BON NADAL I ANY NOU

 

Apreciats amics. 

Primer de tot, Bon Nadal i fortes benaurances pel 2021 

Aquests darrers dies, tota una sèrie de petits problemes tècnics han obstalitzat les meves connexions. Alguns d’ells encara perduren. 

Això, les properes festes i la incertesa d’aquesta pandèmia que fa molts dies ens acompanya m’ha decidit, encara més que altres anys, a estar durant un petit lapsus de temps sense publicar res, en: 

ESCRIT AL BERGUEDÀ

INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ 

Espero el proper dia 12 de gener del 2021 tornar a ser amb vosaltres. 

M. Rosa Planell Grau i Miquel Pujol Mur us desitgem, de tot cor, unes Bones Festes de Nadal i Any Nou amb força salut, malgrat que confinats.

 

PER QUÈ A MI

 L’home és assegut en un banc a la plaça. Malgrat que va ben vestit, com a mostra de temps millors, es nota amb ell, una certa recança pel seu futur. Fa dies que busca feina i malgrat les seves bones referències no aconsegueix trobar-ne. Potser, segons algun entrevistador, l’edat influeix molt, malgrat l’experiència; que ha estat molt de temps fora del país; que ara es necessita gent jove ambiciosa i amb estudis més moderns;  aquests són tota la mena d’excuses que rep en les diferents entrevistes. 

Segurament haurà d’agafar un treball de menys categoria del seu status social i posició.  Mentre pensa, es frega les mans, tant per una mica de fred, com per poder reflexionar la seva circumstància. 

En aquest moment s’asseu al seu costat una altre home. Al poc temps li veu caure grossos llagrimots. El nou home és pica amb força el pit amb desesperació. I exclama contínuament.

¾     Per què a mi? Per què a mi, ara? Que en soc de desgraciat! Mira que passar-me tot això i de cop! Quina desgràcia! Per què a mi? 

L’home que cerca treball al veure la desesperança del seu company de banc no pot més que sentir compassió per la seva angoixa.

¾     Què us passa, mestre? No ploreu així! La vida porta mals moments  però, amb una mica de coratge pot anar-se endavant. Em feu pena i sento el vostre dolor en el meu interior. Ajuntant la vostra angúnia amb la meva,  em pesa el viure. Quina es la vostra pena?

¾     No us ho podreu creure. És dolorós i esgarrifant. Tot de cop.

¾     Potser la senyora s’ha posat malalta? Hi ha tantes infermetats estranyes actualment! No us haurà posat banyes? No sé que més dir!

¾     No la meva dona no està malalta, ni m’ha fet el salt.

¾     Aleshores?

¾     Mireu ahir el BMW se li va trencar la bomba de l’aigua. Aquest matí la piscina s’ha posat a vessar per una escletxa. L’hauré de buidar i fer venir els paletes. I per acabar-ho d’adobar m’acaba de telefonar la dona per a dir-me que ni la rentadora ni el televisor funcionen. Jo que havia de veure el partit del Barça aquesta nit. Encara hauré d’anar al camp. En voleu més.   

L’home que busca feina s’aixeca i mira al seu company de banc i no més pot dir una paraula que li explota dins el pit.

¾     Desgraciat!!! 

Miquel Pujol Mur

MONUMENT ALS TERRISSERS DE CATALUNYA. SANT JOAN DE VILATORTA. OSONA

 POBLE DE TERRISERS 

Durant la nostra visita a Sant Joan de Vilatorta ens va agradar trobar aquest monument dedicat a un dels antics oficis. 

Em sorprenia la paraula terrisser, però consultat el diccionari, em dona ambivalència amb la de terrissaire. Segurament particularitats de l’idioma segons el lloc.

 Un cartell ens informava del següent: 

La fabricació d’objectes de terrissa va constituir, des del segle XVI, una de les activitats més característiques i important del poble. 

Per això era conegut popularment amb el nom de “Sant Julià de les Olles”. 

En aquella època a Sant Julià de Vilatorta hi havia 32 obradors i 27 forns. 

L’any 2008 ca morir Joan Capdevila Boixassa, l’últim terrisser de Sant Julià de Vilatorta. 

Sant Julià de Vilatorta. Fira del Tupí. maig 2016 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

COMENÇA A FER FRESQUETA II

 La Gemma fa un esguard ple de coqueteria i fa com si se les sospeses abans s de respondre: 

¾     Dona! Una ha de ser moderna i una bones antenes criden al més pintat. Veritat que em queden bé? M’ho va fer un metge molt bo.

¾     Sí noia, perfectes, sembles una artista. - Girant- se diu- Ho veus Oriol no tot és or el que llueix. És com els bolets, són molt gustosos però n’hi ha que són verinosos.

¾     Escolta Nicol tu has de vigilar la teva peça del teler.- parla el Joaquim amb ganes d’empixonar-la i amb un somriure punyeter.

¾     Jo! Peça? Teler? Noi, no t’entenc!

¾     Sí, dona, el teu home! El Jaume! Aquest sí que se li van els ulls rere les mosses joves. 

La Nicol dona tal cop de palmell a la taula, que les llaunes de begudes fan un salt i, mirant-se emprenyada al Joaquim, li contesta.

¾     La peça del meu home s’alça i s’aixeca quan jo vull! Ja me’n cuido jo! No n’has de fer res! A què ve aquest comentari malintencionat?

¾     Home, el teu home quan passa la Carmeta sempre li fa la mitja rialla. També els he trobat al passadís, fent broma i sempre s’acomiaden amb un petonet. Ja em diràs què vol dir això. Et deu fer el salt! Està bona, la Carmeta!

¾     Desgraciat! Mal pensat! Carallot! Mira la teva mare era molt bona dona, però tu, no  has sortit pas a ella! Tu no saps que la Carme i el Jaume són germans? 

Abans que el Joaquim, molest pels improperis de la dona doni cap resposta, sona el xiulet de la fàbrica, com a senyal per tornar a emprendre el treball. Marxen junts, però una mica distants. Per a més inri, la Nicol i el Joaquim treballen junts en la mateixa màquina. 

El Joan camina el darrer, mentre pensa.

¾     Tot aquest merder! Jo només he dit que sembla que comença a fer fresqueta. 

Però no penseu que tot acaba així. El Jaume, en arribar a casa, no s’esperava les raons i frases que li va dedicar la Nicol. El va rebre amb el nas arrufat i la boca mig torçada.

¾     Què et passa Nicol, sembles enfadada.

¾     Sí, i molt! En lloc de perdre tant el temps fent xerrades amb la teva germana més valdria que em vinguessis a veure. Al cap i a la fi jo soc la teva dona, no te’n oblidis! 

És que el canvi d’estació produeix forces onades i canvis d’humor. Tant a l’estiu com a la tardor. El Jaume va haver de fer servir moltes paraules per calmar la seva dona. Sort que la fresqueta ... 

Miquel Pujol Mur

COMENÇA A FER FRESQUETA I

 La nau és gran i està decorada amb anuncis de begudes i també dels diferents elements que fabrica l’empresa. En un costat hi ha una màquina expenedora de begudes sense alcohol (previsió empresarial i del comitè de seguretat laboral) i també una cafetera industrial. 

En una taula d’aquest menjador està esmorzant un grupet de treballadors.  Cadascú té davant seu l’entrepà, mig mossegat, i les llaunes de begudes. 

Són companys de torn en una de les naus. Aprofiten els temps d’oci per fer una mica de tertúlia. Com sempre en la conversa es barregen multitud de coses, més d’una vegada moltes d’elles queden sense contesta. La majoria dels temes són les tafaneries pròpies d’una gran fàbrica i s’hi afegeixen les del poble veí, on la majoria conviu. Com que són molts els empleats  hi ha força comentaris a fer, infundats o no, de la majoria de les persones del centre. 

El Joan és el més jove de tots ells, té uns vint anys i fa poc que ha entrat a treballar. 

La Nicol és més gran, uns trenta anys ben fets, i està casada amb el Jaume que treballa en una altra secció. Fica cullerada en totes les conversacions i mai té la boca tancada. Sigui quin sigui el tema, domina totes les tafaneries. 

El Joaquim, el més gran de tots, trenta cinc anys complerts, esportista, busca-raons  i una mica fantasma. Ho sap tot de tothom. 

L’Oriol, ja té trenta dos anys, solter, callat, però d’ulls vius que s’assabenten de tots els gestos i mirades dels companys. És molt tafaner, però mai surt de la seva boca una frase més forta que una altra. 

I la darrera del grupet, la Gemma, vint-i-tres anyets i de caire modern. Porta uns vestits cridaners, tant pels colors, com per allò de tant ajustats o curts que són. Sempre escolta, però mai sol intervenir, malgrat saber que moltes vegades, subliminarment, els comentaris són referents a ella. Li agrada cridar l’atenció i tant li fa el que diuen les males llengües, que són moltes i llargues. 

El Joan comenta:

¾     Sembla que comença a fer fresqueta.

¾     Ull! Ja m’ho deia la meva àvia, la fresqueta el ninot engresca!- contesta el Joaquim mirant a la Nicol, tot esperant que immediatament solti alguna de les seves frases per contradir-lo.

¾     Ai, nano! Aquesta dita és de tota la vida, però a casa meva, s’alça tant a l’estiu com a l’hivern. No hem d’esperar la fresqueta.

¾     Quina sort que tens, altres passen gana.

¾     Tu! Oriol deixa de mirar l’escot de la Gemma – crida la Nicol- ja ho sé que és obert i mostra fins el dia del naixement. Tu, noia, ja eren així, te’ls has fet operar, o estàs embarassada? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

EL SOMNI I LA REALITAT DEL SENYOR PHILLIPS

 Un dilluns al matí, el senyor Phillips es despertà d’un somni eròtic que el qualifica de set adei, s’aixeca del llit on la senyora Phillips continuà dormint, es vesteix per anant a la feina i agafa el tren de sempre. 

Però amb el tren en marxa el senyor Phillips s’adona que s’ha deixat a casa els exàmens dels seus alumnes. Hi ha que dir que el Senyor Phillips ensenya Art i Cultura Dramàtica, a la Universitat d’Oxford. 

Esparverat s’aixeca i corrent salta a l’andana a la la propera estació. Es tan el seu neguit que al baixar s’ensopega amb una senyora bastant plena. A punt de caure se n’agafa fortament i la cara se li emmotlla en els dos formidables coixins de la senyora. 

El xiscle de la dama va escoltar-se a tota l’estació i el consegüent mastegot encara més. Demanant perdó reiterativament va escapolir-se com va poder en el tren de retorn. 

Al poble, encara sobresaltat i amb la cara coent-li, va entrar en una cafeteria. Va anar al lavabo i va emmirallar-se. La mà de la Senyora mostrava encara els cinc dits a la seva galta. 

Quan va tornar a la barra li va sorprendre no trobar a la cambrera que despatxava rere el taulell. Va mirar estranyat a dreta i esquerra. No havia ningú a la sala. 

De sobte va escoltar uns gemecs al lavabo de dones. Poc després sortia la noia del quartet amb la cara vermella. I un somriure satisfet. Rere seu un noi amb un somriure d’orella a orella. 

El Senyor Phillips va esclatar amb una sonora rialla. En passar per una floristeria va comprar un ram de flors. Va decidir tornar-se al llit amb la senyora Phillips. 

Una vegada a la cambra, va aixecar els llençols i donant una lleugera empenta a la seva esposa se submergí en la calidesa del llit. 

Miquel Pujol Mur

EL MEU PRIMER VIATGE EN COTXE

 El miro i no puc estar-me d’admirar tots el seus detalls. El meu primer cotxe! Tan diferent del cotxe gros i negre del pare. No, aquell trasto, no! El meu és un esportiu de dues places i d’un color, potser una mica  estrident, però que m’agrada. És el meu propi cotxe i ningú me’l prendrà mai. Tampoc el deixaré a ningú, ni tocar el volant! Encara menys asseure’s en el seient del conductor! Com a màxim convidaré a viatjar alguna de les meves joves amiguetes. 

Després d’esmorzar i acomiadar-me de tots he pujat al meu cotxe. L’he posat en marxa. Al principi m’era difícil però, a la poca estona dominava tots els seus comandaments. He alçat la mà per saludar-los tothom i, tots han correspost al meu gest. 

El volant, els intermitents i els llums els movia com si sempre, no com si sempre, com si hagués nascut ja manejant-los des del ventre matern. 

De tant en tant mirava el quadre de control, “tablier” sempre l’he sentit anomenar,  el seu color, els seus rellotges  i els seus  llums m’enardien i em feien córrer un xic més. Sobretot aquella olor de nou del meu cotxe. 

El xiscle de les rodes damunt el paviment em frissava de goig. Un viratge, un lleu cop de volant. Un sotrac,  una lleugera reducció de la velocitat. 

Vaig observar, altre cop, el tom-tom: em marcava perfectament la carretera. No com el del pare que, de tant en tant, el deixava sense connexió. Vaig posar la ràdio i vaig començar a cantar, a tota veu, la meva cançó preferida seguint-la al ritme del soroll del motor. 

Un gat a la carretera, un cop de fre i un gir del volant ràpid per esquivar-lo. Perquè atropellar els animals és perillós. Un gos, perill! Un cop de volant no, ja que em faria sortir de la carretera. Freno sobtadament i el bitxo passa pel meu costat i m’ensenya la llengua. Desvergonyit! Fer-me això a mi, a un conductor hàbil i acostumat a conduir com jo. 

Continuo la meva ruta i uns forts sotracs em fan perdre el control. Al final de l’escala de la porta, bolco. El parabrises trencat. Una roda malmesa. Un far també ha petat i el meu pobre cotxe nou de color carabassa ha quedat guenyo. Del meu cap sobresurt un nyanyo, clar, no m’he posat el casc. 

Però el pitjor ha estat el crit de la mare. El gerro xinès que ens va regalar l’àvia fet miques. La mama, ni m’ha mirat mentre recollia els trossets de porcellana per veure si el podrà refer. No l’hauria de haver posat enmig del passadís. 

Ai! Quins records tinc del meu primer viatge amb cotxe   

Miquel Pujol Mur

ROVELLÓ, ROVELLONET II

 El nen anava, li canviava la terra i amb un petit aspersor el regava i el netejava si era precís. Li deia amb veu dolça

¾     Hola rovellonet bonic! Que n’ets de maco amb aquests els teus  suaus colors. Que vermellós et tornes i com creixes. Demà et portaré una mica més d’aigua que fa dies que no plou. T’hi posaré un adob per flors, que té la mare, que t’ha anirà la mar de bé.

¾     Gràcies, bon nen. – Contestava el rovelló.- Sí, sí, una mica més d’aigua. Pateixo un xic de set i no podré acabar de créixer. Em quedaré petit i escarransit. 

El nen reia alegroi i estava content a l’escoltar les paraules d’agraïment. Després de fer companyia al rovelló marxava tot cofoi cap al mas. Abans d’anar-se’n, protegia el lloc. Però, el trapella en veure que el seu bessó tornava tan content, va pensar:

¾     Ep! Aquí hi ha alguna cosa rara. 

L’endemà va seguir al seu germà i ben amagat el va veure regant i parlant amb el bolet. Va dir-se a si mateix:

¾     Aquest està tocat de l’ala. De tan bo és curt de gambals. Quan marxi, desfaré aquest parany i li portaré el rovelló al pare que li agraden molt. Així no podrà protestar. A veure qui li diu alguna cosa al pare. 

Així ho va fer, però per casualitat el santet aquell dia va oblidar-se a l’indret la petita regadora. Va tornar a buscar-la i va adonar-se que el trapella volia arrancar el rovelló.

¾     Què fas! És meu, és el meu rovelló! Només meu! No el toquis!

¾     Va, estàs carregat de manies, mira que parlar amb un rovelló. 

Quan va veure la mà del trapella a punt de tibar el rovelló el santet no es va encomanar a ningú. Va agafar una pedra, desesperat i plorant va donar un fort cop al cap al seu bessó. Aquest una mica més valent se li va regirar i li va donar una empenta. El santet se li va agafar fortament al braç i van caure els dos muntanya avall fent tombs i rodolons per l’esllavissada. Al vespre els pares, desesperats, els van trobar sense sentit  a la vora del riu. No saps quin ensurt. Pensasen que els hi havien raptat o s’havien ofegat.

¾     I el rovelló?

¾     Apa noia, com n’ets d’interessada. Com volies que quedès? En la baralla van rodolar per sobre i els bolets no són de ferro. Va restar esmicolat con si fos farina.

¾     Pobre rovelló. I dius que era per on ...? Potser tenia companyia.

¾     Déu meu! De tot el que t’he explicat de la desgràcia del bessons, només t’interessa,  on era el rovelló.

¾     Dona, Angeleta! Tan bons com són a la brasa amb all í julivert. 

¾     Apa Quima, deixem-ho estar i anem a missa que el mossèn ens espera. 

Després d’aquest successos va haver una gran reflexió per part dels bessons. Ni un va ser el santet ni l’altre el trapella, tots dos van ser una mica de tot. Com la majoria de les persones d’aquest món. 

Vet aquí aquest relat s’ha acabat, com els contes d’any enrere.  

Miquel Pujol Mur

ROVELLÓ, ROVELLONET I

 Vet aquí que una vegada hi havia un petit poble situat en una bonica vall de muntanya. Quasi no se li podia donar el nom de poble perquè el nucli urbà era només l’església, l’escola i un edifici municipal, que pràcticament era un magatzem per guardar els estris per a treure la neu a l’hivern. També servia per reunir-se, de tant en tant, els habitants de la contrada, i sobretot per fer el ball de la Festa Major. A poca distància, aprofitant la força del riu que  davallava per la vall, hi havia una serradora que donava força feina als que treballaven de llenyataires.   La resta de la població vivia en cases pairals, o masies, més o menys isolades. 

Poc ha canviat amb el transcurs dels anys. La serradora actualment sembla no funcionar, ara grans camions carreguen els troncs dels arbres talats. Les cases pràcticament són les mateixes, però hi viu menys gent. El col·legi sense alumnes, només es una estructura més del poble. Malgrat tot la Festa Major continua tenint força anomenada i, hi acudeix gent de tota la contrada. La única gran novetat és una placa en record de l’home que va propiciar l’ensenya de Catalunya, les quatre barres, i va iniciar la reconquesta catalana. En aquest context escrivim aquest relat. 

La Quima com cada diumenge va a missa. Sempre va un xic d’hora per així trobar-se amb l’Angeleta, una antiga companya de col·legi, també casada, i que viu en un mas més allunyat. El seus marits són una mica parents i sempre s’han tractat com si fossin de família. Aprofiten l’estona abans de la cerimònia religiosa per explicar-se les tafaneries del poble. 

Avui l’Angeleta ha baixat esglaiada. Només donar-se els habituals petons ha començat a parlar esverada.

¾     Saps què, Quima, els bessons de cal Guim de Dalt, són a l’hospital

¾     Mare meva! Verge Santíssima! Com ha estat! Si pujaven molt macos i, estaven molt sans. La darrera vegada que els vaig veure donaven ben bé la imatge d’una salut de ferro. Què els ha agafat? Ja allò del coll, el “garrotillo”, que deia el doctor Don Andrés. Clar, amb tan de fred i que no paren mai aquesta quitxalla. Sempre van corrents amunt i avall. Es que la mainada no se’n sap estar.

¾     No, no és pas això. Són a curar-se perquè un, té el braç molt mal trencat, i l’altre, un trenc al cap d’on no para de rajar-li sang. Els metges no saben com parar-la. Tal vegada serà necessari operar-los. Segurament ho faran, als dos, el mateix dia.

¾     Quins dels dos té el cap abonyegat? Un, és un santet, i l’altre un trapella de mala gaita.  A raó de què aquesta baralla entre germans? Si fossin grans, pensaria que hi ha alguna xicota entremig però si tenen: què? Set anys.

¾     Més o menys!

¾     Sap a raó de que ha vingut tota aquesta qüestió?

¾     Clar que sí!

¾     Va Angeleta, digues-m’ho d’una vegada, no em facis estar frissant.

¾     Per un rovelló!!

¾     Tu estàs ximple. Dos marrecs barallar-se per un rovelló!!

¾     Sí mira! El santet, va ser el que primer el va trobar i el va vigilar des que era ben petit. Anava, li portava una mica d’aigua i observava com anava creixent. També, li parlava. Tot això m’ho va contar la Laieta, la minyona. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

RETENCIONS I MÉS RETENCIONS II

 Només ens ha faltat arribar a destí i trobar-nos que corba sí, i corba també hi ha un cotxe, quan no dos, aparcats a la vora de la pista de terra. El Xavier sense baixar del cotxe ha murmurat:

¾     No poden haver-hi bolets per a tots. On va tanta gent. 

Jo he explorat un tros proper i he vist que no n’hi ha ni de dolents. Per acabar d’adobar la malla llet, l’Andreu, golafre a més no poder, en veure un home que anava amb un cistellet, amb una dotzena escassa de rovellons li pregunta:

¾     Escolti, mestre, on els ha trobat.

¾     Allà sota el pi. N’hi ha molts, jo, amb aquests en tinc prou.  

Innocent com l’Obelix, i afamat com el personatge de còmic, l’Andreu corra i sense adonar-se de la riera ni del fangar. De rovellons, ni un, però ha tornat amb les sabates i els pantalons plens de fang fins als genolls.

¾     Com me’l trobi!- amenaça- Li faré una cara nova. Enganyar-me així.

¾     Ai, Andreu! Que n’ets de ximple. Preguntar a un boletaire, a un pescador i a un caçador on s’ha proveït, és de curts. I tu ets de poble... I no ho saps. 

Resumint la terra malgrat la pluja és seca, després ha glaçat i també nevat. El vent ha acabat de fer la feina. 

Aleshores, què hem pogut fer, tornar enrere, sense bolets, el pobre Andreu amb la roba molla i enfangada. Jo, de mala bava ja que els seients i les catifes són plenes de fang negre i podent. 

Altre cop a la carretera plena de cotxes. Plena de cotxes, amb conductors amargats i sense bolets, com nosaltres. Passa una moto i em gira el retrovisor i peta el vidre. Crido per la finestra recordant-me de tota la seva família. He fet un cop de fre violent i per un centímetre no esclafo el cotxe del davant. Només ens mancava l’accident d’altre vehicle que no ha frenat a temps i ha copejat el cotxe davanter. Els Mossos fan la paperassa mentre els dos conductors estan a punt de pegar-se. 

Per més pena en arribar a casa, tard, després de deixar els dos amics o companys, en un dia com avui em fa pensar si de veritat ho són. Cap dels dos s’ha ofert a ajudar-me a rentar el cotxe empastifat. Cansat, he entrat a casa i m’he trobat amb la dona netejant una grossa cistella plena de rovellons i llenegues. Contenta m’ha mirat i al veure’m la cara no ha volgut preguntar-me res. Només m’ha dit, riallera:

¾     La veïna, la Carme, com que sabia que era sola, ha vingut i m’ha dit: vols venir al bosc de rere casa? Mitja horeta de caminar i omplirem la cistella. Això mateix hem fet i, ja veus.  

Finalment després de totes les malaurances del dia, la cua a la carretera, el vidre retrovisor trencat, el cotxe brut i empastifat de fang, la gasolina gastada, el temps perdut a la carretera i els amics gorrers i l’haver-nos quedat sense dinar de la quantitat de gent a tot arreu, almenys gràcies a la meva estimada esposa Neus, podré gaudir dels sabors dels bolets de la nostra terra. 

Miquel Pujol Mur

RETENCIONS I MÉS RETENCIONS I

 El cotxe és davant del portal a punt per iniciar la sortida. Jo, el Pere, conductor i propietari del vehicle m’he llevat d’hora per poder marxar amb temps suficient, però ens manca un dels convidats. Som tres, amics de tota la vida, que volem fer una sortida a buscar bolets. El companys que m’acompanyen són, el Xavier que fa una estona que estem parlant mentre esperem a l’Andreu que encara està per arribar. Impacients mirem i remirem la cantonada, per on ha de venir el company. Ja ho saben prou, l’Andreu té una” pachorra que se la trepitja”. Sempre arriba el darrer i a més sembla que ho fa expressament, camina lenta, lentament i a poc a poc, com fa per a tot. Bé, menys a l’hora de menjar, aleshores és el primer a taula i el que endrapa més. Els amics ho sabem de sobres i sabem que arribarà almenys deu minuts tard. Immutable, com sempre, ens saludarà amb un amable.

¾     Bon dia!!! Ja m’espereu? Nois, que matiners que arribeu a ser. Sincerament és que sembla que aneu esperitats. Quan vulgueu marxem.

¾     Va calla i puja d’una vegada! – diu el Pere, però sense emprenyar- se perquè sap que sempre ha estat igual- On vas amb aquesta cistella tan grossa! No ens cabrà  al maleter!

¾     Ah! Però no anàvem a buscar bolets? Ai, mare meva! Que voleu tornar a aquell lloc on mai en trobem?

¾     Pugues d’una vegada o et deixem?

¾     D’acord. 

Poc després en sortir del poble a la C-26 i en direcció a la Cerdanya una cua impressionant de cotxes els fa deturar. El Xavier exclama, tot enfadat.

¾     Aquests pixa-pins és veu que no saben com escapar de Barcelona. Vinga! Tots a la carretera i a la muntanya a respirar una mica d’aire sa i a contaminar-nos a nosaltres.

¾     Xavier! – mira de posar pau el Pere.- Aquesta gent molts eren de poble com nosaltres i van marxar a la capital per a treballar. Nosaltres si que som els afortunats de viure en un lloc tan bonic.

¾     Frena! Frena! No veus que aquest frena. Et ficaràs a sobre.

¾     Calma! Calma! Ja el veig i he parat a temps. No em posis nerviós.

¾     Escolteu vosaltres dos els de davant, què arribarem aviat? Tinc gana i em podria menjar un entrepà que porto. – Pregunta l’Andreu.

¾     No! No! Ja t´he dit mil vegades que dins del cotxe no es menja! La bronca que em faria la Neus.

¾     Tu sempre amb l’excusa de la teva dona. Et té ben agafat! Sembles la seva titella.

¾     Tu, calla i dorm. I deixeu-me conduir tranquil. De Guàrdia Civil vigilant-me ja me’n fa el Xavier. Tu, Andreu, maco, dorm, ja et despertaré en arribar. 

Dit i fet, l’Andreu s’adorm i he pogut conduir el cotxe més tranquil. Bé, això de tranquil, ho deixaré a mitges perquè aguantar el meu copilot també té mèrit. Sincerament, escoltar el Xavier és pesat i a més, és reiteratiu. Poc  a poc, xino-xano per fi hem arribat a lloc. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

CARTA A L’ALCALDESSA

 Sra. Alcaldessa                                                    Obdúlia Vistacurta Cristina Abadal                                   Del mateix poble

Ajuntament de Nosegon                                        Uns carrers més avall 

Il·lustríssima batllessa 

Em dirigeixo a vostè per una raó que vull exposar-li més avall. Abans de tot vull que sàpiga, perquè no es faci il·lusions, que jo no la vaig votar en les darreres eleccions. Raó, només una,  la seva manca de moralitat. Jo, fidel seguidora de la doctrina no la he vist mai als oficis religiosos. Ai! Aquesta joventut!

Ara li vull exposar la meva queixa. Vostès, que es gasten tants calers en “merendoles”, ja sé que li diuen recepcions. Viatgets, quan i a on els interessa, ja sé també que li diuen actes de representació. També en sopars de més d'un duro, bastant més, i ara en euros no és el mateix. Ja sé que a aquestes despeses els diuen convenis municipals entre ciutats germanes. Però tot això deixa els eraris municipals, tremolant com les fulles seques dels arbres. La seva solució, també la sé, no sóc tan ignorant, és fàcil, s’apugen els impostos, els càrrecs i les multes als soferts ciutadans. 

Després d’aquest preàmbul més que res fullaraca perquè continuaran fent el mateix “in secula seculorum” exposaré la meva petició. Anava a posar allò de “que Déu la conservi per molts anys”, però les companyes del Casal m’han dit que quedava antiquat. 

Ja que els fons municipals semblen ser sempre recuperables, i en bé de la comunitat, li demano de tot cor que posi en circulació un parell de guàrdies municipals. Sòcialment, una important creació de treball, i un cotxe patrulla, petita despesa ja que també el pot fer servir per posar sancions al conductors despistats. Són una plaga. Si veies com passen els anomenats passos zebra. 

Ja m’he enrotllat, les del Casal diuen que repapiejo constantment. Bé la utilitat de dita patrulla seria controlar les llargades dels camals d’això que li diuen pantalons curts o “short” (modern modisme anglòfon). Miri, les noies es passen en la seva curtedat, la patrulla hauria de comprovar i segellar si són correctes. Les mosses encara tenen les cames maques almenys la majoria. Si hagués vist les meves quant tenia setze anys! 

Però també, però que molt necessari és controlar els pantalonets curts dels homes. Vostè no sap la mala ganya que fa veure unes cames peludes i fosques circulant sense pudor per la nostra ciutat. Ni decència ni bon gust. 

La meva propera nota serà també per demanar que es controli la durada dels petons de les parelles a la via pública. 

Esperant presti la deguda atenció a la meva petició. 

Sincerament,

Obdúlia

QUAN LA VELLA PASSIÓ RETORNA DE NOU

 UTILITZAR PARAULES: RECORDS, GITANES, COVID 19, ESTACIÓ 

L’estació del tren està plena d’advertències sobre l’actual pandèmia que assola aquest el nostre país. Quantes coses noves, desgraciadament, no ens han portat cap alegria als habitants d’aquest el nostre món. En aquesta estació ha passat una gran part de la meva vida. 

Passatgers, maletes, trens de carbó, de gasoil i finalment  elèctrics. Tot un cúmul de treball i en poques ocasions alguna una alegria. He passat molts anys tancat rere la taquilla, ara substituïda per una moderna màquina  impersonal. 

Soc assegut en un banc mirant el pas apressat de la gent. Malgrat estigui jubilat m’agrada venir i asseure’m en el banc de l’andana exterior al l’estiu i de la sala d’espera a l’hivern. 

Una persona, una dona, també gran, s’asseu al meu costat. No la conec però després de molt pensar crec recordar-la d’alguna cosa. He passat tant temps en aquest lloc. 

La seva mà deixa un paquet de “Gitanes” al meu costat. Tabac francès , aleshores la meva memòria, com en la matinada d’un dia clar i solejat s’obre als records dels anys joves. 

Un paquet de Gitanes, i aquella mossa esplendorosa que sempre el deixava a la tauleta de nit mentre jugàvem a ser dona i home. Em giro i la miro fixament. 

Els cabells rosos ja no hi són, ara són blancs, com els meus. La seva cara té moltes arrugues, abans era llisa i fina, però uns ulls blaus com aiguamarina, aquest sí que hi son. 

Poso la mà damunt el paquet de tabac i la seva mà es recolza damunt la meva. Després de tants anys ella a tornar a l’indret on va ser feliç. Vull creure que malgrat el temps passat iniciarem de nou aquell idil·li abandonat tants anys enrere però amb la serenor que comporten els anys. 

Miquel Pujol Mur

LES TRES DE LA MATINADA II

 A la nit tornem al llit i, a dormir. Per sort avui he agafat un son plaent. Les tres de la matinada:

¾     Ring, ring.

¾     Sí.

¾     Te’n recordes de mi?- ara és la mateixa veu metàl·lica, però femenina.- Ens vam estimar molt. Jo et baixava el dit per enmig de l’esquena i tu et removies. Vam passar-ho tan bé! M’estimes encara?

¾     Jo! No la recordo.

¾     Sí! L’any passat a la platja, jugàvem enmig de les onades, com nens grans. 

Penjo desesperat, i em prenc dues píndoles per dormir. Deixo despenjat el telèfon. Com que estic de baixa, descanso, faig el just per viure. De nou a les tres de la matinada altre cop: ring, ring. Despenjo i amb veu somnolent dic:

¾     Qui és?

¾  Nano !- la mateixa veu masculina de llauna.- Tu i jo éren molt amics, jugàvem a papes i mames al llit de la teva àvia.  El tenies tan bonic.

¾     Però què diu. Jo no he estat mai amb cap home, mai. Ni he conegut tampoc cap àvia ni cap llit. Vostè està sonat. 

Desendollo el telèfon i més malament que no pas bé, dormo. Però entremig del son em veig perseguit per un home gran, gros i potent.

 A les tres de la matinada dels dies següents sona altre cop el ... ja ho sabeu per què repetir.

·         Hola!! Mira, tinc una fulla d’afaitar a les mans. No notes com llisca damunt la pell i te’n va traient tiretes.

·         Hola maco, has vist quin paisatge més bonic. Mira, mira com caus pel precipici.

·         Hola peixet!! Ben bé, no ets un peixet. Això, això, empassa aigua sense parar, mentre t’enfonses dins la mar.

·         Hola preciós! Et manca aire, esbufegues. Et remous t’ofegues. Clar, t’he posat una bossa de plàstic al cap.

·         Hola amant del meu plaer. Com ho sento al pensar amb tu. 

Sincerament estic mig boig. El metge, m’ha allargat la baixa només veure’m la cara. Sense voler, com cada vespre me’n vaig a dormir. Em pregunto, serà una obligació anar-se’n al llit cada nit sabem que et turmentaran? 

Dormo, dormo, dormo. Ostres! Les vuit del matí i he descansat tota la nit. En sento alleugerit. Descanso encara més, surto a comprar somrient, saludo a tothom. En acabar el dia és arribada l’hora d’anar a dormir. Dormo tranquil·lament, mes em desperto i miro el rellotge. Les tres, observo el telèfon, no sona. Per què no sona, si ja són les tres? Li crido: són les tres. El despenjo, només el soroll de la línia. 

Estic neguitós tot el dia. Me’n vaig a dormir i no puc. Encenc el llum i miro fixament l’aparell. Les tres, i no sona. Sí, ja son les tres, maleït estri, per què no sones. 

Les tres i cinc! No puc perdre el temps. Sense ordre, començo a remarcar números, sense saber a qui pertanyen. L’he de trobar. Per què no em truca? Vull escoltar aquella veu metàl·lica que em remou per dins. A les tres de la matinada assegut al llit telefono a totes les meves coneixences. Provo si reconec la veu que necessito per a no dormir. 

Miquel Pujol Mur

LES TRES DE LA MATINADA I

 Per fi  he agafat el son reparador que tant necessito. Fa hores que faig voltes en el llit sense poder dormir. Demà, com cada dia, m’he de llevar d’hora per anar al treball. Sé positivament que quan no aconsegueixo agafar el son, a l’endemà no treballo ni suficient, ni bé. L’encarregat m’ha cridat l’atenció en més d’una ocasió. Però, què hi puc fer? Soc una persona de temperament negatiu, un pessimista d’arrel, sempre m’ho he estat. Fins i tot els pares m’ho deien, per què vas sempre amb aquesta cara trista pel món? Canvia, somriu i el món, que té coses maques, somriurà amb tu. Mes, jo mai els hi vaig fer cas i ara, sent un solitari, malgrat me’n recordi en alguna ocasió, se’m fa molt difícil canviar. 

Bé, aquesta nit he agafat el son fa molt poc temps, remenant en els meus pensaments tristois, quan de sobte em desperto esparverat a l’escoltar el timbre del telèfon, de la tauleta de nit.

¾     Què coi passa!? – crido espantat, malgrat saber que ningú em pot contestar. El primers pensament que m’acudeixen al cap són: Que hi ha foc? Vas tancar la cuina? 

Torna a ressonar nerviós el telèfon:

¾     Riiiing, riiing.  

El prenc de mala gana i pregunto el clàssic:

¾     Digui, digui? 

Res, no hi ha cap resposta. Només escolto el respirar d’algú a l’altre costat de la línia. Sona com un ronc. Cada vegada el ronc és encara més fort

¾     Qui és? Què vol? 

La mateixa ronca i forta respiració, com si fos una amenaça, i res més. Penjo una mica inquiet. Sona el timbre altre cop i torno a despenjar. La mateixa respiració, però ningú respon a les meves paraules. 

Al matí, al poc d’entrar a la feina, la primera esbroncada.

¾     Noi, què fas? 

Aquesta nit el meu propòsit és dormir com un angelet i recuperar-me del malson d’ahir. Però a les tres del matí el telèfon torna a sonar:

¾     Riing, riing 

Despenjo. Una veu metàl·lica i sense cap entonació em contesta:

¾     Si vol una aspirina, premi l’un. Si desitja una lavativa, marqui el dos. I si la seva necessitat és un orinal, el tres. 

Quasi trenco l’aparell del cop que li dono al penjar. Això és repeteix tres vegades. L’endemà al matí vaig a la feina amb els ulls com a taronges. L’encarregat, només veure’m.

¾     Què no et trobes bé? Ves al metge i agafa la baixa, no pots treballar així. 

Després de la visita del metge, - m’ha fet la baixa- he dinat i fer una becaina. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur