Avui mateix, aquest cop ajudat per
les paraules del director, m’he decidit a fer el millor reportatge de la meva
vida sinó ja m’ha comunicat que m’acomiadarà i no estan les coses de l’atur tan
bé com per anar a demanar feina. M’ha avisat amb aquestes clares paraules:
¾
O
em portés un article bo i sense entrebancs o no tornis a entrar per la porta de
la redacció. I tu dic ben clar, ho entens, si no em portes alguna notícia
publicable vas directament al departament de personal i segons ordre del
director general,- i m’ha assenyalat amunt, al pis superior- ho has escoltat
bé, del director general, demanés la liquidació. Jo, com Pilats, em rento les
mans i sense tindre cap recança. Ets un baliga-balaga!
He pres amb una revolada l’anorac
del penja-robes i he sortit corrent al carrer. Quina gent aquesta del
periodisme penso mentre en el vestíbul em poso bé el barret. Home, tot hi ha
que dir-ho, potser una mica de raó la tenen, segurament els meus hàbits no són
els millors per viure en companyia
d’altres persones. Millor dit, puntualitzem això de persones, vull dir de
mascles gelosos i possessius. Sóc un noi, bé un home ja, alt, guapot i bastant
musculat, vull dir ben parit, a qui les femelles no l’hi neguen res.
Això de res, més val deixar-ho estar!
I en el treball ja sé que m’encanto massa amb les xiquetes sobretot si són
d’aquelles modernes que ensenyen una mica o molt de dalt o de sota, tant és,
com més millor. Alegra la vista i el pensament i els ulls ballen com un
saltamartí d’un cantó a l’altre. Tal vegada em volia amistançar amb la
secretaria del director, és una mica gran, ja ho sé, però també és ben aprofitable.
Uf! com estava i està encara, però em va donar una plantofada a la cara que em
va posar la galta vermella com un tomàquet. Més tard em vaig assabentar que
s’entenia amb el director general i que n’havia cinc o sis de la redacció que
també hi anaven darrere i la volien conquistar. Bé, això de conquistar potser
hauríem de ser més prosaics, menys paraules i més moviments. Ai, la
competència! Ara que si va repartint cleques com la que em va donar estan
apanyats.
Clar, fent fotocopies a la redacció
tampoc em volen, diuen que per això ja tenen els becaris que no cobren, que no
cobren serà materialment, però d’esbroncades una rere l’altre. A tots no, a la
Mónica, la “pechugona”, no li diuen res. Maleïts! Quan la miren se’ls hi cau la
baba. I al despatx del director s’hi
passa molta estona, no sé, no ho veig clar, però més val callar.
Quina situació la meva sense un ral
i devem, fins i tot, el dinar a la fonda. El cotxe ja me’l van embargar la
setmana passada, sort que vaig fer un favor, una petita informació de res, a un
amic, a l’amic, bé això d’amic...un mafiós més aviat i el vaig poder recuperar
del concessionari.
I si anés al bar de la cantonada a
esmorzar? La filla de l’amo, la joveneta amb mira amb ulls tendres i és
“xamoseta” amb aquella samarreta que li marca. Ai! que li marca. Però el pare
com en un pedestal darrere el mostrador no li treu l’ull de sobre, però potser
em fiarà. Burxo en les butxaques i,
Calla si tinc 10 € a la butxaca de
l’anorac. No ho sabia, encara podré prendre un tallat i una pasta, després Déu
dirà... Si trobo un lloc barato fins i tot dinaré.
Decididament vaig al bar de la
cantonada, pel somriure de la Jennifer ben val aguantar la cara de prunes agres
del pare. Ull! Quina mala mirada que m’ha fet la noia, el seu pare ja ho sé que
sempre fa mala cara quan em veu.
¾
Hola
Jenni- he dit amb veu melosa. No m’ha fet cap somrís, més aviat m’ha ensenyat
els ullals. Tindrà allò... Ja sé que són moments emprenyadors i de malestar,
però sembla que l’ha mossegat un licantrop.
Haurà trobat un altre que li balla l’aigua?
Dec estar veient visiones, si em sembla que se li allarga el musell i treu
baves de ràbia. Ja ho sé, ahir no vaig esmorzar, només un cafè; no vaig dinar,
només unes engrunes d’un entrepà que vaig trobar en una paperera i per sopar un
culet de vi de l’ampolla. No em miro a ningú ni la Jennifer, ni el seu distant
pare, m’acoto al cafè amb llet i mossego el croissant. Manoi! Com remena la
Jennifer, noi, la gana em fa desvariejar.
Ja sóc al carrer, la Jenni quan he
pagat i m’ha tornat el canvi i l’he agafat sense deixar-li propina m’ha fet una
cara com dient-me: miserable garrepa, que no tens on caure mort. He fugit del
bar trepitjat i petit com un cuc, però d’aquells cucs petits, petits. Al maleït
pare per primera vegada l’he vist riure estúpidament. Ai pobre de mi!
Ja posat enmig de la vorera miro amunt
i avall i de veritat no sé on anar a buscar
la benaurada notícia. De sobte veig venir un cotxe a molta velocitat i
la primera idea, aquella que diuen que és la que val, m’aconsella: quan el
cotxe passi per la cantonada del carrer Londres faig com si anés a creuar el
carrer, tal com corre no tindrà temps de frenar i m’atropellarà, jo em deixaré
caure ben bé damunt del capó i ja està. L’hospital, la baixa segura, cobraré de
la Seguritat Social, no em poden acomiadar, mantingut i després a cobrar la
indemnització de l’assegurança del cotxe.
I girant-me em disposo a baixar al
carrer. Observo que el vehicle ha arribat al punt crític, aixeco el peu i... Quin
darrer pensament, fins i tot, la Jenni segur que em veurà ferit i em tindrà
compassió i l’hi cauran unes llagrimetes dels seus bells ulls.
Decidit faig el pas, tanco els ulls i...
Miquel Pujol Mur
Berga, 30 abril 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada