Ja s’haurà
adonat en Martí, del dia que és avui,
només faltaria que se n’hagués oblidat.
Seria per matar-lo. És la tarda i no m’ha dit res. Serà capaç? Ai! Què és
aquesta carta? Agafa un sobre de damunt de l’aparador i l’obre, treu un paper
de dins i el comença a llegir amb veu alta.
Estimada
Laura, no m’he oblidat del dia del nostre aniversari de noces, però com que
sempre em retreus que des del servei militar no t’he escrit cap carta, aquest
any t'he volgut escriure una; no creguis, que no m’ha costat i molt, quasi
no sabia com escriure. Laura, sempre des que et vaig conèixer has estat el meu
amor, te’n recordes quan de joveneta ja et perseguia pel patí de l’escola. I et
tibava les trenes? Sempre has estat en els meus pensaments i aquests trenta
anys han passat amb molta feina per poder pujar els fills i que fessin els
estudis; els millors que podien fer i que nosaltres podíem pagar; però tu
sempre has estat present amb mi. Ara he anat a buscar un petit detallet;
aquelles arracades que sé que tant t’agraden i que vull donar-te amb una
abraçada i un petó molt fort. El teu Martí.
Van
desfilant davant de la Laura, els anys passats des d´aquell viatge a Roma on
van portar el ram. La nit, passada dintre d´un tren que quasi no sabien on
anava, per les presses, per culpa de l’avaria del vehicle que els portava a l
estació, per raó de l’accident que van tenir amb aquell ase d’en Ton de cal Meravella,
que no sabia portar la camioneta d’una
tona i es va entravessar a la carretera. Tots aquest anys, i el seguit de una vida dedicada a tots el seus.
Però a
continuació es sent que torna a parlar a mitja veu.
Aquest meu
home podria ser una mica més apassionat, està bé la carta, però ara que estem
sols, també es podria recordar una mica, bé jo diria que molt, de la nostra
passió. Caram! Només es recorda de la feina, tots el homes són iguals;
treballar, treballar i treballar ! com si no hi hagués res més. No es recorda,
en canvi jo no ho oblidaré mai; a l’entrar a la quadra del refús del matxo del
meu pare. L’animal devia d’adonar-se de la nostra presència.
Sort en vam
tenir així ens vam poder vestir i sortir per l’altra porta. El pare no se’n va
adonar ; però la mare em va parlar a la cuina de tot allò del que podia haver
passat, que sempre seria una boja, a veure si aquest xicot només vol
aprofitar-se de tu; si no té on caure mort, que nosaltres almenys tenim el mas,
i que amb molta feina encara podíem viure. Quina percepció que tenen les mares,
jo a la Marta també una vegada li vaig haver de fer un sermó semblant; als nois
no; que ja se espavilaran. Bé, ara pensem en el Martí, i en mi, a veure com el
puc fer tornar a ser el home que era, que fa temps que l’enyoro; tantes
promeses i després dels primers rampells ve la rutina i els fills i, d’allò es
perd la major part. Haig de recobrar-lo, que es mira massa les jovenetes. Ara
un sopar lleuger, que massa tip no va bé, una copeta de cava, poca que si no
després…, mitja llum que no se’ns vegin les marques del temps, una musiqueta
lleugera, no això del barrim-barram del joves d’ara, però abans un bany,
massatge i perfum, aquell que em va comprar quan vam anar de viatge per a celebrar
els vint-i-cinc anys; amb aquella flaire que no seria capaç de portar pel
carrer, el meu home sembla que olori un havà d’aquells tan grossos, ara que per
fi l’he fet deixar de fumar.
Surt per una
porta que dona al pis de dalt.
Miquel Pujol
i Mur.
Berga, 24
octubre 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada