa vint anys que som parella. 

Miquel Pujol Mur                                                         

L’ESQUIROL NESBO

 

Tal vegada hi ha un jove esquirol, anomenat Nesbo, que viu feliç en el bosc proper al Canigó. Des del seu habitacle veu les germanes i els germans de la congregació de les Beatitudes. Com li agrada veure els humans moure’s d’un costat a l’altre del gran i vell monestir. Tot plegat és una espècie d’espectacle teatral però, més real i més proper. En més d’una ocasió, ha baixat fins el gran temple, a escoltar les seves cançons, d’agraïment al Déu del cel. 

Els dies de sol, els aprofita per recórrer, saltant alegrement d’arbre en arbre, per l’enorme espai pirinenc, Mentrestant, cerca i recull queviures, per a quan arribi el fred hivernal. Aleshores, en el seu cau, situat a dalt de la brancada d’un centenari, roure observarà com neva. I amb la panxa plena, s’arraulirà ben calentó. Mentre espera amb impaciència, l’explosió dels sentits de la primavera. Però, aquest any, ha rebut una sorpresa inesperada. Un dia com molts altres últimament, ha anat  a veure la Lasky, una nova veïna. 

Qui és la Lazky, us preguntareu, estimats oïdors? Doncs, ara mateix us ho a dic! 

La Lazky, és una jove esquiroleta, tan trapella i eixerida, com no hi ha cap altra al món. Lleugera, brinca de rama en rama i, riu enjogassada als quatre vents la seva vitalitat. Viu, en un cau proper al del Nesbo. 

Però, avui en arribar la veu trista, compungida. Està mig amagada en el fullatge de l’arbre. S’hi acosta, tot decidit i li pregunta:

¾    Què et passa Lazky! Mai t’he vist tan esparverada. Què tens? 

La Lazky, assenyala el forat on té el seu cau, amb horror. El Nesbo, la mira sense entendre el que vol dir.

¾    Sí?. -Pregunta.

Ella, li contesta amb veu atemorida.

¾    -Hi ha un escurçó a casa meva. Un okupa horrorós, que no em deixa entrar. Quina por que em fa, amb aquells corbs ullals tan llargs. Quan m’acosto, per intentar raonar que allò és el meu refugi, aleshores, mou el cap negativament, obre la boca i s’estira amb la intenció de mossegar-me.

¾    Deixa’m provar a mi, Com que soc més fort i, una mica més gran potser m’escoltarà. 

Valent s’acosta al forat i, ficant el cap a dins parloteja amb la serp. Pobre Nesbo quin ensurt. Si no hagués estat tan ràpid a treure el cap, hauria rebut una forta mossegada al nas. Tot i que, ha perdut un dels seus bigotis, del que n’estava tant orgullós. 

El Nesbo ha quedat pensatiu, mentre l’esquiroleta es planyia així:

¾    Ara què faré jo? Sola, trista i abandonada, enmig del bosc. Em moriré de fred. Quedaré glaçada com una figureta de Nadal. Encarcarada i callada per sempre més. 

El Nesbo resta callat. Pensant. De sobte, fa un brinc. Es pica al front i crida:

¾    Eureka! He trobat la solució! Saps què? Anirem a buscar pedres i li tirarem a dins del forat. Com que les serps, no tenen mans, no les podrà treure i, ràpidament fugirà. 

D’aquesta manera, ho fan els dos esquirols. Vinga, una pedreta i, una altra més. La serpota, ja ho intenta de mossegar als dos esquirols però, ells són molt més àgils i, no els pot mossegar. Finalment, ja cansada esbufega i, mirant-los empipada marxa a buscar, un altre forat, o millor, un amagatall en unes roques. 

Quina feina tenen a treure les pedres però, al final, resta el forat buit i net. La Lazky entra contenta en el seu cau, però surt molt de pressa. Li fa una abraçada alegre i esquirolenca, plena d’agraïment. Passada la primera mostra afectuosa parla ronsejant una mica. 

¾    Fa pudor, molta pudor! Olor de serp! - Diu amb cara de fàstic.-  No podré dormir. Els meus queviures els ha mullat amb esquitxos de la seva fastigosa boca. Uf! Em moriré de gana. 

El Nesbo no sap què contestar. Finalment la Lazky s’apropa encara més i li xiuxiueja a cau d’orella.

¾    Tu deus tenir un cau molt gran, esquirolet del meu cor. No em podries fer un petit espai al teu costat? Només, un dies fins que marxi la pesta de serp. Ja veus que soc petitona i dolça. No? 

Què voleu que contestés el Nesbo? Es clar, va dir que sí. Però, la cosa es va allargar. No van ser uns dies, sinó molts més. Van anar a buscar les provisions del rebost de la Lazky i van quedar-se al cau del Nesbo. 

A la primavera van sortir del cau dos petits esquirols per descobrir un nou món, ple de flors i aventures. 

Miquel Pujol Mur   

ENGRUNES DE TALLER ESCRIPTURA IX

 

Quina feina aquesta setmana. Primer, he hagut de cercar informació sobre aquest tal, Ray Bradbury. No és un autor, que recordi haver llegit. Sí, que he vist la pel·lícula Fahrenheit 451, basada en una de les seves obres. Després de llegir la seva vida, m’ha impressionat veure que era un home, que provinent d’una família pobre i, sense estudis universitaris, va lluitar, i molt, per aconseguir triomfar en el món literari. No sé, si ser descendent, d’una de les Bruixes de Salem, li va obrir el pensament, vers la seva obra.

Hi havia una vegada un escriptor que tenia paor als fulls en blanc. Les idees que guardava en el seu cap  eren moltes, moltes, potser massa.

Però contínuament en pensava més, més i més.

Si llegia un llibre, hi imaginava nous camins. Si anava al cinema, la seva imaginació el portava a diverses aventures. Simplement, si fullejava un diari, tot un món nou, emergia entre les “entreteles” del seu cervell. 

Al cap dels anys el seu cap s’engrandia, més i més, tot replet d’idees i arguments. Fins un dia, maleït dia, que no va poder més i, tot aquell món de lletres, va escapar-se per les seves orelles. El nostre pobre escriptor, que odiava els fulls en blanc, va morir. 

Però això, no va ser el final d’aquesta història. No!  Perquè tot allò que emmagatzemava dintre del seu cap, no va voler finir amb ell, sinó que va continuar tenint vida. Ara ja, la seva vida pròpia. 

No volien desaparèixer i, primer, replà per replà, van ocupar tota la casa. Les frases, dels seus innominats contes, brollaven de les parets. Ocupaven habitació per habitació, foragitant els inquilins. 

Quan no hi va haver cap persona viva dins de la casa, van comentar entre elles: Que tot estava perdut, si només eren vives en aquest lloc. Decidides a perviure, van continuar la seva croada. Poc a poc, van ocupar les cases adjacents. Després, per què no, totes les illes veïnes, una a una. Fins i tot, l’ajuntament en ple, va caure rendit als seus paràgrafs. 

Els pobladors farts de tantes paraules, també van haver de fugir esparverats. La ciutat va quedar sola i abandonada. No la coneixeu? 

                     LA CIUTAT DE LES LLETRES MORTES. 

La culpa, de qui va ser?: D’un escriptor que tenia por als fulls en blanc. 

Actualment, en aquest món hi ha tantes dites falses, que ens pertorben els pensaments, que prefereixo no opinar. 

Miquel Pujol Mur

Miquel Pujol Mur

SI JO SABÉS VOLAR II

Veure les faccions d’ell, davant de tothom, és tot un poema. Avergonyit, més pel menyspreu general,  que per les paraules d’ella, solament diu:

¾    Noies!!  

Marxa, malgrat tot, xiulant per dissimular la seva frustració. 

La Míriam agafa el jersei i mirant al cambrer, exclama potser massa alt o, potser perquè se n’assabenti tothom.

¾    Que aquesta vegada t’ho pagui tot, ell. S’ha acabat, allò de “a mitges” o, “no em porto prou”. Que pagui, d’una punyetera vegada. Ens mira i deixa anar:

¾    Beneits! És que no heu vist mai una baralla de parella. Però aquesta, sense cap final feliç. O, és que encara us heu divertit? 

Està tan emprenyada, que ni sap com posar- se el jersei i, nerviosa comença a somicar. 

Jo, he aprofitat aquest petit moment per escapolir-me i, donar els diners promesos  a la Noèlia. No és cap mentida la relació alumne i  professora. Els de segon curs, ho sabem tots però, algú ho havia d’explicar, a la Míriam. 

Ha estat un moment i de seguida m’he dirigit ràpidament cap a les escales. La Míriam, està plorant en un replà i jo, cavallerosament li he donat el meu mocador. M’ha mirat de biaix, quasi sense veure’m i, un altre cop ha començat a plorar. No he pogut per menys, que apropar-me per a consolar-la i li he dit:

¾    Si sabés volar, només volaria amb tu. El Xavier és un cabronàs, no ho oblidis. Què et sembla, si anem al cinema aquesta tarda? Tampoc estic tan malament. 

Ha mig somrigut sense respondre’m, i amb l’excusa del mocador l’he acompanyada fins la reixa de la porta de sortida. Encara hi ha alguna llàgrima, als seus ulls. 

Ha contestat, ensenyant-me el mocador:

¾    Em sap greu, està molt mullat. El rentaré i te’l portaré demà. Accepto el teu oferiment, més avui no, estic molt ensopida. Tal vegada demà.  Sense córrer, com amics, d’acord. No vull cap més decepció. 

He corregut alegrament pel carrer i em ressona interiorment la lletra d’una cançó. 

“Volare por un cielo infinito” de Domenico Modugno. Els meus pares la posen en més d’una ocasió.   

Miquel Pujol Mur

SI JO SABÉS VOLAR I

 

Des de la barra observo la parella asseguda en una taula de la cafeteria. Els coneixia de veure’ls a la Universitat. El Xavier i la Míriam, eren estudiants  de primer any,  jo ja estudiava el segon. 

M’havia fixat amb ells perquè eren completament diferents, com si visquessin en dos mons. La noia, la Míriam, és molt bonica, sense ser meravellosa. Sense arribar a ser un “pibon” que diuen alguns. O almenys, això em sembla a mi. Ja ho sé que cadascú té el seu parer, que moltes vegades no és el mateix que el dels altres. He de dir que en les poques ocasions en qué hi havia parlat, era molt oberta i simpàtica. 

Però m’agrada també el seva forma de vestir, d’un classicisme modern i actual. El Xavier, és exageradament modern. Vesteix sovint uns pantalons curts, desastrats i vells. En moltes ocasions, una samarreta, que sota les aixelles, marca grosses marques de suor.  

La Míriam la trobo sovint a la biblioteca. A ell,  sempre corrent rere les pilotes, tant li fa si és de futbol, bàsquet o rugbi. Entre el companys, té el malnom de “pelotari”. 

D’això, de fer la pilota, en sap molt. També sap ser molt xerraire i engalipador ja que, pràcticament sense estudiar, passa de curs en curs. Eixerit i ben plantat, he de reconèixer que ho és. També, força musculós, sinó de què li serveix anar tant. rere la pilota. 

Asseguts junts a la taula, es fan algun petit petó, dissimulat, però visible. Sobretot, per part d’ell. La Míriam, és més prudent. De sobte, s’apropa la Noèlia, i xiuxiueja unes paraules a l’orella de la noia. 

Immediatament la noia s’aixeca, se li enrojola la cara, se’l mira amb ràbia i pronuncia aquestes paraules, mastegant-les amb enuig. Mentre, cau la cadira a terra, tan sobtat ha estat, el seu moviment.

¾    Si sabés volar, desapareixeria d’aquest país de fills de p....! Fastigós! Capsigrany! Per això, insisties tant d’anar-nos-en al llit. Ara, la Noèlia, m’acaba de dir que et remous molt bé, entre els llençols de la professora de Química. Malparit, amb les dues i, segurament amb cap. per amor. Sort he tingut, de no cedir als teus desitjos.

¾    No et posis així!- Li contesta.- Amb ella, només és sexe, amb tu és amor.

¾    Una sexe i l’altra amor! Quina enredada. El meu xicot ha de ser meu i prou. No et vull veure més. Desgraciat!

 Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA MARGARIDA I EL PERE. ELS AMANTS DEL CEL ROGENT

 

La Margarida, filla d’un empresari barceloní i, el Pere, fill d’un patró de barca, observen asseguts en un marge de pedra seca, com al capvespre a l’horitzó, es casen el cel i la mar, en  rogenc resplendor. Són només uns nens innocents que es meravellen del món. 

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar. 

Han passat els anys. La Margarida, la noia que estiueja al poble de pescadors. El Pere, un jove grumet de pescador, que anhela un petó en contemplar el mar que tant coneix, vora de la noia estimada. 

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

Vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster. 

Ambdós han crescut i, l’albor de l’adolescència altera el seus desitjos innocents. S’estimen i mentre en el horitzó cel i mar s’ajunten, ells també, en un remolí de passió incontrolada, uneixen llurs cossos i llurs cors. 

