Menyspreat
ex-caporal i ex-amic Jaume:
Malgrat
han passat forces anys de la relació que va fer que les nostres carreres
pugessin amunt com ascendeix un coet a la estratosfera t’he de dir que sempre
he estat un seguidor del què feies en el teu món. Darrerament he llegit en la
premsa, tu ja saps que jo actualment sóc fora del país, que et van a nomenar
conseller d’Interior.
És
un càrrec pel què crec que tens totes les gràcies per fer un bon treball: tens
mà dreta, saps callar quan convé, saps agrair la mà que et dona l’empenta per
pujar i tens el recolzament de la premsa. Ja sabem tots dos on ve aquest
recolzament que ens va protegir quan iniciàvem el nostre curriculum vitae. “El tapat i callat cas d’en Sigfrido”. Què
bé ens va anar la darrera trucada. Tens recordes de les pàgines del diari que
vaig omplir lloant la nostra professionalitat, teva i meva, sense dir res de
nou. Tu i jo, jo i tu, vam ser un complerts llepa culs però ens va anar bé.
Et
felicito de tot cor. Més mai sóc disposat a perdonar-te la bretolada que em vas
fer en la Jenni. Ja ho sé, jo estava ficat en un atzucac, i no sabia fer marxa
enrere de tan obcecat que era amb les moixaines de la Samantha, la
porto-riquenya. Però que tu, el meu amic de l’anima, et fiquessis a posar
zitzània en el meu matrimoni, amb la Jenni i els meus dos fills, va fer que et
veies petit-petit com una puça emprenyadora.
Més
vull ser veraç, els anys fan anorrear els sentiments i ara a distància de temps
i de quilometres m’ho miro molt fredament. Desitjo que la facis feliç i siguis un bon
pare, com sé que ho ets pels meus fills. Però primer va ser meva, fote’t!
Bé,
com no tot va ser exclamar-me te’n donaré quatre detalls sobre la meva trista
vida. Com saps vaig guanyar el Pulitzer com a periodista, precisament amb
aquell article que no deia res. Quines coses té la vida, oi! I també sóc un
escriptor de prestigi, he publicat dotze best-sellers. Qué bé em sona aquesta
paraula anglesa! I la de calés que cobro de drets d’autor. Visc a Bora-Bora en
una senzilla plantació, rodejat de palmeres i de jovenetes natives. Com en les
pel·lícules. No sé que més li podia donar Déu a l’Adam bé ja ho sé companyia
femenina, ja en tinc, però després del merder que va organitzar mira que
fer-nos treballar a tots. Vingui Déu hi ho vegi! Quin càstig més dur!
No
creguis que tinc diners, tants com entren surten i mai porto cap miserable moneda
a sobre. Tinc administradors que en deuen estafar tant com poden però sempre
puc escriure un altre llibre i endavant. Si estic molt apurat, molt apurat,
massa apurat, envio un fax al pare Oscar, si al teu sogre i m’ajuda, és nota
que li vaig caure bé. Vol dir això que no pensis demanar-me cap pensió pels
nanos. Tu rai! Que podràs ficar les mans al Tesoro Público.
Ara
res més, escriure coses passades i reals m’ha fet posar neguitós, me’n vaig a
una sessió de massatge i després a la platja a mirar les ones que fan escuma en
arribar a la blanca sorra. Més tard una de les meves odalisques em donarà de
menjar vigilant no em cremi, un bon vi francès i després la migdiada que
aquesta nit tenim un sarau amb uns americans carregats de dòlars.
Ai
si sabessis quan cansada és la vida d’un escriptor de prestigi com sóc jo i
miressis la meva cara al matí, quan ha acabat la farra em tindries llàstima. Faig
unes ulleres! Sort que després de dormir fins al migdia i els massatges diaris
sóc altre cop un home nou.
Com
cansa l’esclavitud de la fama. Hi ha cops que tornaria per fer un bon pa en
tomàquet, unes costelletes a la brasa i un traguet d’un porró de vi fresquet.
Més me’n penedeixo tot seguit, aquí també hi ha moltes coses bones per viure i guaitar.
Au
revoir! Petons de part meva a la Jenni, ja sé que no li donaràs. Records als
meus fills, que també tinc dubtes els hi donis. I tu rep una empenta del teu
ex-amic,
Frederic.
Miquel
Pujol Mur
Berga,
14 novembre 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada