De bon matí amb el cor content per
la vesprada a casa de la Jenni, bé també amb el seus pares, no oblidem que han
donat una sortida plaent a la meva arrossegada existència.
Com canvien les coses a la vida, un
simple dia i passo de voler-me suïcidar a tenir tot el que pot desitjar un home;
la Jenni esplendorosa femella per tota la vida, un pis i el recolzament dels
sogres. Caram! potser havia de posar pares, a veure pares, pares polítics o
sogres. No ho sé, perquè dirigir-me dient-los mama o papa polític o mare
política i pare polític, sincerament ho trobo molt enrevessat i difícil de dir.
Dir-li amistosament sogre a l’Oscar no queda gens malament, però dir-li sogra a
l’Olivia, amb la mala fama que tenen les sogres no sé com s’ho prendria.
A més la protecció de la dona de
l’amo del diari, per tant la feina assegurada, per fi em podré comprar el cotxe
nou que m’agrada. Para, frenat Frederic, que això comença a ser el conte de la
lletera i convé baixar dels núvols i ves a la feina. El caporal m’espera en el
despatx per començar l’interrogatori.
Baixem a la sala i poc estona més
tard un mosso entra portant al Joanet. Si el dia anterior quan el vaig agafar
després de la corredissa el seu semblant era “xupat” i panteixant, ara havent
passat una nit dins el calabós, no havia millorat gens. En aquest moments feia
cara d’espant. Immediatament va mirar ansiosament el cigarret deixat per
l’inspector damunt la taula.
¾
Una
“chupadeta” por fa. No sap vusté lo malament que se passa a a baix. Hi ha cada
un!!!
¾
Si
com tu. Tots junts sou companys de feina. Si sabéssiu el que m’agradaria fos
buit, segur que, fins i tot, treballaríeu.
¾
Treballar
per què, senyor comandant? Si quan treballo en fan mal les mans i no puc agafar
les eines. Fixis quin “callo” se’m va fer l’altre dia que vaig voler collar un
vis. I tot per culpa de la mestressa que em dona cada crit. Què s’hi sóc un mal
exemple pel fills, los “churumbeles” com diu. Però dintre de tot m’estima. Ahir
em va portar un bocata per sopar.
¾
Bé,
prou xerrameca, que tu, Joanet de paraules en tens masses. Anem al gra: Que
feies ahir a la tarda a casa del Sr. Sigfrido.
¾
Sigfrido,
què Sigfrido diu, mi general.
¾
Prou
de bromes i de graus militars, vull dir el prestamista.
¾
AAhh!
El chupasangre, mire vuecencia que és garrepa li pots portar la Verge i no et
paga més de dos euros.
Això que era un escanyapobres ho
sabia en la meva pròpia carn més vaig callar per no emmerdar més la situació.
¾
Mire
capità jo ahir a la tarda vaig afanar una carrabina de la guerra del 14. Una preciositat amb una
baioneta llarga i punxeguda i anava a
penyorar-la. Total cuatro reales para tirar palante amb les petits vicis.
M’entiende, jo a vegades em faig un petit embrollo amb aixó del català i la
mujer... i los niños. Ai no, la dona i els nens.
¾
On
la vas prendre.- pregunta el sergent ballant els dits damunt la taula. Li vaig
notar que es posava de mala “uva”. Una veneta se li marcava al pols.
¾
Ja
em parlarem d’això, mi teniente. Així ho arreglarem tot i em podrà deixar
tornar a casa. Com en les pelis americanes. Fem un pacte i jo que no he fet
res, surto de la garjola.
¾
Va
parla, que va passar ahir a casa del Sr. Sigfrido.
¾
Pos
que vaig entrar en la escopeta per davant i al veurem la minyona que no sé que
feia de cara a la paret. Va formar un escandalo, chillaba i chillaba. Per mi,
estava borratxa. Tenia una cara vermella com si...
¾
I
aleshores...
¾
Pos
na, vaig sentir un soroll gros i crits, i un ai com si matessin un gorrino i
vaig dir-me Joanet avui no és el dia. I tirant el fusil em vaig posar a córrer
fins que aquest cavaller se’m va llançar damunt i una mica més tard va vindre
vostè mi general i em va enviar a la celda.
Vaig parlar amb el sergent
explicant-li tot el què va dir-me la dona del pis. Va moure el cap poc
convençut i va telefonar a l’hospital per saber si el Sigfrido s’havia mort. El
metge va contestar que molta sang però poc mal i que era fora de perill. Un
mosso ja li havia pres declaració. Va fer posar-se el mosso i va confirmar que
havia dit que era un accident i no volia fer cap reclamació a ningú. El caporal
va penjar i va quedar pensatiu amb un dit agafant-se el llavi tot pensatiu.
De sobte sona el timbre del telèfon
i el caporal el despenja de mala gana més a l’escoltar la veu que parlava a
l’altre cantó una mica més es posa firmes. Amb la mà m’indicà que sortís fora
del despatx. Quan penja l’aparell em cridà i em digué.
¾
Aquí
no ha passat res. Ordres superiors, escrigui el seu article però no anomeni a
ningú. Generalitzi i sense noms.
Va fixar-se en la meva desencisada
cara, els meus ulls es van apagar com enlluernats per un llum que els havia
cegat. La meva boca mig badada. Havia de fer pena, tots els meus somnis
arrossegant-se per terra. I compartint la meva pena va dir-me:
¾
Que
creus que ets tu només. Si continuo, m’enviaran a fer guàrdia a dalt del
Puigmal amb neu i gel. Quan hagis fet l’article torna que et faré cinc cèntims
d’aquest- i va treure una carpeta d’un calaix de la taula.- Aquí ens podem
lluir els dos.
Va ser el començament de la meva
carrera que em va portar al guardó més alt de la carrera d’un periodista.
On hagi padrins i la Jenni, Jenni, i
Jenni. Oh, com n’estic d’enamorat i quan penso amb...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 novembre 2011.
Un matrimoni jove amb el seu fill
esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar
fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en
l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins
l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són
cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres
passatgers.
