EL RELLOTGE DE BUTXACA

Cada matí l’home abans de posar-se dempeus la cosa habitual que feia era donar corda al rellotge de butxaca que romania damunt de la tauleta de nit. Seguidament mirava per la finestra per veure quin tipus de dia feia i saber quina roba posar-se. 

Al vespre al canviar-se per anar a dormir sempre deixava el rellotge amb molta cura al costat del despertador electrònic. Això vol dir que no era el més important per aixecar-se i anar a treballar. Però en despertar-se sempre seguia les dues accions, donar corda al rellotge i mirar per la finestra. 

Aquell matí l’estúpid i modern despertador no va sonar. Ràpidament i certament esverat tot just posar els peus a terra, vestir-se i a córrer cap l’estació. L’esmorzar ja el faria més tard potser aprofitant una estona a mig matí. Va entaforar el rellotge de la manera a la butxaca i va marxar per agafar el tren. 

En arribar a l’estació va adonar-se que el tren era parat a l’andana i no trigaria a arrancar. Va córrer desesperat agitant els braços per cridar l’atenció del cap d’estació i saltant per damunt la barrera va prendre tot just la manilla de la porta i va poder entrar al vagó. 

S’asseu a la butaca del tren i nota que el seu cor batega per fi pausadament. Respira satisfet ja què malgrat la carrera, els nervis i potser l’esforç al que no està acostumat tot funciona perfectament. Per comprovar-ho respira compassadament, després accentua la força de la respiració i treu amb força l’aire.  Hi ha d’oxigenar-se interiorment pensa. L’home és una mica hipocondríac i es posa el dit polze damunt la vena del canell i compte. Arruga el front, alguna cosa no va bé i torna a repetir la mateixa presa del pols. Cinquanta murmureja i mou el cap negativament. Empal·lideix un xic. Respira fondo; es toca el front; no hi ha febre; respira l’alè en la mà oberta i olora la seva respiració. No no hi ha cap símptoma. 

Torna a posar els dits en el canell i torna per enèsima vegada i compta. Quaranta-cinc. Ostres això, va a menys. Torna a posar la mà damunt el front- Febre, no en tinc. I torna prendre’s el pols. 

Tres persones properes se’l mirant fixament. Un d’ells s’aixeca i va a buscar el revisor. Ni sigui què... 

De sobte l’home s’alça, fica la mà a la butxaca i treu el rellotge. Obre la tapa i mira la busca dels segons que es mou lentament quasi al ritme del seu cor. Dóna corda al rellotge, el posa en hora, somriu beatíficament i s’asseu. 

UN CANVI EN LES PETITES COSTUMS HI HA VEGADES QUE TÉ UN GRAN VALOR EN LA VIDA.  

Miquel Pujol Mur.

ACOMIADAMENT.

És el bar de la terminal de l’aeroport. Pel fil musical, quan no parlen pels altaveus per comunicar instruccions als viatgers, se sent la veu lleugerament tremolosa d’en Joan Manel Serrat. Sonen contínuament una darrere de l’altra, balades com: Paraules d’amor, Cançó de matinada, Cançó de bressol i demés temes del seu repertori, fins a la premiada i polèmica La, La, La però, cantada en català.   

Passen contínuament tripulacions dels diferents avions que s’enlairen: fan un gran soroll quan aixequen el vol, com es veu a través de les parets de vidre de l’edifici. Amb el seu carretó de l’equipatge i vestint l’uniforme de les diferents companyies aèries passen els comandants, els segons, els enginyers de comunicacions i les hostesses. També les persones encarregades de fer embarcar i controlar les reserves dels passatgers. Les llums de tot l’aeroport tenen una davallada de tensió i quasi s’apaguen, però sols s’amorteix una estona la seva claror i al poc temps llueixen amb més força.  

És el mateix, cada dia a aquesta hora! - se sent que diu un cambrer a una senyora asseguda a un tamboret de la barra del bar -.Sembla com si els agafes de nou fer el canvi d’il·luminació a la matinada. Mai n’aprendran! 

La parella és asseguda amb una tauleta al costat de la columna, tocant a la caixa vermella on hi ha la mànega dels bombers, protegida pel vidre. Tenen davant seu, a sobre el marbre de la taula, les restes dels esmorzars, que  acaben de prendre. Queden als plats residus del pastís de cireres i a les tasses del cafè amb llet  una mica de líquid cremós, de color beix clar. 

Tenen aproximadament una trentena d’anys i van ben vestits. Ella vesteix amb jaqueta i  pantaló gris, amb sabates negres de mig taló, i al respatller d’una de les cadires hi ha un abric de pell girada de bona qualitat. És morena, d’ulls verds i bastant alta. Ell també és moreno i alt, d’ulls foscos i porta ulleres, va vestit amb  jaqueta i pantaló de color blau marí i porta corbata. 

Estan agafats de la mà, però en les seves expressions és veu la tristesa per la propera separació i quelcom alguna raó més es transparenta en els seus semblants. Ella té, a terra, al seu costat, una petita maleta  de viatge i ell, un maletí de pell apropiat per portar documents. Al costat de la mà d’ella hi ha les reserves de l’avió i els documents d’embarcament de la resta de l’equipatge.

¾    Clara, de veritat creus és necessària aquesta marxa als Estats Units. Ja sé que és una gran oportunitat per a la teva carrera, Més, pensa amb els que ens quedem. El Roger és molt petit, sols té quatre anys i jo que t’enyoraré molt- això ho diu l’home, en Marc, el marit -Si us plau, no arrufis el nas ni facis aquest gest que ja me’l conec. Però et sembla que serà bo per a tots ?

¾    Mira Marc, ara no tornem a començar. Ja t’ho he dit moltes vegades que és una ocasió que no me la puc perdre. L’oferta americana és molt important, no sols econòmicament, sinó també com a forma de justificar els sacrificis que els meus pares van fer per pagar-me la carrera, almenys que vegin que ha servit per alguna cosa. És un gran laboratori, em donen una tasca de recerca molt interessant  i puc assolir una posició professional que en els laboratoris del cridaner i exigent del teu conegut, el senyor Carrasqué, mai podré obtenir.

¾    Dius dels teus pares, més ahir quan vam anar a sopar no feien pas cara de contents, el teu pare somicava i la teva mare, a la cuina, plorava i no era de pelar cebes com deia, quasi sanglotava.

¾    Marc, estàs carregat de romanços. Això es perquè els maquinadors dels teus pares els van està escalfant el cap- li contesta la Clara.

¾    I el nostre fill. En Roger, ara que comença el col·legi, que li semblarà no veure a la seva mareta, tal com diu.

¾    No tornem, Marc! Ja t’ho he dit, l’Engràcia n’ha tingut cura des de petit i sap amanyagar-lo, a més hi ets tu, els teus pares i si tu vols, fins i tot, els meus. A més, ja saps que he deixat preparada la càmera  Web-cam i l’ordinador; i em podrà veure i parlar cada dia. 

¾    Et sembla que serà el mateix? La mare perfecta a distància, a l’altre costat del món- la seva veu es torna una mica aspre-. Ja l’abraçaràs quan  caigui i es faci mal.

¾    Prou! M’ha costat molt prendre aquesta determinació. Malgrat tot ho haig de fer, si de veritat valc vull ser de les primeres en la meva feina. Ja t’ho vaig dir quan ens vam casar. 

Una veu nasal se sent pels altaveus.

¾    Senyors viatgers del vol 652 de Lufthansa amb destí Seattle, via Nova York, embarquin per la porta cinquanta-una- i després ho repeteix amb diferents idiomes. 

Escoltant les paraules de l’altaveu, ella s’aixeca amb lleugeresa, ell amb recança, intentant amagar el seu malestar.

¾    Marc ,me n’he d’anar. L’avió sortirà d’aquí pocs moments- diu la dona. 

Ambdós agafen els seus maletins i l’abric i marxen a la porta d’embarcament. En arribar es fan una forta abraçada i un petó, però hi ha una mena de fredor en la rigidesa de la posició dels seus cossos. 

Ella pren la seva maleta i l’abric i camina cap on són les hostesses. El la mira amb ansietat des de la barana de tancament.

¾    Adéu Marc, parlarem, vindreu i vindré, ens veurem molt sovint, ja ho veuràs, Petons a en Roger.

¾    Adéu Clara, telefona’m quan arribis.

¾    Tan, bon punt arribi us trucaré, vigila l’ordinador. 

Marxa pel passadís i fa com una petita ensopegada, per un moment fa la impressió que volgués tornar enrere, més agafa fort les nanses del maletí i desapareix al passar la porta. 

En Marc segueix agafat a la barana, fins força estona després de haver marxat, s’eixuga una llàgrima que baixa d’un del seus ulls, mentre es repeteix interiorment: 

¾    Els homes no ploren mai- com em deia el pare quan era jovenet. 

Amb el cap cot marxa en direcció a l’aparcament. Li sembla com si un lladre li hagués robat una part del seu cor. Mentre pel fil musical sonen les paraules del cantautor. 

                              Paraules d’amor senzilles i tendres,

                              En teníem prou amb tres fases fetes

                              Que havíem après d’antics comediants,

                              D’històries d’amor, somnis de poetes.

                              Ella qui sap on és,

                              Ella qui sap on para.

                              La vaig perdre i mai més.

                              Paraules d’amor... 

REFLEXIÖ: En cert moment a l’escriure aquesta narració vaig tenir la temptació de canviar de situació els personatges i em vaig adonar que: 

1r.- Marxant la Clara ens demostra que és una dona ferma, que sap el que val i ho vol demostrar.

2n.- Marxant el Marc; és un carallot, que abandona la família cercant molins de vent. 

Tot és segons el cantó del mirall per on es mira. 

Miquel Pujol Mur                                           

CONTE A LA CUINA D’UNA CASA DE PAGÈS.

En una fosca i freda nit de tardor tots són asseguts a la cuina de la casa de pagès. L’àvia té la cadira al costat de la llar de foc i de quan en quan sense moure’s gaire hi afegeix uns troncs de la pila que hi ha rere el seu seient. Els clemàstecs pengen buits de la xemeneia. A fora bufa el vent com presagi del proper hivern i segons la seva canviant direcció surten unes guspires del foc.

El Pere i el Joan són germans i també ho són la Maria i la Gemma. Les seves respectives mares són filles de l’àvia. Les dues hi són, però manca el Martí, pare del nens, que ha marxat a dormir. L’Herminia i el Manel, pares de les nenes, viuen a la capital, però pugen molts caps de setmana a la casa de pagès i si queden quant hi ha dies festius. Aquest cop el Manel ha hagut de baixar per resoldre uns temes de treball pendents però compta pujar a l’endemà.

Acabaven de jugar a la “mona” perquè malgrat l’agradable ambient i que només és un joc per passar l’estona la Gemma la més petita i una mica rabiüda ha repetit quatre vegades seguides el ser “mona”, s’ha enrabiat i mig plorant a llançat  la “sota de la sort” per terra.

L’Herminia, la seva mare, després de fer-li agafar la carta de terra i dipositar-la amb les altres, l’ha agafada per la mà i la tret al passadís d’una estrebada. A pesar que ha tancat la porta s’ha sentit el “plof” de la plantofada al cul que ha rebut la rebel nena.

Poc després han entrat a la cuina. La Gemma amb les mans girades s’eixugava les llàgrimes amb les mànigues del jersei i tenia els llavis prems i morruts. La seva mare movia el coll i les espatlles i deia:

¾    Quin fred que fa al passadís.

¾    Si noia aviat no podrem sortir de la cuina.

¾    Quan acabem i no trigarem gaire anírem corrents cap el llit.

¾    Sí, si, corrents al llit dius. Ja veuràs com són de freds els llençols. 

Els nens juguen entre ells sense fer cas de les paraules de les mares. Però s’acosta l’hora d’anar a dormir i malgrat el fred exterior la cuina està caldejada i amorosa.

¾    Iaia, explica’ns un conte, per favor.

¾    Encara us dormireu aquí i la feina que ens donareu per portar-vos al llit.- protesten a l’uníson les dues mares.

¾    Iaia, els dels llops, si us plau- Demanen els quatre, sense fer cas de les paraules de les mares, a l’àvia amb cara planyívola.

¾    D’acord però després anireu sense fer xerinola a dormir, que el Martí fa estona que és al llit i s’ha de llevar d’hora per anar a  treballar.

¾    Si iaia si ...

¾    Hi havia una vegada- comença l’àvia- fa molt temps, quan encara el animals parlaven, un llop que caminava per la neu. Tenia fam perquè feia dies que no menjava. De sobte ve veure la llum d’una casa i va dir-se- i s’atura.

¾    Iaia, no paris ara, va més... 

L’àvia segueix:

¾    Mira una casa, hi haurà un racó calent per amagar-me i segurament també hi haurà alguna gallina disposada a les bones o a les dolentes a deixar-se menjar. O pollets que aquest si que són tendres i se’m desfaran a la boca com mel de primavera. Ooo!!! 

La iaia calla, el silenci és total els quatre caperons són caiguts damunt el pit. De les seves boquetes entreobertes cau un fi fil de saliva que regalima per la barbeta. Els ulls són clucs i els infants són en un lloc on no fa fred ni neva, ni tampoc reganyen a ningú. El món de Morfeu. 

Les mares els tapen i els deixen dormir en els bancs de la calenta cuina, aleshores recolzen el cap a la paret i sense donar-se compte en poca estona s’adormen. 

L’àvia silenciosament posa més llenya i atia un xic amb els molls el foc. Silenciosament com fan les iaies i les fades abandona la cuina i se’n va a dormir al seu llit. Els seus cansats ossos no se n’adonen ja del fred.    

Miquel Pujol Mur.

QUAN OREIS ERA...

La frase completa que vaig sentir en boca d’una persona berguedana és: Quan Oreis era un poble, Barcelona era un prat. Després en visitar el lloc vaig comprendre el valors de la vel·leïtat del temps.

Tot té un inici i aquest principi amb el pas dels anys queda esgotat i comença un nou cicle de vida. Això ho veiem palpablement en nosaltres mateixos quan els anys ens pesen a les cames. Aquells valors de joventut, han finit o potser la forma de veure les coses són las que dintre del món han canviat.

Les il·lusions, d’aquell món que ens va veure néixer, amb els seus valors, la seva o la nostra vitalitat, s’esvaïen com es difuminen les formes en les bromes que envaeixen les valls de bon matí.

Oreis, ara un poble fantasmagòric, ni això, sol un murs de pedra que es mantenen orgullosament drets i coberts de molsa. malgrat els mil anys passats de la seva construcció. No hi ha teulades perquè ja les bigues s’han podrit i les cobertes ja no ens ofereixen aixopluc. Ambdues coses s’han confós amb la terra plena de matolls.

Els camps i els conreus abandonats de segles són plens d’arbreda. Només els murs, pedra damunt pedra, marquen els límits de la terra i dels anys. Els seus habitants són pols de pols, ja què hi ha segles que no s’han sentit els plors d’un nadó.

I aquesta terra erma de collites i de vida veu com el lloc prop de la marina floreix de vida.

En algun racó d’aquesta orbs encara resta un xic d’aquella sang que abandonant el redós tranquil de la muntanya fugí cap la capital a cercar treball i una vida millor.

D'Oreis m’agrada el seu entorn de muntanyes i la pau que l’envolta segurament com ell cerco la pau de l’ànima i repòs pel cos cansat de la pujada.

Oreis, un paratge oblidat de muntanya.

Barcelona, un esclat de vida.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA CASA DE LES OMBRES de Paul Harding.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

 

He llegit el llibre “La casa de les sombras” de Paul Harding publicat per “edhasa” i traduïda per Carme Camps.

Aquesta novel·la de misteri té com a principal protagonista a frare Athelstan, rector de l’església de sant Erconwaldo i col·laborador del forense sir John Cranston; a qui ajuda a resoldre els assassinats, pot ser la paraula més adequada seria; qui resolt els assassinats que recauen en les mans del forense. En aquesta obra la paraula forense no és la feina que veiem o llegim actualment, si no que presenta una feina entre jutge, detectiu o força de seguretat.

L’obra m’ha agradat i a més ens presenta una part de Londres que s’ha aparta de les glories de l’educació classista anglesa i ens acosta als carrers i barris baixos i sòrdids d’Oliver Twist o David Copperfield de Charles Dickens.

Descobrir uns crims comesos actualment però arrelats en altres del passat és el treball a que s’enfronten els nostres investigadors.

M’he perdut una mica per la descripció dels llocs o barris propers al Tàmesi però això no és cap impediment per no gaudir de la lectura del llibre.

Un món tèrbol molt bé descrit on es barregen els senyors, les prostitutes, els jugadors, els caçadors d’homes i els estafadors. Bona i mala gent, val la pena seguir fins la darrera pàgina. Ai! En aquest darrer full  se’n desvela que abans com ara succeeixen el mateix en les altes esferes.

Buscant dades de l’autor he tingut que fer una recerca ja que el nom no em corresponia amb la persona que suposava podia ser. Fins que després he esbrinat que el llibre és escrit per Paul C. Doherty nascut en 1946 en Middlesbrough, Anglaterra. Va estudiar en un seminari però finalment no es va ordenar. Va estudiar Història en les universitats de Liverpool i Oxford.

Treballà com professor de secundària en varies ciutats angleses. Fou director durant 25 anys del Trinity Catholic High School en Woodford Green. Una de les més prestigioses escoles d’Anglaterra.

És autor de varies sèries de misteri signades amb diferents pseudònims tant masculins com femenins. Actualment només escriu obres signades amb el seu nom autèntic. En total ha superat les 12 sèries de novel·la històrica, 11 novel·les i 7 llibres d’història.

M’he guardat l'autoria per llegir altres obres del mateix autor.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Berga, 23/04/2013.

L’HOME I EL RIU.

L’home passeja pausadament per la vora del riu. El camí, un petit senderol al costat de la corrent d’aigua és ombrívol. Els arbres protegeixen del sol del migdia i la brisa fa que les fulles reverdeixin canviant de color mogudes pel vent. Treu de la butxaca de la jaqueta un petit tros de xocolata embolicada amb el clàssic paper de plata. Mira els voltants i trobant una arrel d’un arbre s’asseu i es posa la presa a la boca. No la mossega, poc a poc, l’untuós i amargant sabor va omplin el seu paladar. El sabor com multitud de successos de la vida canvia segons el moment. Estones de bogeria, de sentimentalisme, d’aquell estat sensual de benestar. Tot un batibull d’idees i sabors.

Observa el riu i pensa:

¾    Aquest com nosaltres neix petit i rodola entre pedres. Va rebent experiències, mitjançant els afluents, les persones que trobem al llarg del camí. Dóna i donem vida i en els petits redós del seu curs queden amagats els petits secrets íntims (defectes i desraons) que tots guardem avergonyits sota el somriure o la indiferència. Només en arribar al delta amb tots el cúmul de sapiència, la màxima amplada del riu, la suma dels anys, les vivències, els errors que també en conté, aleshores s’adona/adonem que tot allò fineix. Aviat entrarà en l’aigua del mar i el seu jo serà una gota, una gota més dins d’altres gotes similars. 

Sent una veu que el crida:

¾    Josep!- Alça la vista mirant la dona que se li acosta.

¾    Marta, què vols?- Els records l’assalten, com en el flash-back d’una pel·lícula evoca la noia jove i enjogassada que va conèixer i la compara amb la dona de moviments suaus i calmats que se li apropa.- Quants anys. 

Però la mira una i altre cop, i veu que és aquella companya, la còmplice i la guardadora dels secrets. La mateixa però, com ell, tots aquests anys han modificat la juvenil fesomia i el lleuger cos.  

La torna a mirar mentre s’aixeca i li dona la mà. Ara la mira directament als ulls i la seva mirada fixa veu saltar les guspires del foc, l’entremaliadura dels pensaments  i sense pensar-ho li fa un petó sentint en els llavis un regust a cacau. 

Serà la xocolata? Agafats de la mà acaben de fer el camí, com el riu de la vida, mentre sona contínuament una música amb joc de sentiments. 

Miquel Pujol Mur.

EL DAVANTAL.

El davantal de l’àvia penja rere la porta com qui demana treva després d’una forta lluita. Sa mestressa ha emprés un llarg viatge, sense tornada, i sembla que el seu destí va lligat a la rodanxona persona que feia anys l’utilitzava. És el davantal de la cuina, no un davantal qualsevol. No el feia pas servir per tallar i recollir l’herba, malgrat tot l’olor de la saba també li agrada. Ni per donar de menjar al bestiar o recollir els ous de les gallines o per matar-los per fer un bon dinar. Solsment és el davantal de la cuina. L’hagués agradat ser aquell de cuidar la mainada. L’oloreta tendra de la quitxalla l’encanta fins la darrera fibra del seu teixit. Però no aquesta no és la seva tasca. 

Només penjava rere la porta amb els draps de la cuina i unes manyoples gruixudes que la jove li va regalar. Poques vegades se les posava purament per compromís. Quan li preguntaven deia que no les hi sabia fer servir. Sempre m’he servit dels draps i la falda del davantal. Amb les manyoples em trobo com un gos amb sabates.   

Encara recordo quan treia els canelons del forn de llenya amb un drap a la mà i el davantal per protegir-ne l’altra. Deixava sobtadament la safata que cremava damunt els ferros de la cuina i més d’un cop es llepava la punta dels dits socarrimats. Aleshores, si la invitada era la nora regaladora de manyoples, se les posava per treure les safates a la taula. 

Les manyoples i els draps han marxat com empesos per l’aire de la mort, només resta el davantal esperant el seu destí. 

S’obre la porta i la noia, la néta gran, mira darrere la porta com cercant alguna cosa oblidada. Toca el davantal i el seu olor li recorda l’àvia i els seus menjars. Una subtil barreja d’oli, sal, una flaire de guisats, la cuina i l’olor de la persona que l’utilitzava sovint per eixugar-se les mans.

¾    El davantal de l’àvia- diu la noia- Què hem farem? 

Se’l torna a mirar i pensa: Em podria servir per fer... La roba és molt maca. Ben neta i polida. 

El davantal, penja tot sol rere la porta, segurament servirà per una nova generació. 

Miquel Pujol Mur.

EL MÒBIL I L’ESPORT.

L’Andreu camina pausadament pel carrer. Mira detingudament els aparadors de les botigues amb curiositat tot cercant un regal; per quedar bé, però al mateix temps econòmic de preu; és per la cunyada. De sobte sona un mòbil. I l’home comença a buscar per les butxaques mentre és fa tota mena de preguntes en un diàleg interior:

¾    En quina butxaca és? A la dreta, no!! Serà a l’esquerra? Potser a l’americana? Ja sí, ja és meu! Ondia, he arribat tard, ja ha penjat! Qui pot ser? Ui, un telèfon que comença amb nou i ú! De Madrid. Truco o no truco? Pot ser alguna cosa important, però quina? A veure pensem parents a Madrid, cap ni un. Declaració de renda, no, encara no ha complert el temps! La del any passat, no, ja vaig pagar! L’Estat que em vol demanar cales, tampoc, si sóc un miserable quasi una puceta en l’ordre econòmic. Amb la quantitat de diners que es fonen per art de màgia. Apa, d’aquests que manen ni hi ha cadascun! Alguns fiquen les mans a la caixa, no les mans soles, no, i el braços fins el colzes. I no una mà, les dues fent cabasset.

No voldran reclamar-me els 5€ que vaig trobar a la fira, No, prou de pressa que hi vaig posar el peu damunt. Quan vaig ajupir-me, vaig vigilar que no em mires ningú. No serà això de les pel·lícules que des dels satèl·lits ens guaiten i controlen.

En fi sigui el què Déu vulgui, trucaré. Para’t i si et fiquen a la garjola amb els lladres i els vampirs. No, els vampirs són d’un altre film, vull dir violadors. Ai, ai, ja em veig corrent, mig despullat, amb una colla de facinerosos emmascarats, rere meu. 

Vade retro! Quina suor! Tinc la front xopa! I el mocador? Caram! L’he perdut al treure el mòbil. Va de covards no hi ha res escrit. Això m’ho deia la mare.

Truco, si senyor truco i treure el pit com els valents. Prem i escolta:

Pii, pii, pii- no contesta i deixà anar un fort sospir d’alleujament. 

Torna a les seves cabòries i decideix interiorment:         

¾    Em vaig a casa perquè estic molt cansat. Em posaré còmode, em seure davant el televisor, ara que ja he acabat tot aquest enrenou. ---Mira el rellotge i es diu-  Ja han finalitzat els mals àugurs del telenotícies i veure una sèrie d’aquestes que maten a tothom.  

  

   Ostres, encara notícies. Bé, d’esport. Caram!! El president del futbol, content per ser reelegit, ha pujat la prima dels jugadors un 20%.

   

    Clar- i es dóna un cop de palmell a la front- per això em telefonaven per rebaixar-me el sou per pagar al jugadors. Ja m’ho deia el pare, que en aquest país el més important és l’esport. 

Sense un duro, empenyorats fins a les celles, però esportistes al màxim. Els romans malgrat tot ho feien pitjor entretenien al poble foten lleons i esclaus al circ.

Miquel Pujol Mur.

LA CORBATA. Conte negre.

Algú en cert moment va acusar-me de romàntic.

L’home posa lentament la corbata al voltant del coll del jove segut davant seu. El jove és callat com si el nus li prengués les ganes de parlar. El coll dret i rígid, els verdosos ulls oberts amb un desig ardent de veure un futur amable. Les mirades dels dos homes s’entrecreuen com volent preveure el proper moviment de l’altre. Mitja llaçada més. El jove deixa volar la imaginació al prat proper a casa seva.

Els camps amb la collita preparada per segar. Les espigues ufanoses, grosses i compactes, i la canya de color grog daurat bressolada pel vent suau que tanmateix semblava una carícia. Les mans de la mare que acaronaven la seva cara quan era petit i li treia el floc de cabells rossos que queien en el seu front. Quins dolços recorda d’infantesa. Poc a poc els daurats camps i la presència de la mare fugien empesos per altres pensaments plaents.

Els camps; altre vegada els camps com una constant en la seva vida; però ara eren verds, plens d’esperança vital. Pel camí corria rere la mossa del vestit estampat que reia temptant-lo amb el so alegre de les seves rialles. Finalment el joc acabava entremig del blat i un món de moixames i petons els envoltava en un núvol vermell i calent.

Nota els moviments de l’home mentre li refà el nus de la corbata.

Però el seu pensament és llunyà. Tornà un i altre cop a la mossa, el camp i les mans li suen memoritzant el cos i la finor de la pell estimada. Els llavis entreoberts senten tot el calor dels llavis de la desitjada. L’herba era com un llit on estimar-se eternament. Un cos jove vinclava damunt un altre cos jove.

De sobte l’home deixa de fer el nus de la corbata. El jove continua amb la mirada fixa davant seu. No vol pensar en el futur. La memòria retorna altre cop als camps daurats de la mare. Sent com si una ràfega d’aire apartes el floc de cabells rossos de la seva front. Nota les mans suades del record sensual dels camps verds.

Un suau i amistós cop de palmell a l’espatlla dreta. Es posa dempeus. En l’horitzó entra un raig de sol que anuncia un dia de primavera.

Una estrebada, la corbata es tensa, el terra desapareix com per eixarm i els peus volen caminar sense camí.

Poc després l’home diu amb veu compungida:

¾    Tot s’ha acabat.

L’altre home respon penosament:

¾    Encomanen la seva ànima al Senyor.  

Miquel Pujol Mur.

EMOCIONS I SENSACIONS.

Al trobar-me amb aquestes dues paraules, em vaig quedar dubtós, que volia dir l’una i l’altra.  I vaig recórrer al diccionari per a cercar el significat de cadascuna d’elles. A continuació transcric el que aquest ens explica.

Sensacions: Acció de sentir. Impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits. Impressió forta de sorpresa, d’estupor, d’admiració.

Emocions: Estat d’ànim que oscil·la entre el placer i el desplaer i reacció relativa a l’objecte que la provoca, que pot variar entre l’atracció i la fugida.

Com què la qüestió no era suficientment clara vaig decidir buscar dues paraules més que em semblava que podien aproximar-se a dites explicacions, eren amor i sentiment.

Amor: Inclinació o afecció profunda envers d’una persona basada en l’atracció sexual, però que sovint comporta altres sentiments.

Sentiment: Capacitat de percebre pels sentits mitjançant sensacions, sensibilitat. Estat afectiu que té per antecedent immediat una representació, afecció. Disposició emocional que té per objecte una persona o cosa per exemple: la simpatia l’antipatia. I l’explicació més llarga: Coneixement immediat no explicable, remarco ( no explicable), per les soles dades dels sentits, intuïció més o menys confusa que hom no pot justificar racionalment, remarco també (no pot justificar racionalment) ; pressentiment, intuïció, consciència. 

Aquestes definicions poden ser molt fredes, sempre que és consideri que són les bases sobre les que es sostenen les relacions humanes. Totes aquestes idees deixen en una posició força dolenta la representació del “cor ferit d’amor, tenir un bon cor, del ai al cor“. Perquè no està anomenat en cap de dites explicacions. Això ens fa pensar que el cor és el  principal impulsor de la sang dintre del nostre organisme. I que tots els altres conceptes que desenvolupen les relacions dels humans( potser també dels animals) depenen del cervell. Veritablement els sentits envien els seus impulsos a aquest òrgan que és el que després envia ordres, perquè reaccioni adequadament el nostre organisme, a les sensacions, emocions, amor, etc…

I on queden els romàntics?, que parlen del cor destrossat per l‘amor. I el morir d’amor? I Cupido que en les seves fletxes fereix el cor del enamorats?

I els poetes? 

A continuació posaré un petit grup d’exemples relacionats amb aquestes qüestions. 

Qui no recorda el primer petó a la persona estimada?. (Com que som en temps moderns no clarificaré el sexe de dita persona). Quin atreviment per una part ! I quin desitjar quan s’atrevirà! 

Qui no pensa en el voleiar de dues mans que mig es toquen?. Però dubten d’agafar-se fins que una pren la de l’altre. 

Qui no recorda el naixement del fill? Quan el nounat és tret de la mare. I agafada la parella de les mans senten el plor del nounat. Quina felicitat! Us diuen el nen és normal. 

Qui no recorda un nadó? Que sentint la escalfor del pit de la seva mare cerca amb la boca oberta el mugró per alletar-se.  

Qui no recorda un infant?. Que en acabar de treure les joguines del “Caga Tió”, fica les mans a sota de la manta, provant si n’hi ha cap més oblidada. 

Són emocions?. Són sentiments?. O és que el nostre cervell també és deixa enganyar o s’autoenganya per viure noves il·lusions, que ens apartin del instint animal o de la materialitat d’aquest mon. 

Pot ésser s’hagi d’indicar el temps de l’acció. Per què ara amb les discoteques, Internet i SMS els valors poden haver canviat o modificat.

 

Miquel Pujol Mur

RECORDANCES.

La font de la Maiola, diu un cartell posat al costat de l’entrada. Miro a dins i el veig els dos bancs de pedra i enmig al fons la pica i la canella d’on surt un rajolí d’aigua.

M’atanso i poso la mà dins de l’aigua. Em trobo cansat, fa dies que no caminava i potser he arriscat massa al fer aquesta sortida. M’assec al pedrís i poc a poc la frescor de l’ambient tancat i humit refresca el meu cos. No sé si passa a tothom però personalment quan el meu cos perd la temperatura habitual el meu cap comença a pensar el què denomino pel·lícules.

Repasso successos, impressions, trobades i contactes personals. D’uns estic orgullós , d’altres no, penso que podia haver respòs millor al problema i en altres penso que el meu oponent, sigui home o dona, va deixar-se dominar per les passions personals.

Malauradament quan ens dominen les passions la majoria, per què hi ha pocs que se’n salvin, perdem la lògica cordura.

El dringar de l’aigua en la pica en ressona com certa cançó que em brolla interiorment. Són unes paraules moltes vegades sentides.

¾    Noi, camina que farem tard.

Temps d’infantesa, pujava amb la mare i el pare a un camp a passar la tarda, menjar un tros de pa amb oli i una pressa de xocolata. I com a pagès no es poden desaprofitar les ocasions també a recollir herba. A la vesprada baixaven carregats, jo emmurriat caminava poc a poc, fins escoltar les paraules que m’animaven. 

Records d’infant que reviuen la vida en la ment d’un adult.  

Molts cops voldria tornar a escoltar els reganys dels pares però com tota vivència va haver el seu moment i quan ara els recordem quan són tant lluny com les persones estimades que ens acompanyaven. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FER CAMÍ, UNA CONSTANT.





L’home marxa pensatiu pel camí. Fa molta estona que camina i els peus són lassats de tant caminar.

Van sortir tota la colla junts, com un estol d’ocells sortits del niu, però un després de l’altre han anat desapareixent.

Uns han seguit un veral diferent entremig de pins.

Una parelleta han decidit celebra el sant pel seu compte i han trobat un lloc arrecerat per intercanviar moixaines.

Dues dones caminen ràpidament i han marxat pel corriol mentre enraonaven i donàvem rialles.

I el jovent, lleuger i alegroi han trobat una drecera por on han volat com ocells lliures de qualsevol opressió i vigilància.

L’home camina tal vegada alegre, ja què te aquella felicitat interna que fa que la solitud no sigui un problema a la vida.

Un pas i un altre l’apropen a la meta final. La ruta es ben assenyalada com molts dels camins que ens marquen les circumstancies vitals.

Veu primer un punt fosc a la dreta del caminoi just en el punt que més endavant es converteix en una pista ample i tranquil·la de terra. Potser la pau final, el camí pla i suau quan les passions no manen el pensament.

Avançar i fer camí són similars tant en la vida com en una excursió.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

L’HOME DELS CABELLS GRISOS.

En Francesc Canals i Domènech, membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de la província de Barcelona, a causa del seu bon treball en els diferents jutjats de la capital i de Catalunya en general, està reconegut com un dels millors juristes en el seu àmbit de gestió.  

És una persona de mitjana edat, sobre la cinquantena d’anys, En aquesta fotografia es pot observar la seva noble fisonomia. Està feta al luxós apartament de Palamós, tal com s’observa pel blau de cel que es veu darrere de la seva persona. És el lloc on acostuma a passar els dies d’oci, per oblidar-se del seu treball, quan li permet la seva feina. Com es veu, malgrat ser un dia de vacances, porta una camisa blanca i si no porta la corbata és perquè l’ha deixat dins el cotxe quan pujava de Barcelona, on s’ha vist obligat a anar a causa d’un tràmit requerit pel Jutjat número 5.  

Ha baixat conduint el seu Mercedes i acompanyat per la Marta, la seva esposa, que ha aprofitat el viatge per anar a la ciutat a fer unes compres, més tard pujarà amb la seva mare, conduint el cotxe petit, ja que la sogra vol passar uns dies amb la família a la platja. 

És un home que a més d’exercir amb honradesa la seva professió, és un bon creient i col·labora tant amb l’obres de la parròquia, com així mateix amb l’APA de l’institut on han estudiat els seus fills, dues noies i un xicot. La noia gran que és casada, el farà avi en uns mesos, i és de viatge amb el seu marit a una illa exòtica. El noi és estudiant a una prestigiosa universitat nord-americana. La filla petita, de setze anys, viu a casa amb els pares. Aquests dies només la veu entrar i sortir, el que fa que pensi que la seva vida no és suficientment ordenada ni cristiana, però les amigues, els amics i les discoteques l’atrauen massa, malgrat que la seva dona li digui que això és normal amb una joveneta de la seva edat. 

En acabar d’arribar de Barcelona, entra a l’apartament i el que veu el fa quedar intranquil i el seu rostre denota l’estranyesa, davant el que ha trobat. Primer ha anat al bany i, al llençar un mocador de paper al cubell higiènic, l’ha sorprès una tireta que era al fons, l’ha agafat i la seva cara ha canviat amb un rictus amarg ja que és d’un test d’embaràs i el color indica que és positiu. No és de la seva muller, ja què a causa del darrer part hi van haver-hi unes complicacions i el metge va assegurar que no podria tenir-ne més. Només pot ser de la filla, l’Olivia. 

Això l’ha fet posar-se neguitós, més entra al seu despatx i una altra qüestió el deixa astorat, el quadre d’en Dalí que tenia penjat a la paret ha desaparegut. L’havia comprat a uns ignorants pagesos de Garriguella que l’havien trobat a les golfes de la masia i que desconeixien el seu vertader valor. El seu amic Tomàs, company del club de golf, va fer de mitjancer i de conseller com a expert d’art, ja que té una galeria de pintura i escultura a Barcelona. Bé, això d’amic, ara pensa que no fa tant temps que el coneix i, fins i tot, el va sorprendre quan li va proposar la compra.   

Ara se’n penedeix de la compra del quadre, perquè malgrat li va costar bastants diners, no té una factura que li serveixi per justificar la seva pertinença i poder reclamar el seu valor a la companyia d’assegurances, en cas de confirmar-se el robatori dins l’apartament. No ha volgut portar la pintura al pis de Barcelona per evitar preguntes xafarderes dels amics i coneguts que els vinguessin a visitar.  

Agafa el telèfon, telefona al club de golf i demana per recepció. Se li posa una senyoreta que li respon amb anglès:

¾    Hello, mister?

¾    Si us plau en català, que sóc de la terra!

¾    Perdó, senyor. Què desitja?

¾    Sóc en Francesc Canals i li voldria demanar que em donés el número de telèfon del senyor Tomàs Ardèvol. Per favor!

¾    Miri no puc donar-li, les normes del club no m’ho permeten, però com que fa pocs dies un altre senyor va trucar demanant per la mateixa persona, li diré en confiança que aquest soci va ser donat de baixa per defunció fa un parell d’anys.

¾    Senyoreta, vostè està de broma, si jo vaig parlar amb ell fa una setmana, potser encara no.

¾    No li hauria de dir, però si és una cosa de diners, més val que vagi a la policia. Bon dia, senyor Canals. 

El Francesc la cara se li ha posat blanca com el paper i se li ha contrafet una mica més, mentre pensa:” Com m’ha pogut passar això! Jo que sempre he fet complir i he complert la llei! Com pot ser que aquesta vegada, l’única vegada que faig una malifeta m’hagi d’equivocar, i em creia que feia un bon negoci. Ni factura ni res. I a més no puc anar a la policia, i menys jo, a presentar una denúncia. Una vegada només! Si se sabés seria la rialla dels companys. M’ha fotut, ben fotut l’amic Tomàs. Un dia, si me’l trobo pel carrer... Quina ensarronada!”- I nota com si una mà li oprimís el cor. 

Es serveix una beguda i assegut espera la família, mentre pensa quina excusa donarà per la manca del quadre. També pensa com encarar l’altra problema que té entre mans,  com comunicar-li a la Marta, la seva muller, i entre els dos saber qui és el noi que ha embarassat l’Olivia. Només faltaria que fos qualsevol ximplet del poble o un paio d’aquests que fan de cambrers a l‘estiu. Tal com són les noies d’ara, es fixen amb qualsevol perdut i de seguida creuen estar enamorades i endavant com si no pogués haver-hi conseqüències.   

Aleshores, se sent la porta del pis que s’obre i entra la dona de fer la neteja, que se’l mira una mica confosa al trobar-lo sol, i li diu.

¾    M’he deixat una cosa per acabar del bany. - Mentre camina pel passadís -. Ai, senyor Francesc, m’ha sorprès trobar-lo perquè aquell amic seu amb qui va portar el quadre del despatx, me l’he trobat aquest matí, precisament quan baixava amb la pintura per l’escala i m’ha dit que estaria tot el dia amb vostè. M’ha fet la impressió que vostè l’esperava a baix amb el cotxe engegat. 

Entra dins la cambra de bany i se sent soroll quan mou de lloc els diferents útils d’higiene. A la poca estona surt, agafant-se les mans i tota avergonyida, li pregunta:

¾    Sr. Francesc, perdoni que li faci una pregunta, no haurà trobat per casualitat una tireta petita al bany. És que em fa falta per dir-li una cosa al meu marit. 

A poc a poc, amb la cara de qui es treu un pes de sobre, el Francesc fica la mà a la butxaca de la camisa, treu la tireta i li dóna.

¾    Moltes gràcies senyor, no sap el greu que em sap. No sé el que haurà pensat, potser que sóc una mica descuidada. Perdoni.

¾    No es preocupi, si sabés el que he arribat a pensar. Moltes gràcies per venir a buscar-ho. - Deixà anar un sospir d’alleujament -. No es torni a deixar una cosa com aquesta!

¾    Clar que no! Si sabés com de content que es posarà el Manel. 

Quan marxa, el Francesc s’imagina el batibull que es podia haver armat a casa seva. Quasi s’oblida del maleït quadre. 

Miquel Pujol Mur