Ai, senyor! Quin mal de cap!
Una cosa tant fàcil, i que es complica
tant amb les noves tecnologies. Sincerament l’encàrrec amb va semblar senzill:
Que hauria passat sí a la lletera del conte, entremig dels seus somnis de
riquesa, no se li hagués caigut i trencat la gerra, al terra.
Com el tema dels contes ja m’ha
quedat un xic lluny.
“Mentider! Molt, però molt llunyà!”-
Malament, la segona consciència ja em comença a fer retrets. Va deixem-ho!
Com els contes m’han quedat força
oblidats vaig voler refrescar-me la memòria i, vaig polsar les tecles màgiques,
a Google, per assabentar-me un una mica del tema i així fer un bon treball.
Però vet aquí una entrada em parla
d’Esop, com el primer home que va escriure el conte. Una altra, em diu que haig
de comprar el millor de tots els publicats, el de Samaniego. Continuo obrint
entrades i una em parla de política catalana; l’altra de la Moncloa; un més
endarrerit, em parla d’un canvi de color parlamentari. Ja desesperat cerco, i
cerco sense trobar una cosa tan simple com és el conte de la lletera. Finalment,
els ulls em coent i les parpelles se’m tanquen. Bé, ho deixo per demà.
Però no, entossudit al cap d’una
estona torno a asseure’m davant de la taula per continuar el meu relat. Prenc la
bola màgica de la imaginació, faig una passada de mans, com qui vol trobar l’avenir,
i encaparrat escrit una nova història de la noia, que alegre i somniadora anava
a vendre una gerra de llet al mercat.
La noia, com era molt assenyada, va
saber vendre i comprar com havia pensat i va fer-se rica. Va convertir-se en
una de les fortunes més grans de la contrada i això quan encara no tenia trenta
anys. Aleshores dolces i baronívoles veus masculines se li van aproximar
fent-li el gara-gara. Aleshores, sí que se li va trencar la gerra. Va
enamorar-se com una col·legiala dels més dolç i formós dels seus pretendents. Una
especies de rossinyol fet home. Un ocell que refilava un cant ple de lloances,
com no havia escoltat mai la pobre noia.
Finalment, enamorada va casar-se. Va
viure enganyada mentre el vel de l’amor va ennuvolar els seus ulls i el seu
cor. Un extracte bancari, tot ple de zeros, va fer que l’espès vel caigués
inopinadament al seus peus. La gran casa a Barcelona, la llotja al teatre i la
caseta de la costa. Aquell cotxe, últim model que lluïen quan sortien amb les amistats benestants,
tot sortia del compte corrent familiar. Millor dit, del seu compte corrent, ja
que el seu estimat no tenia ni un ral.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada