INSPIRAT PER UNA EXPOSICIÓ DE FOTOGRAFIA.
Espera impacient, ahir un amic el presentà a la model i a
cau d’orella li digué:
¾
És meravellosa, dolça com la mel, suau com la
seda i sap moure’s al posar amb la felina agilitat d’una gata. És una deessa, a
més de tota una dama de baixa moral.
Va quedar impressionat davant de la jove, mirant-la com
si volgués apoderar-se de la salvatge bellesa del seu rostre. La seva cara de
llavis molsuts habituals de la seva raça. Els ulls grans i clars, com mostra
del toc màgic de la barreja de sangs i la pell fina, setinada i difuminada del
seu color entre el blanc i el negre. El cabell negre, estirat i pentinat en una
simple cua de cavall que ballava entremaliadament seguint els moviments del seu
cap. El cos tapat per una gavardina imposada pel fred hivernal no era visible
però els seus àgils, lleugers i suaus moviments, com els d’una ballarina de
ballet l’encisaren immediatament.
Van acordar el preu de la sessió i van quedar citats per
aquesta tarda. Recorda amb dolor l’amigable cop de colze del seu company i les
seves paraules:
¾
Apa nano, aprofita que trauràs una bona estona.
Ara espera rere els vidres, Ha posat l’estufa al màxim i
el ferro és roent. Les llums, la tarima i el contrabaix és a punt. Espera. La
llum del dia va caient ràpidament i les ombres de la nit van tamisant els
colors. Només l’ombra de l’instrument musical destaca en la paret blavosa de la
cambra. I les formes són en la penombra com una crida al record del cos
escultòric, creu, de la Verònique.
Recorda i la seva imaginació idealitza el coll llarg, les
sines justes i fermes, la cintura estreta i els malucs que s’eixamplen com la
promesa del port de dolça arribada. No hi ha cap detall que trenqui l’harmonia
del seu desig. La fesomia, va quedar tan pres per aquell rostre, dels ulls, dels
llavis, i de les orelles i d’aquella forma de parlar mostrant el rosat de la
llengua que no sap visionar cap cara semblant.
Està neguitós, la tarda cau i espera aspectant rere la
finestra. Vol veure-la, vol tornar a parlar amb ella, vol el seu somrís i els
seus llavis molsuts i embriagadors. Se’n l’enyorança del olor, mig de llessamí,
mig de mare-selva de la seva pell. Tot ell viu la voluptuositat de la breu
trobada.
Tot d’una s’estremí a l’escoltar el timbre i lleugerament
corre a obrir la porta. Al veure-la només diu una paraula:
¾
Verònique...
¾
Sí- respon la jove.
LA IMAGINACIÓ MOLTES VEGADES SUPERA LA REALITAT, PERÒ LA REALITAT
ACABA IMPOSANT-SE AL CAP DEL TEMPS.
Miquel Pujol Mur
Berga, 7 febrer 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada