Aquesta narració ve a raó d´un programa de
televisió sobre la conducta dels animals. Etologia és la paraula que dóna nom a
aquests estudis. Els ànecs i les oques quan neixen identifiquen com la seva
mare al primer ésser que veuen. Hi havia un ànec, que seguia constantment a l´etòleg
que el va treure de la closca de l´ou. A partir d´aquella idea he volgut
escriure aquest petit conte.
Com li costa de obrir la closca de l´ou a
la petita oca! És l´últim ou del covador. Els seus germans ja han sortit i
corren tots en grup darrera de la seva mare que els ensenya el nou món. Potser és
una mica més dèbil o l´ou és més dur. Però els seus cops de bec no el trenquen.
La filla del granger s´acosta al niu i amb les seves mans fa un forat per veure
quina pot ser la causa perquè no neix el pollet. I aleshores surt, primer el
bec, després el cap i a continuació la resta del cos del petit animaló. Que
n´és de bonic amb la pelussa tota groga i els seus ullets foscos i eixerits.
Sembla un peluix animat.
El petit oquet està esmaperdut, com pot ser
que tingué una mare tan bonica: Ulls blaus, cabells rossos en una cua i una veu
suau que li diu moltes paraules amoroses, i fa sons molt fins i a més canta; no
com els altres animals de la granja sinó en una veu més alegra i melodiosa.
L´únic problema que hi ha és que al vespre no pot dormir amb ella i roman amb
els altres. Però hi ha molta sort perquè quan sigui gran podrà ser a la casa amb
les altres persones.
Tot són alegries per l´au, es fa gran i
darrerament la seva mare, la Cristina com la criden els altres humans, li porta
molt de menjar i coses molt bones. Serà perquè es faci gran i així poder anar a
viure amb ella i els seus pares. Ja han passat tres mesos des que la va veure
per primera vegada i fa quinze dies que la seva “mareta” li dona cada cop més
menjar. Quan la Cristina apareix, corre tot cridant amb el coll ben dret, i
bellugant les ales i la cua, totes obertes i fent-les remoure l´aire.
Que n´es de bo el que li porta: molt blat
de moro i, fins i tot figues, que en són de bones; i amb gran quantitat. Ningú
com ell és tan gras i fort.
Sorpresa, altre cop la Cristina! – Corre
al seu encontre, és estrany no porta el menjar a la mà i l´altre braç el du a l’esquena-
Però, és la seva Cristina! La seva mà l´acaricia el bec i un llampec platejat
passa davant dels seus ulls. I després res més, només unes paraules que sent la
seva ànima( Si les oques tenen ànima).
¾
Això
és un bon foie gras, Cristina! Aquest, nena, si que val la pena, almenys 800
grams i tot rosadet i suau. Pel to del seu color l´has criat bé, i l´has
empatxat de panís i figues. Ens el pagaran molt bé al restaurant dels nous
rics, el de cinc estrelles de la Costa.
Quants de nosaltres som tant infeliços com
l´oc del nostre conte i ens deixem enganyar pels afalacs i les bones paraules.
I per acabar un poema que he copiat d´un
glossari sobre la delícia del foie gras, menjar de reis. L´or rosat.
“ Oh tú, hígado de
ángel
Suave manjar
Peso perdido
De nuestras
delicias
Esplendor sagrado
De nuestra comidas,
Presente compacto
Riqueza bella
Intensa también
Forma adorable!
Tu dulce perfume es
un arpa
Sobre nuestros
paladares. Tu armonía
Toca los címbalos
en nuestras lenguas
Y nos atraviesa
enteramente
Con un largo
escalofrío de placer”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada