En la cafeteria
d’uns grans magatzems sona una música tradicional nadalenca. El Lluís i el Pere
s’han trobat en la porta acompanyats de les seves dones i han decidit parlar
una estona mentre les dues fèmines busquen regals per la família. Ja asseguts en
la taula els dos homes, entre els cinquanta i els seixanta anys, s’estan prenent
unes begudes. Sobre la taula hi ha dues ampolles, també dues copes altes, mig
plenes de cervesa i amb una corona d’escuma blanca. Les dues copes estan entelades
per la frescor del líquid. Al costat de les begudes també hi ha uns plats amb
les restes d’un pica-pica.
El més gran li diu
a l’altre.
¾ Encara
recordo quan fa poc sortia de passeig amb el pare, te’n recordes, Lluís?
¾ Ja saps que
no gaire Josep, tu has gaudit, millor diria, vas patir més aquells moments. A
tu, et van jubilar abans d’hora i vas
poder passar les darreres estones al seu costat.
¾ Sí, és
veritat, i tu estaves ficat amb aquell negoci del transport. Carai! No sé quants socis tenies. Sort que te’n vas saber
sortir del gran negoci i de tota aquella gent.
¾ Tens raó,
ara amb un petit camió vaig fent la viu-viu, però amb tranquil·litat, que allò
en què em volien embolicar, no sé com hauria acabat.
¾ Prou que
t’hi vas emmerdar, una mica més, fins i tot, perds la casa.
El Lluís fa un
moviment amb la mà sobre la taula per donar fi a la conversació del seu germà, ja
que el tema li fa recança.
¾ Què deies
del pare, Josep.
¾ Mira,
encara recordo quan l’agafava del braç i sortíem a fer un volt pel poble abans de dinar. A vegades teníem cada conversa, que més d’una
va quedar-me gravada a la memòria. Un dia li vaig dir.
¾ Què en són
de fortes i treballades les teves mans, pare.
¾ Què vols?
Qui ets?- em respongué.
¾ Sóc jo,
pare, en Josep. Que no te’n recordes?
¾ El Josep
dius?
¾ Així
parlàvem, Lluís, burxant jo dins seu i ell mirant-me amb cara d’estranyesa. Ens
asseiem, nerviós em mirava, i la front se li arrugava intentant cercar qui era
jo. Pobre pare, com va canviar després de la mort de la mare, sovint el recordo
com un home fort i decidit davant de tothom, i la tendresa amb què tractava a
la mare com si fos una flor, la seva flor.
¾ Potser la
malaltia ja hi era, però la mort de la mare la va fer anar més de pressa- digué
en Lluís -. Te’n recordes de les històries que ens explicava, asseguts al
pedrís de la porta, quan tornava del seu treball de miner, i queia l’ombra del
vespre, mentre la mare traginava el sopar a la cuina.
¾ Sí, més el
tinc més present del darrer temps. Quan estava amb els ulls oberts, entabanats,
inquiets. Volia caminar, neguitós per marxar sense saber on.
Li deia:
¾ Veniu pare,
farem una volta pel parc i després anirem a dinar a casa.
¾ A casa,
quina casa?
¾ A casa
meva, pare.
¾ A casa
teva? I si anéssim a casa meva.- Mentre dels ulls li baixaven unes llàgrimes -.
La mare m’espera.
¾ Un cop no pogué
més, vaig sentir el bategar del meu cor ple de sentiments i sense poder-me’n
estar vaig agafar-lo, l’estrenyé ben fort, fent-li un petó a la galta i a cau
d’orella li vaig dir: Pare, us
estimo.
¾ Ai noi, qui
ets tu? - Em contestà.
¾ El vaig agafar
fort de la mà i vaig asseure’l a un gronxador, i com un nen petit vaig fer anar
la cadireta suaument, endavant, endarrere, endavant, endarrere...
¾ Mentre li
mig murmurava, pare, potser heu perdut la memòria, potser no recordeu qui sou,
més els vostres fills us notem dins nostre i no deixareu mai de ser-hi. Prenent-lo
per la mà, pas a pas, el conduí fins a casa.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 2 maig 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada