La carabassa groga fuig corrent del
pebrot vermell perquè la barreja de colors no li agrada gens.
La carabassa és dolça, agradable de
sabor i potser una mica tímida.
El pebrot , és tot el contrari, fort
de gust, a vegades, fins i tot, un xic picant. Sobretot si és emparentat amb el
seu familiar petit el bitxo, aleshores pica com un dimoni. A més aquell, color
vermell com nas de borratxo és cridaner i agressiu.
Tombada a terra li passen pel cap
idees que voleien en el seu pensament anant d’un lloc a l’altre contrari. I si
fóssim parella potser els caràcters dels descendents canviarien totalment.
Amb els ulls clucs se li forma una
imatge rere l’altra. Primer veu un cos rodanxó i corpulent com el seu però de
color vermell molt atrevit, no se’n sap avenir. I si fos a ratlles vermelles i
grogues.
¾
Nooo!!!
Semblaria que portes pijama.
Cluca més fort els ulls i
immediatament es forma una nova figura.
¾
Nooo!!!
Tampoc vull això pels meus fills. La meva closca carabassa voltada de bonys de
color vermell. Tothom pensaria que tinguessin el xarampió.
¾
I
si fos un pebrotet dur de closca i groguenc de color...
¾
Nooo!!!
Per què no? Perquè m’escalivarien i la meva closca de carabassa li costaria
coure i quan m’obrissin sortiria tota caldosa i suada. Ecs!!!
Mentre pensava ben arrelada a terra passava
el temps i sense donar-se compte s’engreixava i s’engreixava. El pebrot tot
espaordit mirava amb terror la grossa carabassa, la molt grossa carabassa, que
dia a dia creixia i creixia.
La carabassa estava amoïnada cada
dia que passava era més alta, més ampla , més pesada i el pebrot quedava cada
dia més petit i escarransit. Finalment va venir el pagès i mirant la carabassa
digué:
¾
Ostres,
serà un bon ou d’euga.
Ara sí es va posar contenta: un ou
d’euga, aquell animaló alt, esvelt, de pas ràpid que marxava lleuger d’un punt
a altre del prat. Sí, això seria la seva descendència.
Malgrat tot un dia va tornar el
pagès, la sospesa i escapça el budell que la lligava a terra. Només va poder
cridar:
¾
I
l’euga...
MOLTES IL·LUSIONS A LA VIDA TAMPOC
ES PODEN COMPLIR.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada