Davant de la
taquilla hi ha una cua d’unes vint o trenta persones, majoritàriament són pares
o avis amb els seus respectius fills o néts. La parella que acaba d’arribar al
recinte del circ se situa darrere de tots demana la tanda que els dóna una
senyora gran que va acompanyada de la seva néta. Pels voltants hi ha canalla
que a través de les escletxes de les lones, intenta veure els animals, que
un circ de tanta catego
En ser a la finestreta
de la taquilla demanen dues cadires, ben a prop de la pista central, a l’empleada
del circ, una dona de cabells vermellosos que porta un nas de pierrot i que mentre
els escolta fa petits glops d’una ampolla de cervesa. Els dona el parell d’entrades que volen i els
torna el canvi.
Bé, ja són a dintre,
després de donar les entrades a l’acomodador que els ha acompanyat al seu lloc
s’han tret els abrics i s’asseuen en les cadires, a primera línia de la pista
central. La parella són una dona d’uns trenta anys, jove i bonica, i un home
una mica més gran, molt normal d’aparença i vestir. Si els miréssim
detalladament podríem dir que ella crida l’atenció per la forma i els colors
del vestit, i també per la forma de bellugar-se. Ell és més mesurat, més sobri
en el vestir i més apagat en els seus moviments.
S’han encès els
llums i tota la màgia de l’espectacle de circ es desplega a la pista davant
dels ulls meravellats del espectadors. Els pallassos “els clowns”, els
equilibristes i, amb un gran crit per part dels petits, els diferents
espectacles dels animals feréstecs. Els domadors fan una gran demostració del
seu valor, mentre estan dins l’engabiat
entre els rugits, les urpes amb fortes ungles, i la demostració de ullals i
rugits dels felins. Després els cavalls
i els gossos ensinistrats. Els trapezistes que des de dalt de les cúpules fan
salts, cabrioles, es deixen anar i van d’un trapezi a l’altre, mentre la gent
torça el cap i mira amunt per seguir les acrobàcies i els salts mortals.
El públic està
fruint i els infants aplaudeixen sense cap recança cada un dels diferents
números que es realitza. Passen personal del circ venent begudes, crispetes,
núvols de sucre i demés llaminadures. Fa calor tant pels llums com per
l’excitació i la quantitat de gent que omple les grades.
Tatxin! Tatxin! Sona
l’orquestra anunciant el tan esperat, i al mateix temps l’espectacle més
important, el que dona anomenada al circ. S’han apagat els llums i sona una
música suau amb un lleuger so oriental i misteriós. De cop s’obren els llums,
primer els grocs, a continuació els verds, els vermells i per últim els blaus,
fent com una gradació de colors que enceguen els ulls del públic, i de cop
s’encén un focus de llum blanca molt potent que il·lumina el centre de la pista
i aleshores la gent veu un home alt i prim, vestit d’etiqueta i amb una capa
negra llarga fins als peus.
I comença el tan
esperat número final, l’apoteosi de l’espectacle dins la pista central. El mag
fa mostra del seu art, fa pujar diferents espectadors a dalt de l’escenari,
generalment mainada i alguns avis per fer demostració de la seva destresa i de
la rapidesa de les seves mans. Moviments de mans, cartes, flors, cintes,
trampes que ensenya, però que al mateix temps enganya, mentrestant els jocs de
llums dels diferents colors de l’arc de Sant Martí il·luminen l’escenari. La multitud
aplaudeix sense parar, completament encantada per l’habilitat, la suavitat dels
gestos i els moviments de l’il·lusionista. Hem de dir que l’expressió de la
cara és molt agradable i sap mostrar una gran simpatia, un somriure emmarca
sempre la seva fesomia. Sap riure i sap contagiar el riure a tothom; més quan
posa cara seria sap impressionar els assistents.
Torna a fer-se a la
pista la més negre nit, tant els focus com els llums s’apaguen, encara més
semblà que emetin una llum negre perquè l’escenari esdevingués encara més fosc,
més opac. Per fi, el màxim de l’espectacle, la caixa de fer desaparèixer les
persones. De sobte, torna a encendre’s el focus i il·lumina una estructura negra,
alta i carregada de pedres refulgents que brillen i resplendeixen amb la forta
il·luminació. El mag no hi és; no, quan els ulls s’acomoden a la llum se’l veu
a un costat de la caixa, però la seva capa negre el cobreix i sembla que no hi
sigui, fins que amb un moviment ràpid de mans i braços s’aixeca la capa i el
carmesí del folre el fa aparèixer com per encanteri.
Mostra la caixa per
dins, sense parlar, obrint les diferents portes i compartiments, tots folrats
de seda blava i amb un gest demana a una persona del públic per poder continuar
el número. Assenyala a la dona asseguda en una de les cadires davanteres, i amb
un aire imperiós la convida per què acudeixi on és ell La dona s’aixeca i amb
el seus moviments nerviosos s’acosta al mag. És la dona de la parella abans
comentada, el marit la vol retenir però ella és més ràpida i se li esmuny sense
que la pugui agafar.
El mag l’agafa de
la mà i la introdueix dins la caixa, tanca totes les portes i després volta de
cadenes tot l’aparell. Agafa una espasa, fa un gest com si tingués un ensurt
amb les afilades fulles, i travessa, un cop darrere l’altre, la caixa amb les
diverses espases. El marit està neguitós, no entén això de tantes armes
clavades on és la seva dona. Se sent una explosió i una flama vermella brilla
dalt del túmul i es tornen a apagar les llums i tot és altra vegada a les
fosques, tot negre. Se sent un terrabastall, com si alguna cosa és trenqués i
caigués fent-se miques.
Es fa la claredat
al cap d’una estona i només hi ha restes trencades de la caixa enmig de
l’escenari, no hi ha cap persona, ni la dona ni tampoc el mag. Tothom estâ
esparverat, més que ningú l’home que no veu a la seva dona enlloc. El director
del circ fa obrir els llums de les altres dues pistes i fent el carrusel
final treuen el públic del circ, com si
la funció hagués acabat. Poc després arriba la policia i els mossos d’esquadra
que juntament amb personal del propi circ remouen a poc a poc les restes,
entremig de les quals surt un sobre. El caporal l’agafa i en veure un nom li dóna
a l’home:
¾ Esta
dirigit a vostè. Crec que el seu nom és Xavier, no?
Ell agafa la carta
l’obre i comença a llegir-la.
Apreciat Xavier,
No t’estranyi el
que avui ha passat, saps tan bé com jo, que em trobava presonera dins la nostra
relació. Prou tard he comprés les nostres diferències de caràcter, ets una gran
persona, més jo sóc més aventurera, més inquieta i em trobava sense
realitzar-me.
L’altra dia en
sortir de la feina vaig entrar a prendre un tallat abans de continuar fins a
casa, i vés per on em vaig trobar amb l’Stefano el gran mag, l’Esteve per
entendre’ns, i la seva mirada i el tacte casual de les seves mans fredes, però
que em van transmetre una forta escalfor per tot el meu cos, em va captivar. I
quan vaig oir la seva veu que amb suau accent francès em va dir: “ma petite
chou”, què no sé que vol dir, em vaig encendre. Sóc la seva esclava, he decidit
marxar amb ell, vull trencar amb tot i començar una nova vida.
No crec que tampoc
et faci gaire mal, més que res perquè l’altra dia vaig veure aquell somrís als
teus llavis, que feia temps que no veia. Sí, però era quan parlaves amb l’Anna,
sí, la teva excompanya de col·legi, la separada del tercer.
Amb ella reprendràs
millor que amb mi la teva vida,
Marta.
El Xavier torna la
carta al caporal, abaixa el cap pesarós, més no triga a canviar el caire del
seu rostre, recordant les últimes paraules de la missiva.
¾ Farà suara
la denúncia- li pregunta el caporal.
¾ Primer
buscaré un advocat i demà segurament vindrem a la caserna.
Quan puja el carrer
en direcció a casa seva, sent una veu infantil que diu:
¾ Àvia, aquest
senyor no era el què...?
¾ Calla nena-
diu l’àvia tibant-la de la mà.
Miquel Pujol Mur
Berga,
3 febrer 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada