La nostra colla vam decidir fer el
camí fins a la Tosa des de coll de Pal. Com he comentat en altres ocasions no
perseguim fer cap gran activitat esportiva però si gaudir de la natura i de
cert exercici físic.
En arribar a Bagà es pren la
carretera que puja a coll de Pal on deixem el cotxe en l’aparcament situat al
marge de la carretera. En baixar del cotxe ens sorprèn l’aire fred que bufa
malgrat ser el mes d’agost. Ràpidament ens enfundem les peces de roba que
portàvem amb previsió. Ja es sap que per sortir a la muntanya a partir dels dos
mil metres més val anar ben preparat de roba, bastons i aigua per què la
climatologia pot ser canviant i més val evitar els ensurts.
Davant nostre s’alça el
Puigllançada (2408 m.) però el deixem per un altre dia. I deixant-lo enrere
enfilem el camí de l’excursió d’avui. Comencem a pujar una costa plena de herba
que és una delícia trepitjar perquè sembla una catifa blana als nostres passos.
Més amunt iniciem la pujada pedregosa que ens porta al Serrat Gran.
Un xic abans hem parat per fer una
de les coses més importants de tota amigable excursió: l’esmorzar. És un moment
de camaraderia i de bon humor que uneix als components de la marxa. Comentaris,
algun acudit, idees per properes sortides, tot un súmmum vital expressat en
breus moments mentre mosseguem un entrepà.
L’anècdota del dia: tres isards que corren i mengen entremig de les roques i que de quan en quan aixequen el cap desconfiats i ens fan una mirada de reüll. És d’admirar la facilitat com es belluguen i saltironegen entre el rocam. En el cel un voltor que inspecciona la terra des de l’aire.
Acabat el refrigeri continuem la
nostra excursió fins coronar el Serrat Gran on trobem les formacions rocoses de
la Cort dels Porcs. A partir d’aquest punt una baixada ens porta a la colladeta
de Comabella.
Clar, quan ets a baix que ens toca
fer, pujar i aleshores remuntem fins a capdamunt de la carena. Seguim per la
inclinada pujada dels rasos de Comabella fins dalt on es veu el refugi del Niu
de l’Àliga. Travessem un pla on els cavalls pasturem i ens veuen passar sense
fer gaire cas de la nostra presència. Què en són de bonics el cavalls en plena
naturalesa! Mentrestant el voltor sobrevola majestuosament dalt del cel.
Una parada obligatòria en el
refugi, una mica de cafè amb llet per reanimar-se una mica o per vici, que tot
pot ser. I seguidament amb poques passes encalcem el cim de la Tosa. El següent
i tradicional pas es fer les clàssiques fotografies del grupet, com sempre hi
ha una persona que no surt en la foto però a continuació tenim l’oferta d’un
canvi voluntari de fotògraf.
El vent fred que ens acompanyat
tot el camí, tret de breus instants, segueix bufant. Tal cosa no fa plaent la
nostra estància a l’ampla cim, però val la pena sofrir el seu incordi per
admirar, girant com en un carrusel, les diferents valls i muntanyes pirinenques,
el Pedraforca, Ensija, Núria i moltes més que faria que aquest escrit fos
insuficient per anotar-les totes.
Senyor! Què n’és de formosa la
nostra terra!
I per últim tornar enrere
satisfets de la sortida i d’haver superat el seus 433 m. de desnivell.
Abans d’abandonar la muntanya ja a
la darrere pendent un estol de perdius aixeca el vol a pocs metres de davant
nostre.
Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada