He pujat tranquil·lament la falda de la
muntanya fins arribar al costat de la casa. En el prat, que abans formava part
d’un hort actualment abandonat, corre un rierol emmarcat per pedres i herbes que defineixen el seu
camí.
Faig una mirada a la casa, les finestres
són tancades amb porticons mig esfondrats. Són com ulls clucs mig cegats pel
sol, que no permeten esbrinar el fons del pensament de les persones. En aquest
cas hem de dir que la ceguesa és en ambdues direccions. No podem treure els
pensaments però la persona que ens mira mig cegada pels raigs del sol, tampoc
pot apreciar el nostre interès.
Se sent el remoreig de les fulles dels
arbres mogudes per una lleugera brisa que mou però no agita. Cansat el cos per
la pujada i admirat de l’espessa catifa verda del prat deixo caure el meu pes
sobre les tiges suaus de les herbes.
Estiro el cos quan llarg és. Miro el sol,
acluco els ulls, mentre observo la blanca boirina que matisa la llum. Giro el
cap i la meva mà entra en contacte amb l’aigua fresca i cristallina. Al voltant
de la mà unes petites ones lluiten per seguir el seu camí. Trec la mà i deixo
que la superfície aquàtica recobri la seva llisor només trencada per descens,
com si d’una barca es tractés de velles fulles arrencades del temps passat.
Els meus ulls encantats, com cridats per
una dona d’aigua, no podem apartar-se del rierol. Què espero? Apropiar-me de
l’encant de la cantadora veu de l’aigua quan trenca els petits esculls del
rierol. Què vull? Aprofundir en el meu pensament i oblidar desigs
inconfessables i trobar la pau interna.
Una desfila d’idees de fets passats,
d’actes injustos d’un cantó i l’altre recorren el meu interior. Fins i tot, hi
ha cops que el ritme del cor s’accelera, altres en un canvi sobtat s’alenteix.
Observo en la transparència de l’aigua les
pedres negres, pedres blaves, pedres ocres, sorra i el moviment sense parar de
l’aigua.
No puc atrapar l’aigua, no puc detenir el
líquid element. Les meves mans no fan pressa en el seu cos. Així mateix deixo
marxar les meves idees, els meus desficis, tampoc els puc agafar amb les mans
tremoloses mentre llisquen entre els dits de la mà oberta.
Marxa l’aigua, marxen els mals records, només
queda l’ombra positiva dels bells moments. Els altres com l’aigua baixen riu
enllà, al mar dels records oblidats.
M’aixeco i faig una darrere mirada al vell
mas de finestres esfondrades. Quans secrets hi ha guardats en les teves
habitacions. Quantes dolces paraules, quantes males paraules, quans petons
gaudits, quans petons obligats de tanta gent que ha passat.
Però la casa no em transmet cap idea. La
seva fesomia és tancada, sols la caiguda d’alguna teula, d’un tros de balcó,
d’una reixa insegura la marca com les arrugues de la cara de l’ancià.
No transmet, calla i observa per dins i per
fora, però impertorbablement calla. Potser en un calaix d’una antiga i corcada
calaixera dins d’una cambra amagada hi ha el diari escrit, qui sap per qui, ple
d’il·lusions mai complertes.
Un altre calaix d’una taula guarda un
llibre de tapes vermelles on només números de mesades, de quarters, de collites
bones i dolentes ens mostraria la riquesa del mas.
Però tot resta oblidat, els papers humits i les ànimes mortes dels escrivents.
Només queda la façana d’un passat gloriós i un avui pesarós.
Tranquil·lament, com a l’arribar, defujo de
la meva carrega interna i poc a poc, peu a peu, marxo a la vall i al poble.
Miquel Pujol Mur
Berga, 09/02/2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada