En Joan i el Pere han estat amics des de la
seva infància. Eren i són veïns. Qui sortia primer al carrer anava corrent a
buscar l’altre. Junta van aprendre les beceroles a col·legi. Junts van fer les
mateixes entremaliadures tant a la professora com als companys. A causa de
tanta amistat van passar al mateix temps les mateixes malalties.
Ara pla, tanta amistat, tan entranyable
companyia s’ha trencat. Ja són uns nois sobre una vintena d’anys. Quasi trencat
però ara més què dir-se confidències
s’estan atacant i dient-se retrets cada cop que es troben.
La causa: la Marta. Una nova veïna del
barri. Molt maca i ufanosa. El Joan la va treure a ballar a la Festa Major i
creu per això que hi té tot el dret. Però, el Pere diu que amb ell va ballar
dos balls seguits, i això vol dir que el prefereix.
Ara estan asseguts a una taula d’un bar amb
una cervesa davant i cadascun defèn el seu drets.
¾
Jo
vaig ser més atrevit. Com sempre. Tu hi vas anar rere meu- diu el Joan.
¾
Sí
però jo sóc més xerrameca. Sé dir paraules a l’orella. El nom ho vaig saber jo
primer.
¾
Sí,
però a mi s’acostava més- replica el Joan.
¾
Clar,
perquè si no la trepitjaves.
¾
No,
si sempre somreia.
¾
Com
és tan educada. No volia molestar-te.
¾
Mira
què!
¾
Home,
no siguis així. Jo la vull per bé.
¾
Sí,
com jo.
¾
Amb
mi, va ballar dos cops seguits.
¾
Sí
perquè l’orquestra no va parar. No volies que et deixes enmig de la pista de
ball.
En aquestes una veu de noia diu a les seves
espatlles;
¾
Hola
Joan! Hola Pere! Són uns bons amics- dirigint-se a un xicot que l’acompanya-
Amics us vull presentar a l’Eugeni, és el meu promès. Ha vingut a visitar-nos.
És amic del meu germà i som promesos des de fa dos
anys.
Pobre Joan, pobre Pere, quantes paraules
mancaven parlar amb la noia.
Només uns balls i quatre fases curtes i amb
la imaginació van construir un castell de naips en l’aire. Com els coets i les lluminàries efímeres el primer amor molts cops crema ràpidament.
Miquel Pujol Mur
Berga, 03/11/2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada