Les flames s’alcen amb un tornassol de vermells i grocs,
mentrestant giren fantasmagòriques en la nit. Les xàldigues i les espurnes giravolten
foguera amunt, fins que la fredor del capvespre les torna a la realitat i cauen
a terra com humils cendres portades pel seu lleu pes i s’escampen pels voltants
de la pira de Sant Joan.
Els veïns durant la tarda han recollit fustes, caixes, mobles
vells, escombres i amb tot aquest material han creat una pila amorfa, lluny de
les cremàs ornades del sant Josep
valencià.
Però igual que totes les fogueres, amb motius al·legòrics
o sense, com si de les vanitats humanes
es tractés, finalment després de l’esplendor del foc, un simple rastre de cendres i restes mig cremades marquen els límits de la
realitat.
Tempus
fugit
Zuuiss! Pum! Pom! Plaff! Paff! Són les onomatopeies dels diferents sorolls
que acompanyen les fogueres.
Els coets ardits i ràpids en aixecar-se, pugen cel amunt
i ens brinden la visió de noves estrelles fugaces, de palmeres, de colors i
simplement d’un nou tro, mentre brillen efímers.
Les flames, els sons, les explosions fortes o fluixes
dels petards que recorren el terra i peten davant nostre. I a les nostres
narius arriba l’olor acre de la pólvora que omple l’embolcall de paper o
cartró. Als nostres ulls els espetarrecs de la metxa i la petita explosió que rebenta i treu el seu interior a la nostra mirada encuriosida.
I després Tempus
fugit.
Miquel Pujol Mur
Berga, 24/06/2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada