Estimada,
Sé
que no ets real, ets el súmmum d’un conjunt de dones que han impressionat el
meus ulls en la meva solitud, de forma que una nova llum creix dintre meu. Què
em va cridar l’atenció? Els teus ulls
meravellosos, o la mirada mig
entremaliada i resplendent que em vas fer. Potser sí i potser no? Potser, va
ser el suau moviment del teu cabells al tirar-los enrere. O també podria ser la
corba del teu coll al fer el moviment d’escoltar.
No ho sé!
Ets
el màxim de moltes coses meravelloses, que ha entrat dins el meu cervell, i que
fan que el meu cor bategui amb insistència. Estic avergonyit. Jo, el que creia
que mai podria enamorar-se. El que
pensava que el mon s’havia acabat i que sempre seria tot igual. I tu amb una
sola paraula, has fet que torni a veure una llum. La que il·lumina el teu
interior i que em fa veurà nous paisatges!, només perquè m’has dirigit la
paraula. I dintre meu creix un nou sentiment, brolla una altra vegada una font
de tendresa. Noto les sensacions de joventut, em trobo nou. Vull tornar a
descobrir el món, he d’aprofitar aquesta realitat, que ara es presenta davant
meu.
En
aquesta carta dirigida per un enamorat a la dona que és dintre el seu cor,
podríem veure la força que porta llum a un individu perdut amb la materialitat d’aquest
moment. Pels humans la raó que impulsa la seva imaginació, és molta vegades la
creada per les il·lusions. Molts artistes, sobretot pintors, deuen a les dones
que els acompanyen, en cert moment de la seva vida la plasmació de les seves
obres. Aquest amor, per a tristor dels homes, el passen moltes vegades les
dones als seus fills. Potser són també una part de la seva obra!
Indubtablement
les il·lusions, les emocions i els sentiments ens fan viure. I quan pensem que
tot s´ha acabat, a vegades el més ínfim del gests, la més mínima atenció per
part d’una altra persona t’obre els ulls i et fa veure nous paisatges.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada