Un matrimoni jove amb el seu fill
esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar
fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en
l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins
l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són
cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres
passatgers.
El frunzir dels motors, suau
però insistent i perdurable havia fet que la Mònica hagués de demanar un
calmant a l’hostessa. El Marc neguitós per la seva dona tampoc estava molt seré
i el petit Pol feliç com un gínjol, inquiet i juganer el treia fàcilment de
polleguera. Sort va tenir va tenir el
nen de les hostesses que van fer-lo jugar en el saló de l’avió. L’Erika, una
polonesa alta i ferma que es notava que tenia molta experiència i moltes hores
de vol li va regalar un peluix amb la figura d’un petit coala.
La Erika no sabia català i al
regalar-li li va dir en francès:
¾
Prenez
vous petit garçon, c’est un petit jouet per toi.
El Pol no l’entenia però el Marc que
xampurrejava una mica de francès ho va comprendre i fa dir-li al nen que li fes
un petó a l’Erika. Al rebre’l la noia va posar-se vermella i unes llàgrimes van
caure-li galtes avall, va aixecar-se i mig somicant va refugiar-se a la cabina
de les hostesses.
El Marc mentre amb un ull mirava a
la seva esposa, la Mónica, que mal dormia va cridar a una altra hostessa que
per sort entenia el català i li va preguntar.
¾
Què
s’ha molestat?
Mentre entregava un got de taronjada
al passatger de la fila de darrere li respongué.
¾
És
que l’Erika fa poc va perdre el seu fill i fins ara no s’havia recobrat. L’hi
feia tanta il·lusió. L’estimava amb bogeria.
Poc després l’Erika sortia de la
cabina i jugava a estones amb el Pol.
Quan va aterrar l’avió, en sortir,
les hostesses acomiadaven els viatgers
i el Pol va agafar-se a l’Erika i li va fer dos petons a cada galta. La
dona va reprimir-se per no plorar però va abraçar-se al nen com si no el volgués
deixar marxar. Finalment va donar-li la mà, empenyent-lo cap els seus pares i
un ample somriure va brillar en els seus llavis.
EN TOTES LES SITUACIONS ELS
SENTIMENTS ENS MARQUEN LA VIDA I DEIXAR-LOS SORTIR, MALGRAT SIGUI PLORANT,
DESCANSA L’ÀNIMA.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada