Plena de ràbia va indagar els
negocis del seu espòs. Les despeses eren innumerables: el club de tenis, les
partides de cartes, el casino, uns regalets de joies, que no lluïen el seu coll.
Més aviat, en el d’alguna de les moltes amistançades del seu espòs. El que més
l’enfurismà és que en alguna ocasió les havia admirat i alabat en el pit de les
seves, també amigues.
Sense un dur, i sense el rossinyol,
que va volar en recerca de nous llits. També de comptes corrents més hospitalàries
i fàcils de munyir, va tornar al lloc on va néixer.
Però, com era treballadora, intel·ligent
i tenaç va tornar a surar de les aigües procel·loses de la ruïna. A més, va
buscar la forma que aquelles falses, però importants amistats del temps del seu casori, es
moguessin al seu favor. En alguna ocasió va haver d’acotar el cap, i envestir
com fa el brau quan vol guerra, però se’n va sortir i va tornar a reunir una
bona xifra al seu compte corrent.
Però com en aquest món tot és veritat,
però hi ha molta mentida amagada entre la fullaraca, va tornar a cometre un
altre error. Altra vegada les veus suaus, agradables i aconselladores pel bé aliè.
En alguna ocasió una mica insistentment, li van recomanar la compra d’unes
accions preferents (no cal que diguem cap nom, n’hi ha tants per esmentar). Allò
de: què vol fer amb aquests diners en una llibreta d’estalvi, que no li dona
cap benefici. Compri, compri, compri accions preferents i els diners es
multiplicaran sense que es doni compte. Sí, sí, al poc temps arruïnada com
abans, però sense cap plaer ni record per compensar la caiguda econòmica i
moral.
De nou, passada a la cinquantena va
haver de retornar al camí i a la gerra. Però tossuda, malfiada, sense creure en
ningú i amb la lliçó ben apressa va emprendre aquell camí de joventut. Ara, ja
no cantava ni explicava contes innocents. Va treballar dur, sense planys, al
peu del canó sempre. La innocència va ser canviada per una realitat punyent. Va
tornar a emergir de la pobresa.
Com havia estat enganyada en massa
ocasions, l’experiència sempre és un grau, no va fiar-se de cap rossinyol
cantaire, ni de cap oreneta d’americana i corbata. Va manejar els seus diners,
va comprar, va vendre, va canviar i va enriquir-se.
Actualment viu en una residència d’alt
“standing” en un lloc meravellós dels Alps. Fins i tot, ha trobat un nou
company per a què li canti cançons afalagadores a cau d’orella. Aleshores,
tanca els ulls complaguda, però la seva mà esquerra no deixa en cap moment la
bossa dels diners. Amb dues vegades n’hi ha prou.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada