Un xiscle
esgarrifós trenca els meus pensaments i em fa obrir els ulls. Mentre el cotxe
passa a tota velocitat i la dona que condueix em fa una mirada més assassina,
que si m’hagués atropellat amb el cotxe. D’aquesta conductora només hauria pogut
esperar la mor, sort que el crit ha ressonat com el dispar d’un canó dins el meu cervell.
La porta del bar
s’obre i surt la Jenni com empesa per una catapulta i
es llença damunt meu. Ai, senyor! Com esperava aquest moment de tindre-la entre
els meus braços. Òndia! Si m’està pegant cops de puny en el pit i sento les
seves paraules recriminant-me:
¾ Però que
s’ha cregut! Que perquè és una mica eixerit pot permetre’s el gust de
suïcidar-se davant del bar, deixar-me l’entrada esquitxada i bruta de sang i
després m’hagi d’escarrassar treballant com una boja. Suïcidi’s on vulgui, però
no aquí. Ai, Déu meu! No sé perquè m’he esverat tant amb el garrepa aquest, que
ni dóna propines com cal.
Però jo no
escoltava les seves paraules que ressonaven en les meves orelles com una
lletania del llibre de catequesi
d’infantesa, només notava l’escalfor de seva carn, la suau tendresa de la seva
pell i aquell alè lleuger de la seva boca, sens dubte feia poc havia pres una
mica de cervesa i l’olor del llúpol i la civada encara m’enardia més. La seva
proximitat em pertorbava. Per trencar l’encanteri la veu del seu pare sonà i
desajustà amb la seva aspror el bell moment.
¾ Tu,
periodista pobre! Què no vas estudiar que quan
sona un crit és que hi ha alguna bona notícia pels voltants. A perseguir mosses
devies de aprendre tu a l’Institut!
Anava a enviar-lo a
pastar naps, malgrat notar damunt meu el cos de la seva filla però vaig optar
per callar i separar-me-la un xic, no gaire que aquestes ocasions s’han d’aprofitar.
Serveixen per fomentar...Vade retro! Pensem en
la feina, que el sogre té raó en això de la notícia, en l’altre qüestió més val
callar. Tanta gana se’m nota?
Deixo a la Jenni,
mig plorosa, mig emprenyada, recolzada en el portal del bar i sento més fluixet
altre cop el crit. Miro a dreta i esquerra cercant si sona qualsevol soroll que
em digui on han cridat. Un altre crit i ara sense pensar-m’ho faig un brinc
enmig del carrer i corro cap a la cantonada i prenc el carrer avall. Què poca
consideració tenen els conductors, quines frenades, quins bocinassos i quines
paraules recordant-se del meu pare i la meva mare. Mentre corro encara tinc
temps de fer el clàssic tall de mànigues als desenfrenats xofers. N’hi ha un de
proper que fa com si volgués baixar del cotxe. Té la cara vermella de ràbia
però em sembla està massa gras per perseguir-me. Clar, aquest deu endrapar a
mandíbula oberta i no pot córrer, si passés les meves penúries altre gall li
cantaria i més lleugeresa tindria per galopar. I com galopava jo perseguint el
crit i la notícia!
S’obre la porta
d’una casa i torno a sentir un petit crit i el lladruc d’un gos petit. Malgrat
corro en certa velocitat sé a qui pertany la casa perquè malauradament he hagut
de vindré a empenyorar alguna de les escasses pertinències que m’ha lliurat la
mare perquè pogués subsistir. Algun dia t’ho tornaré tot mare! Pobre mare,
encara creu que em faré famós. El pare ja ho deia:- Aquest noi és un galifardeu
massa mal criat entre tu i la meva mare. Pencar, això tindria que fer, com jo-
hi mostrava les mans calloses i brutes d’oli dels telers. Quantes coses em passen
pel cap, fins i tot, corrent. El pare potser tenia raó però es va morir agafat
a un teler i a una llançadora. Un sobtat atac al cor i adéu sense ni gaudir de
la jubilació. Segurament va treballar per tots dos.
Veig un home que
s’escapoleix de la porta carrer avall i el persegueixo amb una dubte: He de
seguir a l’home o més val que entri a preguntar que ha passat. Què faria un bon
reporter? Però, segurament influenciat per les moltes pel·lícules americanes
que he vist en que el periodista fa de detectiu i resolt el cas, continuo
corrent rere l’home.
Caram! Com corre el
paio! Aquest també deu passar fam, perquè no li pesa pas el cul. Ja el tinc
atrapat, li poso la mà a l’espatlla per a detenir-lo però l’individu és parà i em
ventà una coça en certa part que tots sabem que fa molt mal. Però com sóc
abalançat per la carrera al caure a terra dolgut pel cop l’arrossego i el faig caure
i com és més nyicris va quedar empresonat sota meu mig desmaiat.
Mentre em frego el
dolor de l’entrecuix, penso després d’aquest cop podré fer-ho, La meva mare
podrà tenir néts? M’aixeco finalment i prenent l’home pel coll i amb el braç
doblat enrere camino cap a la casa. Resta encara una mica estabornit per la
batzegada i es fàcil de dominar.
Tot de cop sonen
les sirenes i apareixen per la cantonada quatre cotxes de policia. Dos dels
municipals i dos dels Mossos d’Esquadra. Venen corrent amb el fanals de les
llums estellant damunt el sostre i les sirenes a tot volum, quasi en fan mal de
cap. Quatre policies venen en la nostra direcció amb les porres en la mà i un
altre amb la metralleta. Tinc por: ja sabem a qui detenir?
Veig un que porta
galons de sergent i li dic:
¾ Oiga, mi
oficial.- Així si els hi donés més categoria et tracten més bé- Yo lo he
detenido, soy periodista, sabe...
No em fan ni cas. És
dirigeix al meu presoner i l’hi pregunta:
¾ Home
Joanet, ni vint-i-quatre hores de sortir de garjola i ja et tornem a tancar.
Quantes van, noi.
¾ Aquest mes
només 7 vegades, sergent.
¾ Home clar,
si som al dia quinze. Un dia de presó i un dia per arrestar-te. Ai, noi, quin
mal cap.
Miro al caporal, a
qui conec d’altres ocasions periodístiques, que mentrestant fa que es portin al
Joanet cap a detenció preventiva i mirant-me em diu.
¾ Avui podrà
escriure un bon article. Què vol veure que ha passat? I em convida a una
cigarreta. – Ep, si vol, que ara amb tantes lleis no sé si el puc convidar o em
denunciarà per intent d’assassinat.
¾ Però mi
caporal com podria jo...
¾ Ai, la
premsa, quan menys ho esperes et fotem una punyalada drapera.
Per no quedar
malament accepto la cigarreta. Hi ha que ser amic de la pasma. Poc després
estic estossegant i el mateix caporal en diu:
¾ Nano,
llença-la que t’ofegaràs. I no volem recollir vòmits. I si vols més noticies
vine demà a la comissaria. Mira, només amb el Joanet pots escriure cada dia. I
et podem presentar uns quants més.
Miro a la cantonada
on s’ha reunit una colla de curiosos i veig en primer pla a la meva Jenni.
Segurament vaig massa de presa però el cor em batega una mica més sobtat que
abans. La carrera o l’emoció de veure-la.
Acompanyat pel policia
entro a la casa...
Miquel Pujol Mur
Berga, 4 juny 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada