ALEX

El petit Alex està assegut al menjador del pis. Ha vingut amb els seus pares a visitar-me. A veure a l’avi que viu lluny.  

Hi ha un llarg camí des de casa seva; i una carretera en obres que no s’acaben mai, i on hi ha una retenció rere l’altre, ja que per fer cinc quilometres trigués quaranta minuts tancat a dins del cotxe. Sempre està content, a vegades fa careta de sorpresa, però els ulls se l’il·luminen quan en arribar veu la joguina que té al rebedor, a l’entrada del pis.

¾    Un cotxe? - diu mirant-se als pares, com si preguntés si el pot agafar. 

Li treuen l’embalatge i poc després, al menjador se sent.

¾    Tut-Tut-  I un petit vehicle de color blau, s’arrossega per terra mentre l’empeny amb la seva petita mà conduint-lo per tot arreu. 

Després hem sortir junts als carrer, a cercar un lloc on menjar, se’ns ha fet molt tard, hi ha llocs que no ens volem servir; però a la fi, hem trobat un restaurant.  

Prop de la taula hi ha un patí amb plantes, on inquiet se’ns escapa per fer córrer el seu cotxe. I m’arrossega amb ell, com si fóssim nens de la mateixa edat.  

A la fi després de dinar fa una petita rabiola, perquè vol jugar molt més, i no l’importa el lloc, sinó el moment joiós de jugar. 

Anem a voltar pel passeig. Hi ha animalons: vaques, cavalls, i els seus ulls de nen de ciutat se’ls mira, per dibuixos sap que són, però no els coneix.  

També al parc infantil li criden l’atenció el tobogan i la màquina de tren: són el seus preferits, mentre els grans el vigilem per que no en faci una de grossa i es faci mal.  

Que agradable es viure sense pressions de diners, treball i temps, solament fent el que ens agrada, en el moment que ens agrada i gaudint-lo.  

S’ha fet tard ha arribat el moment de la separació; un petit toc de llavis i una forta abraçada; i una senyal d’adéu ens ha separat. 

Miquel Pujol Mur                                                 

Berga, 31 octubre 2005.