¾ Vagi en
compte i no ens emmerdí cap prova. I posis aquests guants!- les paraules són
dites amb aquell to incriminatori que utilitza la policia i et fa creure culpable
sense haver fet res. M’allarga uns guants de làtex d’aquests de mil usos.
Me’ls poso
diligentment i tafanejo amunt i avall encuriosit perquè com he dit jo conec la
casa però sempre quan entrava era amb preses com si temés algun retret de la
mare ( al fi i al cab les joies eren seves) o potser em creia que sortiria el
pare (al cel sigui) per fotre’m el cop de pal que sempre deia em mereixia. Era
com un rau- rau que m’arrossegava l’ànima i em feia empetitir fins a ser com un
nen de quatre anys quan es mulla els calçotets.
Ara enfundat i amb
les mans suades dins els guants de làtex
i no sé per què quan les porto a la butxaca de l’anorac per fer-li la gara- gara
al caporal, no pensi que vull portar-me la gran part dels estris polsosos que hi
ha a les parets. Més que una casa d’empenyoraments sembla el magatzem d’un
teatre o millor dit l’oficina d’objectes perduts de l’ajuntament. Tot és caòtic
i brut. I jo miro ( alto ahí) observo professionalment com un detectiu.
Així m’agrada més, em
dic a mi mateix, però després m’adono que la petita revifalla i l’actual eufòria
és deuen més a causa del croissant i el cafè en llet que he menjat que a les
meves quimèriques dots d’investigador. I torno a pensar en la Jenni. Que tendre
ha de ser sota el seu posat tan seriós.
Intento mentalment
fer una llista de les penyores dipositades en els prestatges i armaris.
Un escut del Barça. Hum! i em passo el dit pel nas. N’hi ha a cents
a tot arreu!
Un llibret
d’aquests que dóna la Caixa per aprendre a usar internet.
Bé!
Una caixa amb una
postal del Carib enganxada a la tapa amb un cel blau
fabulós ( en un lloc així amb la Jenni, ben menjat i begut m’ho passaria d’allò
“ chipén”). Poso aquesta paraula en caló o en castellà per no posar la prosaica
frase catalana “ de p.t. mare”
Una capseta bastant
gran amb unes ungles, potser de tigre, com són
tan grosses.
Miro l’inspector com
interrogant-lo amb les celles aixecades i mirant-me posa un dit dret i em diu:
¾ Afrodisíaques!
I jo dic:
¾ Aah!- I
miro embadalit les ungles- D’aquí uns anys, ara nooo!
Un plat de
porcellana amb el dibuix d’una remolatxa roja
pintada enmig que canta pel seu color vermell. Me’n penedeixo dels pocs cales
que he obtingut quan venia a empenyorar els regals de la mare. Si aquest home
no tenia gens de gust.
El Jaume, així m’ha
dit li digui el caporal i jo sempre obedient el tutejo com si fossin companys
de classe i anéssim a fer una cerveseta per celebrar el retrobament, obre una
porta a la dreta.
¾ Ostres!!!-
exclamo sorprès en veure la cambra, Qui és podia imaginar dins el maremàgnum
que impera en el pis una habitació més impol·luta, més immaculada,
tota ella pintada de blanc únicament el color de les rajoles del terra d’un
suau color beix, això és, com les sorres de zones desèrtiques.
O això em sembla. I en la paret un mirall de cos sencer.
En el centre de
l’habitació el Jaume i jo guaitàvem un penja-robes alt on havia posat amb molta
cura un vestit de cupletista o del més vell ofici de prostituta,
no ho sé. Tot vermell ribetejat d’argent
amb molta pedreria per tapar on no havia roba i amb uns talls a cada cantó que segurament la seva portadora ensenyava
les cames fins a... A sota, al lloc dels peus, unes altes sabates d’aquestes
que li diuen d’agulla esperaven com si d’un moment o altre la seva mestressa
tingués que vindré a calçar-les. Vam tancar la porta silenciosament, com si
haguessin fet una indiscreció al colar-nos en la part íntima i privada de la
vida d’una persona desconeguda.
Només ens queden
per examinar el despatx, el menjador i la cuina. A la cuina estesa a terra i
una mica abonyegada hi ha la dona que alguna vegada m’ha obert la porta i cuida
de la casa. Ara mateix una noia policia l’ajuda a asseure en una cadira i li
vol prendre la declaració sobre el succeït però la muller no és gaire
interessada en les paraules de l’agent femení i es toca, queixant-se amb crits
entretallats, contínuament el cap on es comença a marcar un bony com un ou de
colom. La policia mira al caporal i aquest en un signe li mana se la emporti
a fora i li donin assistència, i parla
dient:
¾ Més tard al
quartell li prens declaració i li fas signar.
¾ A l’ordre-
respon i sostenint-la se’n porta la dona.
El caporal i jo
entrem al despatx, ja me’l conec prou jo aquest despatx de mala mort, Observo
un cert desordre en el papers, n’hi ha de llançats i arrugats per terra i més
d’un és tacat per les marques de la sola de les sabates. Sembla que hagi estat
escenari de lluita per les cadires per terra i els estris de damunt la taula
també esbarriats per sobre la fusta i el terra. Miro detalladament cada cosa
per fer l’article després. Finalment donem la volta a la taula.
Vatua l’olla! Quina
ensangonada em recorda la matança del porc a casa dels avis a pagès. El cadàver
ens mira fixament amb els ulls entabanats i la boca torta. Un ganivet sobresurt
del seu pit i és del pit on flueix la sang. Em sento malament i el cap em
rodola un xic. El caporal més acostumat s’ho mira indiferent i donant-se compte
del meu mal trago em crida
peremptòriament:
¾ Si ha de
vomitar sortí a fora. Aquí com a la sala de parts, els dèbils lluny.
¾ No es
preocupi resistiré- contesto, però el corcó rossegava pel esòfag dintre meu.
Miro atentament el
cos inanimat que tantes amargures m’ha donat en la vida i me n’adono que no li
guardo rancúnia. Em recorda un putxinel·li al qui han tallat les cordes. Tret
de la taca de sang el seu vestit és correcte i encorbatat, sempre l’he vist ben
vestit com si no fos a casa seva i hagués acudit a treballar a l’oficina.
De sobte en el
silenci de l’estança un aleteig fort ens espanta als dos i una corrent d’aire
fresc es remou en la nostra cara mentre una veu gargallosa diu:
¾ Malparits...
Miquel Pujol Mur
Berga, 3 juliol
2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada