¾
Aleshores
escolteu. Ara que em recordo d’un fets que em va narrar el meu pare. Fa molts
anys hi havia un avantpassat nostre que es deia Ramon.
¾
Fa
molt d’això?- pregunta el Roger.
¾
Sí.
Fa molts anys. Jo encara no havia nascut.
¾
Ui!
Sí que n’és de vella, aquesta història.
¾
Mira,
cap el mil vuit-cents trenta-cinc, això mateix. En aquell temps hi havia una
guerra... - L’avi queda pensatiu.- La Guerra dels Carlins.
Els dos nens fan cara d’ignorància.
¾
Bé
continuo. Van passar uns soldats per la masia del Ramon, i van agafar tots els
homes per lluitar. Com que ja tenia catorze o quinze anys, a més era fort i valent, també se’l van emportar cap al front. Deien
els més veterans que feia temps que caminaven i caminaven. Ho feien dia rere
dia; es veu que el front era lluny, molt lluny. El segon dia va quedar-se sense
espardenyes. Li va demanar al caporal, unes de noves. Aquest li va respondre que
“buenas”. Que caminés descalç que ja se li enduriria la planta dels peus. Al
Ramon aquesta resposta no li va agradar gens. A la nit, mentre els de la guàrdia
feien capcinades va escapar-se a buscar-ne unes de noves.
Va retrocedir fins un poble i va
amagar-se en una casa esperant que obrissin la botiga. Però, estava tan cansat
que va adormir-se. I va dormir i dormir. Fins que va notar unes pessigolles al
nas. D’un bot, va aixecar-se sobresaltat. Va trobar-se davant de la noia més
maca del món, que amb una flor, li tocava el nas. Van començar a parlar.
¾
Per
què vols anar a la guerra.- Va preguntar-li ella.
¾
No
ho sé. Van passar uns soldats i em van allistar.- Respongué.
¾
Qui
fa la guerra? – Va preguntar la noia
¾
No
ho sé. – contesta atònit.
Aleshores ella va inquirí:
¾
Tu
de quin bàndol ets?
¾
Ai!
Noia. Que em mareges. Què sé jo. Van passar uns soldats i se’ns van endur.
Ella veien que el Ramon no en tenia
ni idea, va continuar:
¾
Si
haguessin vingut els altres, què?
¾
Aquests
portaven una creu.
¾
Els
altres també. Saps què, queda't a la pallissa i et portaré menjar.
I el Ramon s’hi va quedar i s’hi va
quedar i quedar. Total, no va anar a la guerra i es va casar amb la mossa que
era molt entenimentada.
¾
Caram!
Avi, quina història.
¾ Ui,
en sé moltes més de la “tatataravia” Montserrat. Voleu que us n'expliqui una de
quan ...
L'Helena i el Roger a l’uníson
contestaren:
¾
Bé!
No!! Ja vindrem un altre dia que s’ha fet tard i hem de tornar a casa.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada