Vàrem
voler seguir els itineraris de la topo-guia “Passejant per la Cerdanya” i
aquest cop vam decidir fer l’itinerari 1.
Una
vegada travessat el túnel del Cadí vam girar en la primera bifurcació en
direcció a Alp- Puigcerdà. El primer poble que es troba a mà dreta és Urús.
Un
poble com molts de la Cerdanya renovat quasi completament i on les teulades de
llicorella brillen al sol com un mirall.
En
el centre del poble hi ha la bonica església de Sant Climent on fem unes
fotografies. Continuem fins l’àrea de jocs i la font i el safareig de la Font
Freda. Continuant per la pista asfaltada fins poc desprès de la cruïlla del nou
cementiri on aparquem al costat de l’ermita de Sant Grau. Davant nostre un
estimball que dona esgarrifances i des on observem la sortida nord del Túnel,
les seves dependències i peatges.
Aquí
decidim esmorzar, només un mos i una mica d’aigua. Mentre masteguem observem
davant nostra a l’altre cantó del túnel la serra del Cadí i ens preguntem com
pot ser que dues serralades tan properes i enllaçades entre si pugin ser tan
diferents. El Moixeró de muntanyes plenes i riques en vegetació i el Cadí més
àrid i trencat en les seves alçades.
Poc
després encetem el camí. Anem enrere fins la cruïlla del cementiri i baixem
tranquil·lament per una pista de terra. Avall
de tot passem per una caseta transformadora i el pont que travessa el torrent
de la Fou. La guia parla d’un camí que puja entre pins roigs i boixos però han
passat talant els arbres, i el senderol, ja no senderol, és imprecís de seguir.
Però encoratjats pugem amunt, fins arribar a un planell poc després d’una tanca
on dubtem i tornem un tros enrere fins una tartera. Tornem a rellegir la guia i
ens adonem que sí que anàvem correctament. Fent i desfent s’aprèn el camí, al
cap dels anys t’adones que en el transcurs de la vida també és així. Dels
errors surten les ensenyances.
Altre
cop al planell pugem un turonet i som al refugi d’Urús. Un pujador al marge
rere la font i seguim per una pista ample i encadenada per impedir el pas de
vehicles tret d’us ramader i forestal. Quasi arribant a dalt un nou camí tancat
i cadenat a l’esquerra ens porta fins a Font Llebrera. El paratge és de faula,
un prat verd rodejat d’arbres, majoritàriament alts pins roigs, trencant la
verdor el groguenc dels arbres de fulla caduca, el rierol que baixa del coll de
Jou i passa per l’esquerra del prat, i la font al seu costat. El sol és
rialler, però l’atmosfera es freda i un jersei no ens ha molestat en tota la
ruta.
Per
darrere la font un corriol ben fressat i llarg ens porta fins a coll de Jovell.
En aquest indret es nota el treball de la industria forestal.
Aquests
caminois particularment ens encanten. No gaire amples són ben traçats, camines per
enmig de la arbreda, troncs vells i trencats, molsa, aquella ferum de
naturalesa, un parell de petits colls entre les roques, els fruits vermells de
les roselles i el groc d’un matoll de flors potser enganyades pel temps actual.
Tot esdevé com una cançó d’amor a la vida.
Mentre
baixem per la pista observem la volta realitzada, la vall del torrent de Font
Llebreta i un esparver que per un moment s’amaga dins un arbre. Més tard en el
nostre periple el tornàvem a veure volant dalt del cel.
Text:
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada