Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


diumenge, 14 de juliol del 2013

FIRA D’OUS D’EUGA. SANT LLORENÇ DE MORUNYS.

Aquesta vegada vam decidir dirigir les nostres passes fins a Sant Llorenç de Morunys (Vall de Lord) interessats per un cartell que anunciava la Fira dels Ous d’Euga.

 
Segurament no era el dia més apropiat per gaudir de la nostra visita a la població per que la pluja i la boira ens va acompanyar durant la nostra breu estança desvirtuant la Fira.

El nom popular de la població és Sant Llorenç dels Piteus i els seus habitants són coneguts com a piteus. Si observeu la pàgina d’internet veure que aquest nom serveix per denominació de molts del negocis del poble.

Per què Piteus? Aquest nom, segons sembla, prevé de soldats de Poitiers que sota les ordres del comte d’Armagnac es refugiaren en la vil·la vençuts, per Pere el Cerimoniós i s’hi quedaren. La majoria eren gent d’ofici i van ensenyar a la gent del poble a teixir un drap de llana força atapeït que va ser anomenat drap piteu. D’aquest drap se’n feien capes, mantells, flassades, tapaboques, faldilles, mantes, cobertors...i foren distribuïts arreu.  

Quasi hagué unes 80 cases amb telers, que produïen més de 600 peces al any, quasi bé totes per exportar. Va deixar-se de fabricar per la competència del cotó a la segona meitat del s. XIX.

Hi ha una rondalla de mossèn Jacint Verdaguer titulada “Los savis prudents del Piteus” que ens parla de com va ser ensarronats per un hostaler i la seva muller els tres piteus que van anar a comprar una euga a Manresa.

Ja a l’hostal a Manresa, com eren força estalviadors van demanar una habitació pels tres i que fos la més econòmica possible. L’hostaler els fica en unes golfes perdudes a la teulada de la gran casa. Després de sopar, poc que no pot gastar-se els diners en menjars a fondes, van dir a l’amo que els avises de bon matí per anar a la fira a comparar una euga.
 

Sigui per oblit o per mandra els de l’hostal no avisaren i com eren cansats del viatge i extraviats en un racó de les golfes van dormir com a beneits i quan es despertaren ja eren les tres de la tarda i la fira ja havia tancat.

Desesperats i dient el nom del diable voltaven per el pati de l’hostal quan un d’ells va fixar-se en unes grosses carabasses que tenia l’hostaler en una quadra i com no en coneixien de tan grosses el més decidit va preguntar:
¾    Què és això? 

L’hostaler cansat de veure’ls voltar per la posada i no gastar ni un duro va contestar:
¾    Això són ous d’euga! Què no ho veieu? - i assenyalant una de molt grossa, quasi gegant va dir: Aquesta aviat parirà l’euga, esta tant grossa ja. 

Val- van pensar els piteus veien el seu problema resolt i així quedar bé amb els veïns del poble.- En compren una i segurament quan arriben al poble ja haurà nascut i malgrat sigui petita, direm que no portaven prou de diners pel preu que valen ara.- I van comprar una carabassa gegant que justet podien per arrossegar-la.  

Feliços tornaven cap el poble portant un ou d’euga (carabassa). A mig camí els hi va caure rodolant per la muntanya i la carabassa es va esberlar en mil trossos. Aleshores van veure córrer una llebre que era a prop dormint i cregueren era una euga petita. Acaba la rondalla en aquestes paraules de desconsol:
¾    Malaguanyada eugueta!- anàvem dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem d’anar a peu a la fira de Manresa.   

 
I ara deixant les anècdotes a part vull dir que va ser una visita molt agradable i passejar pels carrers i carrerons mirant i xafardejant parades d’oficis, menjars de la terra i altres estris habituals en aquestes fires ens va fer passar un matí plaent, tret de la pluja que ens acompanyà.  

A Sant Llorenç dels Piteus hi ha moltes més coses per veure i conèixer com és habitual en la nostra terra catalana. N’hi ha que parlen del forat negre però en tenim tants i tants de forats negres que valdria la pena explorar els nostres indrets propers. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
 Fotografia: M. Rosa Planell Grau