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs. 

La Margarida no ha vingut aquest any. El Pere plora ple de coratge. On ets estimada que no em contestes ni puc veure el teu bell rostre? Jo desitjo el teu amor, allò que vam sentir un capvespre plens d’amor. 

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat. 

La Margarida ha tornat, ja casada amb un home gran. L’acompanya un xic infantó que ningú, al poble té dubte, qui és el pare real. Cabells rojos, com un dels patrons de barca i, com el cel i la mar unint-se rogents a la nit. 

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Dolça  Margarida que el desig d’una nit d’amor va convertir en penyora desgraciada. Els pares, al saber-ho, van córrer a casar-la sense deixar-la acudir al redós del seu Pere estimat.  Volien ignorar qui, el pare era. 

Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…

El temps va passant inexorablement per la vida. De tant en tant, la Margarida i la seva família tornen al poble. Els seus ulls cercaven el Pere. El Pere buscava la mirada d’ella. Però cadascú es mantenia fidels a la paraula donada davant l’altar  i, a la seva parella.   

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Han passat molts , molts anys. Els fills són casats. Les parelles perdudes en el somni etern. Els cabells blancs coronen els seus caps com una senyera onejant al vent del anys. Els seus cossos han perdut la lluïssor de la joventut. Caminen nus per la platja, ben agafats de la mà, a la recerca del punt d’unió del cel i la mar. El vermell contrast de tota una vida. 

Que em perdoni en Josep M. De Sagarra 

Miquel Pujol Mur

A LES FOSQUES!

Aquest home, no sé per què vol veure la televisió, si la major part del temps està mig adormit. Cosa de gent gran. Així pensa, un gran i formós gat negre d’ulls groguencs, mentre es refrega pel coixí del sofà. 

Ai! Ai! Encara li caurà la tassa a terra. Li faré un curt, però sonor marrameu i segur que s’espavila. Aleshores, em mirarà una mica confós i em dirà: Que no t’agrada. Li respondré amb un meu dolç i, segurament em donarà un melindro. 

Jo no sé perquè mira tant, la sèrie aquesta del gos (més intel·ligent que els humans que l’acompanyen!) Però renoi! Estic del ca, fins a la coroneta. Què no fan sèries de gats? Una gateta, ben bufona i un xic trapella, tampoc quedaria gens malament. 

Ai, Senyor! Quantes meravelles hem de fer els gats, per viure com cal. En una casa amb calefacció, ben tip i cuidat. L’únic moment a vigilar, és quan venen els nets de visita. Llavors, cames ajudeu-me, un saltiró pel balcó i a reposar tranquil·lament, malgrat faci fred, al balcó de la veïna. 

La mestressa ha anat a comprar, l’home guaitant la tele i jo, jaient ben repapat en el sofà.  De sobte un fort tro, com si tota la casa s’hagués d’ensorrar, un petit ¡paf! i s’apaguen al mateix moment els llums i el televisor. 

L’home ha fet un gruny, tot sobresaltat i ves per on, s’ha despertat del tot. Ara, no veu res, tot s’ha quedat a les fosques. Veig com es mou, vol posar la tassa i el platet damunt la tauleta. Ensopega, malgrat la tingui davant i, allà van, tan l’una com l’altre per terra. Tot queda mullat, el líquid empastifa tota la catifa, això que diuen que és persa. Doncs deu ser persa, però ara, està força lleganyosa.  

He tingut sort he esquivat mullar-me, i a més, ha caigut la caixa dels melindros, a terra. “La ocasión la pintan calva” com diu la Maria, d’ànima cubana. M’aprofitaré per menjar-me, uns quants més. 

Ja està, ja ha fotut la cadira per terra. Sort de la cortina, sinó, encara rodolaria. Pel soroll, s’ha esquinçat un xic la tela. Que poc hàbils que són els humans en l’obscuritat. Ara s’ha despistat i, no sap ni on és el quadre elèctric. 

Tal i com havia marxat, ha vingut la llum. Més valia que s’hagués quedat assegut, menys infortunis, haurien passat. Ja ve, ranquejant a seure’s altre cop al sofà. 

Ostres! Ostres! I ostres! Altre cop, el gos “tocagaites” de la sèrie televisiva. 

Amago els melindros que resten a terra i, quan s’asseu, ronco suaument amb to amistós. 

Miquel Pujol Mur