La Lara està molt nerviosa des de
l’arribada dels nens de col·legi. Desesperada està parlant per telefono amb el
Lluís, el seu home. Unes llàgrimes li cauen dels ulls que eixuga amb un petit
mocador de paper. Al mateix temps, quan escolta fa uns gests estranys amb la
boca. Tanmateix, com si es mossegués els llavis per dins. Del fons de la casa
ressona un gran xivarri. Per damunt de tot, s’escolten les rialles dels nens
que sembla que vulguin fondre, en aquest moment, les energies retingudes durant
les hores de classe.
La Lara escolta i respon:
¾
Sí,
això que dius ja ho sé prou. M’ho has dit trenta mil vegades.
Silenci mentre prem l’auricular
contra l’orella.
¾
Sí,
son dos nens. No!!! Són dos dimonis!!!
Torna a prestar atenció a la veu del
Lluís que vol calmar-la.
¾
Però,
què? Calma! No, què? Comprensió! Que quan érem petits nosaltres també.
Escolta i respon:
¾
Això devia ser a casa teva que la teva mare t'ho permetia tot. A casa meva érem més
ordenats.
Escolta
¾
Que
ja ho saps! Que semblava un quarter! Escolta noi, a veure? Quan vens a vigilar
la teva tropa?
¾
Sí,
la nostra! Com dius, que tens molta feina a l’oficina? I jo què? No m’has
escoltat bé!? Només en arribar han trencat el gerro de la meva tia. Sí, el
japonès.
¾
Que
no t’agradava, que era un rave. Doncs, valia molts diners. Més que tot el que va
regalar-nos la teva família.
¾ Bé, d’acord! Així que els envio a casa del teu pare. Després me´n vaig a la piscina.– Una mica més calmada continua parlant però ara amb veu més tranquil·la.- Sí! Em
vindràs a buscar? No tardis, Lluïset.
Marxa cap al menjador on, un nen i
una nena miren el televisor mentre juguen i criden. Els nens, en entrar la mare callen i, moixos, no diuen res. Són sabedors dels nervis de la seva mare, i se senten
culpables de la trencadissa i de l’aldarull que han fet després. La Lara se’ls
mira amb cara seriosa i els diu concisament:
¾
El
pare m’ha dit que aneu a casa de l’avi. Porteu-vos bé. No el maregeu gaire. És
molt gran i a les persones grans se les ha de respectar.
L’Helena i el Roger, marxen a casa
de l’avi. Un vellet que des de la mort de la seva dona viu sol en una casa
propera. L’avi Pere, els hi treu una mica de berenar, quatre galetes i un suc
de taronja. Se’ls mira i sospira, mentre pensa: Com de macos són els meus néts.
¾
Avi-
pregunta l’Helena- explica'ns alguna cosa dels besavis.
Els nens saben de sobres que li
agrada explicar coses de molt abans. Mentrestant la nena recorda que el
seu pare en diu: batalletes, als discursos del seu progenitor.
¾
De
veritat?- L’home està força content perquè pot xerrar una estona.
¾
Sí,
avi. Sinó, no li demanaríem.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada