QUAN LES FÀBRIQUES CATALANES EREN FORÇA IMPORTANTS. SALLENT

Generador de corrent elèctric continu marca RUSTON&HORNSBY, fabricat a Anglaterra cap el anys 30 del segle XX. Aquest model és el 6XHR que produïa electricitat amb un motor dièsel mono-cilíndric de quatre temps de funcionament horitzontal, i amb un cubicatge de 19,25 litres. Té un pes de 5 tones i desenvolupava una potència de 36 cavalls, equivalent a 26,8 KW, i a un règim màxim de 330 revolucions per minut. Aquest motor ja tenia un sistema de lubrificació per bomba d’oli.

Aquest motor va ser recuperat de la Fàbrica de les Culleres de Sallent. És un dels motors més reconeguts i utilitzats durant bona part del segle XX per la producció d’electricitat d’arreu, també a Catalunya. La marca RUSTON&HORNSBY fou un dels fabricants anglesos de motors per locomotores i vehicles pesants, així com de generadors de corrent, més importants del segle XX.

El model 6XHR va ser fabricat entre 1930 i 1964 amb diferents variants. El que podem veure aquí pertany a les primeres sèries fabricades entre 1093 i 1940.

Popularment aquest tipus de motor era conegut com la “burra”.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL CONTE DE LA LLETERA II

Plena de ràbia va indagar els negocis del seu espòs. Les despeses eren innumerables: el club de tenis, les partides de cartes, el casino, uns regalets de joies, que no lluïen el seu coll. Més aviat, en el d’alguna de les moltes amistançades del seu espòs. El que més l’enfurismà és que en alguna ocasió les havia admirat i alabat en el pit de les seves, també amigues.

Sense un dur, i sense el rossinyol, que va volar en recerca de nous llits. També de comptes corrents més hospitalàries i fàcils de munyir, va tornar al lloc on va néixer.

Però, com era treballadora, intel·ligent i tenaç va tornar a surar de les aigües procel·loses de la ruïna. A més, va buscar la forma que aquelles falses, però importants  amistats del temps del seu casori, es moguessin al seu favor. En alguna ocasió va haver d’acotar el cap, i envestir com fa el brau quan vol guerra, però se’n va sortir i va tornar a reunir una bona xifra al seu compte corrent.

Però com en aquest món tot és veritat, però hi ha molta mentida amagada entre la fullaraca, va tornar a cometre un altre error. Altra vegada les veus suaus, agradables i aconselladores pel bé aliè. En alguna ocasió una mica insistentment, li van recomanar la compra d’unes accions preferents (no cal que diguem cap nom, n’hi ha tants per esmentar). Allò de: què vol fer amb aquests diners en una llibreta d’estalvi, que no li dona cap benefici. Compri, compri, compri accions preferents i els diners es multiplicaran sense que es doni compte. Sí, sí, al poc temps arruïnada com abans, però sense cap plaer ni record per compensar la caiguda econòmica i moral.

De nou, passada a la cinquantena va haver de retornar al camí i a la gerra. Però tossuda, malfiada, sense creure en ningú i amb la lliçó ben apressa va emprendre aquell camí de joventut. Ara, ja no cantava ni explicava contes innocents. Va treballar dur, sense planys, al peu del canó sempre. La innocència va ser canviada per una realitat punyent. Va tornar a emergir de la pobresa.

Com havia estat enganyada en massa ocasions, l’experiència sempre és un grau, no va fiar-se de cap rossinyol cantaire, ni de cap oreneta d’americana i corbata. Va manejar els seus diners, va comprar, va vendre, va canviar i va enriquir-se.

Actualment viu en una residència d’alt “standing” en un lloc meravellós dels Alps. Fins i tot, ha trobat un nou company per a què li canti cançons afalagadores a cau d’orella. Aleshores, tanca els ulls complaguda, però la seva mà esquerra no deixa en cap moment la bossa dels diners. Amb dues vegades n’hi ha prou.

Miquel Pujol Mur

EL CONTE DE LA LLETERA I

Ai, senyor! Quin mal de cap!

Una cosa tant fàcil, i que es complica tant amb les noves tecnologies. Sincerament l’encàrrec amb va semblar senzill: Que hauria passat sí a la lletera del conte, entremig dels seus somnis de riquesa, no se li hagués caigut i trencat la gerra, al terra. 

Com el tema dels contes ja m’ha quedat un xic lluny.

“Mentider! Molt, però molt llunyà!”- Malament, la segona consciència ja em comença a fer retrets. Va deixem-ho!

Com els contes m’han quedat força oblidats vaig voler refrescar-me la memòria i, vaig polsar les tecles màgiques, a Google, per assabentar-me un una mica del tema i així fer un bon treball.

Però vet aquí una entrada em parla d’Esop, com el primer home que va escriure el conte. Una altra, em diu que haig de comprar el millor de tots els publicats, el de Samaniego. Continuo obrint entrades i una em parla de política catalana; l’altra de la Moncloa; un més endarrerit, em parla d’un canvi de color parlamentari. Ja desesperat cerco, i cerco sense trobar una cosa tan simple com és el conte de la lletera. Finalment, els ulls em coent i les parpelles se’m tanquen. Bé, ho deixo per demà.

Però no, entossudit al cap d’una estona torno a asseure’m davant de la taula per continuar el meu relat. Prenc la bola màgica de la imaginació, faig una passada de mans, com qui vol trobar l’avenir, i encaparrat escrit una nova història de la noia, que alegre i somniadora anava a vendre una gerra de llet al mercat.

La noia, com era molt assenyada, va saber vendre i comprar com havia pensat i va fer-se rica. Va convertir-se en una de les fortunes més grans de la contrada i això quan encara no tenia trenta anys. Aleshores dolces i baronívoles veus masculines se li van aproximar fent-li el gara-gara. Aleshores, sí que se li va trencar la gerra. Va enamorar-se com una col·legiala dels més dolç i formós dels seus pretendents. Una especies de rossinyol fet home. Un ocell que refilava un cant ple de lloances, com no havia escoltat mai la pobre noia.

Finalment, enamorada va casar-se. Va viure enganyada mentre el vel de l’amor va ennuvolar els seus ulls i el seu cor. Un extracte bancari, tot ple de zeros, va fer que l’espès vel caigués inopinadament al seus peus. La gran casa a Barcelona, la llotja al teatre i la caseta de la costa. Aquell cotxe, últim model  que lluïen quan sortien amb les amistats benestants, tot sortia del compte corrent familiar. Millor dit, del seu compte corrent, ja que el seu estimat no tenia ni un ral.

Miquel Pujol Mur

DESCONNECTAR.

El primer escrit no m’ha acabat de fer el pes. Aquest ja veurem si em plaurà o serà pitjor.

Desconnectar i desendollar deuen ser paraules similars, potser mimètiques, al tenir un significat similar.

Però no temeu no em ficaré en massa profunditat sobre la vida i la mort.

Particularment trobo que hi ha formes diferents de desconnectar.

Una. Em vaig a una habitació mig... Ara no sabré trobar la paraula exacta per definir la intensitat  de la claror. Una mica fosca, però necessàriament no fosca. Com us ho podria explicar, tal vegada, una tènue llum que il·lumini el lloc. Ben assegut arribo ha estar desconnectat de tot aquest món i vagarejo entre mig de mil pensaments sense cos.

Dues: Aquesta la practico molt sovint i va lligada a la tres. Després de dinar, una vegada pres el cafetó i una mica, molt minsa quantitat, de licor d’herbes, aleshores, sí que desconnecto del tot. Ja podem passar a la televisió el telenotícies, quasi sempre fotudes i sense solució per la immensa majoria de la gent. O, una bona pel·lícula. No tinc remei, desconnecto del tot. Faig una bona becaina i alguna vegada, fins i tot, ronco. Després la meva parella, m’ha de fer una explicació del succeït.

Tres: La primera dormida de la nit em permet desconnectar del tot. La segona és més rodejada de fantasmes i el són és més lleuger i enfarfegat. De vegades és millor aixecar-se i escriure una mica. Però llavors, el problema de la dos es fa més gran.

Quatre: En la carretera, també desconnecto del món, i només condueixo.  

Aquestes podem ser els llocs més habitual per desconnectar. També amb un lloc amb una bona panoràmica, tant de muntanya com de platja. Però com sempre el camí de tornada és fa massa llarg. Aleshores, ens manca sempre temps per arribar i gaudir-ne i no ho acabes de fruir.

El desconnectar és una percepció interior i no necessites un lloc determinat per aconseguir-lo. Ja que les paraules desconnectar, desendollar i aïllar  tenen un cert valor d’igualtat. Potser la pau de l’esperit.

Miquel Pujol Mur

DESCONNECTAR PER TROBAR EL VALOR DE L’EXISTÈNCIA II

Aquesta és la nostra vida diària. No és la mateixa que segueixen els monjos, aquesta és molt molta més austera i dedicada a resar. Durant la tarda desenvolupen altres treballs. Em meravello veure un vell escriba que passa hores i hores perfeccionant un vell manuscrit de la biblioteca. Passegem pel claustre i reunits amb el pare prior expliquem els estudis realitzats sobre els llibres de sants. Aleshores, seguin la seva tutela reflexionem.

Resem altre cop i sopem lleugerament que la vida no és convenient menjar en demesia, ja que l’aliment enterboleix el pensament. 

Aleshores resoltes les qüestions vitals marxem a les nostres respectives cel·les. Cadascú en aquells moments es lliure per escoltar una mica de música en to molt baix, per acompanyar el llegir o el reflexionar. Sempre pensant que, abans que trenqui l’alba, hi ha que retornar a la monacal vida diària.

Aquest curt període de temps dedicat  a la lectura. Buscar la saviesa i l a pau dins les sagrades escriptures i el pensament de persones místiques. Ens permet després, reflexionar de la nostra petjada humana i la possibilitat del perdó dels nostres pecats. Voleu trobar una forma més plaent i sincera de allunyar-nos de les preses  de la massificada vida moderna.

Alguns pensaran que massa fàcil, però a nosaltres ens funciona bé. Aïllats podem veure més clarament la nostra existència vital i les coses per millorar en nosaltres mateixos. També sabem que hem de respectar l’opinió dels altres éssers humans que no tinguin la nostra inquietud per millorar la seva ànima.

Crec que quan acabi la nostra estada al monestir, els nostres pensaments seran més purs. Segurament, lluitarem per millorar aquest món que desgraciadament la nostra pròpia raça humana sembla voler destruir.

 

PS. Segurament no sé si seria capaç de desconnectar-me tan espiritualment. Però en una platja de la costa veient el mar i les onades damunt la sorra, el cel blau amb algun lleuger núvol. Observant el jovent corrent i, fent les mateixes ximpleses que nosaltres a la seva edat, m’ho passaria més divertit. Segurament una comprensiva rialla entreobriria els meus llavis. També així, desconnectaria més plaentment de les rutinàries funcions diàries.

Miquel Pujol Mur

DESCONNECTAR PER TROBAR EL VALOR DE L’EXISTÈNCIA I

Durant la meva existència he buscat sempre un lloc on desconnectar. Crec que  ara l’he trobat. Quan era jove, també hi havia pensat en alguna ocasió. Però l’ànsia i la necessitat del viure diari. El desig d’aconseguir més béns materials. També l’obligació creada, dins el meu mateix jo, vers el món, han retardat aquesta moment.

He fet coses bones i dolentes en aquesta vida. Qui es consideri pur que aixequi la mà. Sempre ho he pensat així. No hi ha ningú que, en l’amagatall més profund de la seva consciència, no tingui cap retret a fer-se. Són tantes les temptacions o les ofertes indeclinables, que s’ha de ser una ànima molt innocent i forta per no caure, en una o altra ocasió.

Per tant, aprofitant aquests dies, he decidit anar a fer una estada de retir espiritual, en un monestir situat a dalt de les muntanyes. Per tant, allunyat  de totes les temptacions mundanes.

Hem estat només tres, que hem volgut acompanyar el petit grup de monjos.  Durant aquest petit període de temps volíem cercar la veritat de la vida. Hem triat un monestir que segueix l’ordre de Sant Benet com a guia espiritual del nostre breu periple religiós. Sabem quants dies durarà, però no sabem, si serà efectiu el nostre recés espiritual per la nostra pau interior. Però els tres, cerquem la veritat, i hem comprès que ens era necessari desconnectar del món per trobar-la.

Ara tancat en la cel·la d’aquest vell monestir provo de purificar la meva ànima pecadora. “Ora i Labora” és el credo més important de la regla benedictina. Cada dia a primera hora ens reunim amb tota congregació al refectori, per demanar al Senyor la seva ajuda diària en la nostra terrena vida. A continuació fem una lleugera col·lació, mentre escoltem al monjo lector, que ens llegeix l’evangeli.

Després tots units cantem un salm d’agraïment. Tot seguit, encara no mostra el sol la seva cara en l’horitzó, iniciem la nostra tasca a l’hort que ens ha subministrar part de la nostra alimentació. 

Quan el astre rei s’estavella, damunt el nostre cap, ens reunim en el claustre per fer les diferents tasques necessàries per sobreviure: Cuinar, tenir cura i neteja del nostre entorn, o simplement escriure les nostres experiències del dia a dia.

Una vegada havent dinat parlem un xic i després cadascú és retira a llegir i estudiar llibres com: Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús, a més de l’Evangeli i també cròniques d’altres religiosos en el seu periple espiritual.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EL PUIG DE LA BALMA. MURA. BAGES

En una de les nostres sortides a la recerca d’esglésies, visitàvem el lloc del Puig de la Balma. Aquesta impressionant  edificació va ser utilitzada com escenari per la filmació  de la pel·lícula: "Pa Negre". 

El Puig d ela Balma (541,2 msnm.) és situat a prop  del poble de Mura. L’indret és a llevant del paratge de la Quebeca i al nord-est del de la font del Puig, i al sud-est dels Corrals de la Quebeca.

Tot i que el seu origen deu ser anterior, la notícia més antiga a l'entorn el poblament del mas Puig de la Balma prové de l'arxiu de la casa i data de l'any 1278, quan Ermengol de Banyeres, militar i senyor feudal del terme i castell de Mura comprà a un tal Guillem Barba, de Terrassa, un establiment pagès que es coneixia pel nom de l'Espluga de la Vila Mancada.

Els murs d'aquest mas es troben encabits i penjats en els replans escarpats d'un cingle, tot aprofitant les cornises naturals. La part més antiga es podria considerar d'època preromànica, però s'hi han fet afegits al llarg dels segles. El casal és força irregular en tots els sentits: en alçada, amplària i profunditat. És destacable el caràcter defensiu i fortificat que aquesta construcció tindria anteriorment, aspecte que es pot deduir per la presència d'una espitllera tocant el sostre de la roca, des d'on es pot vigilar tot el camí d'accés a la casa. El sector més arcaic queda completat per unes arcades de caràcter medieval.

Els propietaris actuals són descendents directes dels primers pagesos que habitaren el mas i conserven el cognom Puig.  El mas acull un museu i una residència casa de pagès amb bar, restaurant i habitacions

Casal del Puig de la Balma és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LES MANS DE LA TERRA. JARDINS DE JUBERRI. ANDORRA.

Surten les mans de la terra i

ens reclamen als humans, que

tinguem cura dels seus fills.

Ja que sense la mare natura

la nostra supervivència

també serà curta.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA CARTA SENSE DESTINATARI

El Xavier, un home proper al vuitanta anys, està assegut davant la taula de la seva habitació a la residència. Malgrat conserva una bona salut, aquests dies s’ha entossudit en què vol escriure una carta a la seva mare.

Un capritx d’octogenari , segurament que sí, ja que mai a la vida li ha escrit cap carta. La mare fa molts anys que és morta. La seva dona també fa temps  que va emprendre el darrer camí. Els fills són força lluny i dedicats al seus quefers. També comencen a envellir. El Xavier amb moltes dificultats escriu així.

Mare,

Ara que soc gran, molt gran, m’adono que mai et vaig enviar una carta. Per tant, ara, sí ara, que la meva vista no és la millor, i el pols fa que la meva mà tremolí, vull escriure’t aquesta missiva.

Quan era petit, un món inexplorat s’obria avant meu i volia ser l’aventurer del meus propis pensaments. Ja de més gran allò que anomenen vida va eclipsar la meva ment, s’havia de trobar xicota, s’havia de comprar un pis, s’havia de tenir un cotxe i també per què no, s’havia de formar una família. Tot aquest conjunt d’obligacions i, altres portades per una societat de consum, van impedir que m’aturés un sol moment en el meu camí. Aleshores no vaig fer una cosa tan senzilla, tan fàcil, com escriure una carta per parlar-te dels meus sentiments.

Ja després d’aconseguir tot això, tampoc vaig parar una estona per reflexionar, m’havia de divertir, sortir amb els meus, i relacionar-me amb altres, per figurar ser en aquesta vida algú de qui se’n parli.

La casa s’havia de canviar per una nova i més gran. El cotxe també, i sovint, per tant havia de continuar en la roda obligada del treball. Han passat els anys, la fantasia de la vida i els seus desitjos han minorat. La meva companya de sempre també ha marxat al país del no retorn. Ara quan estic sol reflexiono, penso, temo que en cert temps una boira embromarà  el meu enteniment i m’adono de la meva falta. Mai us he escrit una carta on expressés el meu pensar.

Avui l’escric amb el penediment què durant els anys que vam viure junts no vaig ser capaç de fer-ho.

¾     Dir-te: Mare, t’estimo.

Cau la tarda i el Xavier cansat deixà la ploma i reclina el cap damunt la carta. Tendres somnis d’infantesa enterboleixen els seus sons.

Miquel Pujol Mur

L’HEREU. Jo Nesbo

Fa molt temps que no havia publicat res, en aquest apartat sobre llibres. Ara m’ha tornat una mica la dèria de llegir i voldria omplir de nou aquest espai dedicat a les meves lectures. Malgrat tot, em raca un xic.

Altre cop recordo les paraules, prou sabudes, que diuen que llegir un llibre es com obrir una finestra al carrer i conèixer notícies d’arreu del món.

Sempre he dit que els llibres gruixuts i amb molts personatges i de noms estrangers  em costen de seguir, doncs aquesta vegada el llibre que m’ha decidit a fer aquesta ressenya és un llibre de sis centes quaranta-dues pàgines.

L’HEREU és un llibre gruix, més amunt he posat les pàgines, publicat per l’Editorial Proa, primera edició octubre del 2018. La traducció al català és de Meritxell Salvany Balada.

Jo Nesbo (Oslo 1960) està considerat com un dels escriptors de gènere policíac més interessants d’Europa. La seva vida ha estat prou moguda i diversa. Abans d’escriure va allistar-se com a voluntari a l’exercit noruec.  Posteriorment va ser guitarrista i lletrista d’un grup de rock. L’any 1996 va deixar la música per dedicar-se a la literatura.

Ës l’autor de l’aclamada sèrie del detectiu Harry Hole publicada tota la sèries per Editorial Proa. Apart d’aquesta sèrie va sorprendre’m trobar dos títols més Headhunters i Macbeth que fa pocs dies he vist per la televisió i que em van impactar força.

L’HEREU està dividit en cinc parts i un epíleg. L’argument tracta de d’un pres model d’una presó perfecta, addicte a la heroïna, que accepta ser culpat de crims que no ha fet. La causa de la seva depressió és el suïcidi del seu pare sl descobrir-se que era un policia corrupte . Un altre presoner le explica la veritat de la mort del seu progenitor i decideix escapar-se per esbrinar la veritat. Després una munió de personatges bons i dolents entren en el relat.

Sincerament, escriure aquesta petita crònica vol dir que m’ho he passat bé llegint-la. Per tant la recomano a qui li agradi aquesta tipus de novel·la policíaca. Crec que en gaudireu.

No vull fer cap comentari sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que no hagi estat capaç d’acabar de llegir

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

LES BATALLETES DE L’AVI II

¾     Aleshores escolteu. Ara que em recordo d’un fets que em va narrar el meu pare. Fa molts anys hi havia un avantpassat nostre que es deia Ramon.

¾     Fa molt d’això?- pregunta el Roger.

¾     Sí. Fa molts anys. Jo encara no havia nascut.

¾     Ui! Sí que n’és de vella, aquesta història.

¾     Mira, cap el mil vuit-cents trenta-cinc, això mateix. En aquell temps hi havia una guerra... - L’avi queda pensatiu.- La Guerra dels Carlins.

Els dos nens fan cara d’ignorància.

¾     Bé continuo. Van passar uns soldats per la masia del Ramon, i van agafar tots els homes per lluitar. Com que ja tenia catorze o quinze anys, a més era fort i valent, també se’l van emportar cap al front.  Deien els més veterans que feia temps que caminaven i caminaven. Ho feien dia rere dia; es veu que el front era lluny, molt lluny. El segon dia va quedar-se sense espardenyes. Li va demanar al caporal, unes de noves. Aquest li va respondre que “buenas”. Que caminés descalç que ja se li enduriria la planta dels peus. Al Ramon aquesta resposta no li va agradar gens. A la nit, mentre els de la guàrdia feien capcinades va escapar-se a buscar-ne unes de noves.

Va retrocedir fins un poble i va amagar-se en una casa esperant que obrissin la botiga. Però, estava tan cansat que va adormir-se. I va dormir i dormir. Fins que va notar unes pessigolles al nas. D’un bot, va aixecar-se sobresaltat. Va trobar-se davant de la noia més maca del món, que amb una flor, li tocava el nas. Van començar a parlar.

¾     Per què vols anar a la guerra.- Va preguntar-li ella.

¾     No ho sé. Van passar uns soldats i em van allistar.- Respongué.

¾     Qui fa la guerra? – Va preguntar la noia

¾     No ho sé. – contesta atònit.

Aleshores ella va inquirí:

¾     Tu de quin bàndol ets?

¾     Ai! Noia. Que em mareges. Què sé jo. Van passar uns soldats i se’ns van endur.

Ella veien que el Ramon no en tenia ni idea, va continuar:

¾     Si haguessin vingut els altres, què?

¾     Aquests portaven una creu.

¾     Els altres també. Saps què, queda't a la pallissa i et portaré menjar.

I el Ramon s’hi va quedar i s’hi va quedar i quedar. Total, no va anar a la guerra i es va casar amb la mossa que era molt entenimentada.

¾     Caram! Avi, quina història.

¾ Ui, en sé moltes més de la “tatataravia” Montserrat. Voleu que us n'expliqui una de quan ...

L'Helena i el Roger a l’uníson contestaren: 

¾     Bé! No!! Ja vindrem un altre dia que s’ha fet tard i hem de tornar a casa.  

  

Miquel Pujol Mur

LES BATALLETES DE L’AVI I

La Lara està molt nerviosa des de l’arribada dels nens de col·legi. Desesperada està parlant per telefono amb el Lluís, el seu home. Unes llàgrimes li cauen dels ulls que eixuga amb un petit mocador de paper. Al mateix temps, quan escolta fa uns gests estranys amb la boca. Tanmateix, com si es mossegués els llavis per dins. Del fons de la casa ressona un gran xivarri. Per damunt de tot, s’escolten les rialles dels nens que sembla que vulguin fondre, en aquest moment, les energies retingudes durant les hores de classe.

La Lara escolta i respon:

¾     Sí, això que dius ja ho sé prou. M’ho has dit trenta mil vegades.

Silenci mentre prem l’auricular contra l’orella.

¾     Sí,  son dos nens. No!!! Són dos dimonis!!!

Torna a prestar atenció a la veu del Lluís que vol calmar-la.

¾     Però, què? Calma! No, què? Comprensió! Que quan érem petits nosaltres també.

Escolta i respon:

¾     Això devia ser a casa teva que la teva mare t'ho permetia tot. A casa meva érem més ordenats.

Escolta

¾     Que ja ho saps! Que semblava un quarter! Escolta noi, a veure? Quan vens a vigilar la teva tropa?

¾     Sí, la nostra! Com dius, que tens molta feina a l’oficina? I jo què? No m’has escoltat bé!? Només en arribar han trencat el gerro de la meva tia. Sí, el japonès.

¾     Que no t’agradava, que era un rave. Doncs, valia molts diners. Més que tot el que va regalar-nos la teva família.

¾    Bé, d’acord! Així que els envio a casa del teu pare. Després me´n vaig a la piscina.– Una mica més calmada continua parlant però ara amb veu més tranquil·la.- Sí! Em vindràs a buscar? No tardis, Lluïset.

Marxa cap al menjador on, un nen i una nena miren el televisor mentre juguen i criden. Els nens, en entrar la mare callen i, moixos, no diuen res. Són sabedors dels nervis de la seva mare, i se senten culpables de la trencadissa i de l’aldarull que han fet després. La Lara se’ls mira amb cara seriosa i els diu concisament:

¾     El pare m’ha dit que aneu a casa de l’avi. Porteu-vos bé. No el maregeu gaire. És molt gran i a les persones grans se les ha de respectar.

L’Helena i el Roger, marxen a casa de l’avi. Un vellet que des de la mort de la seva dona viu sol en una casa propera. L’avi Pere, els hi treu una mica de berenar, quatre galetes i un suc de taronja. Se’ls mira i sospira, mentre pensa: Com de macos són els meus néts.

¾     Avi- pregunta l’Helena- explica'ns alguna cosa dels besavis.

Els nens saben de sobres que li agrada explicar coses de molt abans. Mentrestant la nena recorda que el seu pare en diu: batalletes, als discursos del seu progenitor.

¾     De veritat?- L’home està força content perquè pot xerrar una estona.

¾     Sí, avi. Sinó, no li demanaríem.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

PER COMENÇAR A CAMINAR

Trobàvem a Tàrrega aquesta taula orientativa per iniciar el camí i arribar a bon destí.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA GRAN ARTISTA I LES PAPALLONES II

Llavors vaig conèixer el Joan, un veí que sempre anava carregat de llibres. Havia estudiat una carrera de comptabilitat, però no trobava treball. Vaig oferir-li em fes de representant, a canvi d’una comissió. Almenys, mentre no trobés la feina que volia, així en cobriria la carregosa feina de la mare de pujar i baixar despatxos. Va ser un encert per que s’hi va dedicar de ple i va aconseguir que els grans estudis em contractessin. I vaig fer moltes pel·lícules que em van portar a la fama. La papallona va acabar de transformar-se.

Malgrat tot sempre m’enganyava pensant que hi havia un petit racó del meu cor que enyorava les muntanyes i les papallones. Però la veritat, és que estava ben guardat dins l’orgull d’haver arribat a la primera posició. Només era com una petita i grata sensació sense fer cap nosa a la meva vida de triomfadora.

Ara ja dalt del tron de la fama, en el pinacle de fer el meu desig vaig fer el mateix que amb mi van fer els altres. El fortuna i el poder corrompen. Vaig aconseguir que els homes preguessin i ploressin de desig als meus peus. Algunes dones també, potser recordant en elles la meva mare. Vaig baixar als inferns del sadisme per venjar-me, tal vegada no és el més apropiat dir-ne venjança, sinó satisfer els meus més amagats i primitius instints sexuals. L’escala no va acabar aquí, sinó que va baixar fins i tot, al món de la submissió. Les drogues i l’alcohol també van ser freqüents companys de viatge. La papallona de colors bonics va quedar oblidada i va cremar en un món insaciable de luxúria i lascívia. Però en la vida, tot s’acaba. El desig, l’instint, l’apetència carnal, tot finalitza d’una manera o altra.

Ara en aquest hotel de Neuchâtel, on m’he refugiat fugin d’un món que també m’oblida. Visc altre cop mirant a les muntanyes. Les aigües del llac il·luminades pel blau del cel reflecteixen la meva mirada. Ara visc sola. Però mai manca un cavaller servent, al meu costat. Per sort a casa meva els diners els hem sabut gastar i guardar, sempre pensàvem que hi havia un demà. Un jove amigable i amb bona presència sempre és convenient per anar a les grans recepcions. Encara hi ha molta gent que em recorden i em conviden a les seves festes. Uns braços forts ajuden, tant per ballar, com per aguantar-me dreta quan alguna vegada he begut massa. Serveixen també per acompanyar-me fins el llit i dir-me paraules com: muller adorable, bellíssima, encisadora i engrescadora fetillera. Sincerament deixar-me conquistar  apassionadament per a una nit, amb els ulls tancats. Bonics cants enganyosos de mallerengues paraules. La crueltat de la llum del sol desemmascara les il·lusions i em torna a la realitat.

Després d’aquest escrit he de marxar sóc convidada a una “soirée” de gent important en que llueixo les meves millors gales. M’acompanya el Joan, el vell amic i representant. Sí, l’home que sempre ha estat al meu costat i m’ha donat els millors consells. Fa pocs anys vaig preguntar-li si m’havia estimat. Va contestar-me:

¾     Tard t’he n’has adonat.

¾     Ho vols fer ara, galant cavaller.

¾     Ara ja no, amiga meva. El temps passa, fins i tot per a l’amor més gran. Prefereixo ser simplement el teu millor amic.

Prenc un llarg i gran vel de colors daurats i amb ell m’embolcallo tot el cos. Quan baixo les escales per buscar el cotxe m’agafo fortament del seu braç. Una rafega de vent de les muntanyes, remou el vel talment com si fossin les ales d’una gran papallona.

Com a les papallones, la vida ens transforma a tots.

Miquel Pujol Mur