LA GRAN ARTISTA I LES PAPALLONES II

Llavors vaig conèixer el Joan, un veí que sempre anava carregat de llibres. Havia estudiat una carrera de comptabilitat, però no trobava treball. Vaig oferir-li em fes de representant, a canvi d’una comissió. Almenys, mentre no trobés la feina que volia, així en cobriria la carregosa feina de la mare de pujar i baixar despatxos. Va ser un encert per que s’hi va dedicar de ple i va aconseguir que els grans estudis em contractessin. I vaig fer moltes pel·lícules que em van portar a la fama. La papallona va acabar de transformar-se.

Malgrat tot sempre m’enganyava pensant que hi havia un petit racó del meu cor que enyorava les muntanyes i les papallones. Però la veritat, és que estava ben guardat dins l’orgull d’haver arribat a la primera posició. Només era com una petita i grata sensació sense fer cap nosa a la meva vida de triomfadora.

Ara ja dalt del tron de la fama, en el pinacle de fer el meu desig vaig fer el mateix que amb mi van fer els altres. El fortuna i el poder corrompen. Vaig aconseguir que els homes preguessin i ploressin de desig als meus peus. Algunes dones també, potser recordant en elles la meva mare. Vaig baixar als inferns del sadisme per venjar-me, tal vegada no és el més apropiat dir-ne venjança, sinó satisfer els meus més amagats i primitius instints sexuals. L’escala no va acabar aquí, sinó que va baixar fins i tot, al món de la submissió. Les drogues i l’alcohol també van ser freqüents companys de viatge. La papallona de colors bonics va quedar oblidada i va cremar en un món insaciable de luxúria i lascívia. Però en la vida, tot s’acaba. El desig, l’instint, l’apetència carnal, tot finalitza d’una manera o altra.

Ara en aquest hotel de Neuchâtel, on m’he refugiat fugin d’un món que també m’oblida. Visc altre cop mirant a les muntanyes. Les aigües del llac il·luminades pel blau del cel reflecteixen la meva mirada. Ara visc sola. Però mai manca un cavaller servent, al meu costat. Per sort a casa meva els diners els hem sabut gastar i guardar, sempre pensàvem que hi havia un demà. Un jove amigable i amb bona presència sempre és convenient per anar a les grans recepcions. Encara hi ha molta gent que em recorden i em conviden a les seves festes. Uns braços forts ajuden, tant per ballar, com per aguantar-me dreta quan alguna vegada he begut massa. Serveixen també per acompanyar-me fins el llit i dir-me paraules com: muller adorable, bellíssima, encisadora i engrescadora fetillera. Sincerament deixar-me conquistar  apassionadament per a una nit, amb els ulls tancats. Bonics cants enganyosos de mallerengues paraules. La crueltat de la llum del sol desemmascara les il·lusions i em torna a la realitat.

Després d’aquest escrit he de marxar sóc convidada a una “soirée” de gent important en que llueixo les meves millors gales. M’acompanya el Joan, el vell amic i representant. Sí, l’home que sempre ha estat al meu costat i m’ha donat els millors consells. Fa pocs anys vaig preguntar-li si m’havia estimat. Va contestar-me:

¾     Tard t’he n’has adonat.

¾     Ho vols fer ara, galant cavaller.

¾     Ara ja no, amiga meva. El temps passa, fins i tot per a l’amor més gran. Prefereixo ser simplement el teu millor amic.

Prenc un llarg i gran vel de colors daurats i amb ell m’embolcallo tot el cos. Quan baixo les escales per buscar el cotxe m’agafo fortament del seu braç. Una rafega de vent de les muntanyes, remou el vel talment com si fossin les ales d’una gran papallona.

Com a les papallones, la vida ens transforma a tots.

Miquel Pujol Mur