El Xavier, un home proper al vuitanta
anys, està assegut davant la taula de la seva habitació a la residència.
Malgrat conserva una bona salut, aquests dies s’ha entossudit en què vol
escriure una carta a la seva mare.
Un capritx d’octogenari , segurament
que sí, ja que mai a la vida li ha escrit cap carta. La mare fa molts anys que és
morta. La seva dona també fa temps que
va emprendre el darrer camí. Els fills són força lluny i dedicats al seus
quefers. També comencen a envellir. El Xavier amb moltes dificultats escriu
així.
Mare,
Ara que soc gran, molt gran, m’adono
que mai et vaig enviar una carta. Per tant, ara, sí ara, que la meva vista no
és la millor, i el pols fa que la meva mà tremolí, vull escriure’t aquesta missiva.
Quan era petit, un món inexplorat s’obria
avant meu i volia ser l’aventurer del meus propis pensaments. Ja de més gran
allò que anomenen vida va eclipsar la meva ment, s’havia de trobar xicota, s’havia
de comprar un pis, s’havia de tenir un cotxe i també per què no, s’havia de
formar una família. Tot aquest conjunt d’obligacions i, altres portades per una
societat de consum, van impedir que m’aturés un sol moment en el meu camí.
Aleshores no vaig fer una cosa tan senzilla, tan fàcil, com escriure una carta per
parlar-te dels meus sentiments.
Ja després d’aconseguir tot això,
tampoc vaig parar una estona per reflexionar, m’havia de divertir, sortir amb els
meus, i relacionar-me amb altres, per figurar ser en aquesta vida algú de qui se’n
parli.
La casa s’havia de canviar per una
nova i més gran. El cotxe també, i sovint, per tant havia de continuar en la
roda obligada del treball. Han passat els anys, la fantasia de la vida i els
seus desitjos han minorat. La meva companya de sempre també ha marxat al país
del no retorn. Ara quan estic sol reflexiono, penso, temo que en cert temps una
boira embromarà el meu enteniment i m’adono
de la meva falta. Mai us he escrit una carta on expressés el meu pensar.
Avui l’escric amb el penediment què
durant els anys que vam viure junts no vaig ser capaç de fer-ho.
¾
Dir-te:
Mare, t’estimo.
Cau la tarda i el Xavier cansat
deixà la ploma i reclina el cap damunt la carta. Tendres somnis d’infantesa enterboleixen
els seus sons.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada