No
és normal en aquestes narracions posar el dia però en aquest cas he volgut fer
una excepció i posar la data a causa del canvi climàtic sofert en els darrers
dies. Hem passat de quatre mesos de sequera a iniciar la primavera, un dimecres
només un dia, que va deixar el nostre petit país curull de pluja i neu.
Benaurats els dies de pluja i neu, sempre que no faci cap mal!
En
sortir del cotxe ja va haver el primer avís, una ratxa de vent ens va saludar
no gaire amablement. Un xic arraulits pel fred vam aprofitar la protecció de la
carrosseria del vehicle per enfundar-nos els polars i altra roba.
Lamentablement, confiats que som, van deixar a casa alguna peça de roba que no
ens hauria fet cap nosa.
I
vam començar la nostra breu singladura. Senzillament es tractava d’arribar a
dalt del cim del Pla de Baguet (una cinquantena de m. de desnivell i admirar
els paisatges de la Cerdanya). Només estirar un xic les cames i practicar una
estona el saludable esport de caminar. Segurament allò que Déu o l’evolució de
l’espècie, segons Darwin, ens va dotar: dues cames per fer camí damunt la terra
d’aquest món.
La
primera revolta del camí ens porta a un tancat ramader i una gran bassa
artificial. Com la muntanya se’ns mostrava tan propera van seguir una estona
més caminant per la pista fins la propera revolta. Aleshores per un viarany
entre les dues muntanyes vam pujar fins arribar al coll. Pel prat d’herba seca
i tova entre els dos cims ens vam
apropar al cim de la muntanya on hi ha un refugi de pedres. Només una pedra per
seient i un petit mur per protegir-nos del vent. El vent fred seguia bufant i
malgrat la fantàstica visió de la Cerdanya, l’estació de La Molina i el Pla
d’Anyella, a vista de ocell, no ens vam aturar gaire estona. El Pirineu era omnipresent
davant nostre amb els seus cims empolsinats de neu.
Caminant
per la petita vall ens vam arribar a l’altre cim de la petita elevació de
terreny on ens esperava una meravellosa panoràmica damunt les terres del
Berguedà. El Pedraforca, la serra de Catllaràs i el Moixeró eren visibles des
del nostre mirador enlairat. Les fondalades pròximes s’esmunyien cap a
Castellar de n’Hug.
En
baixar ens vam trobar un pilar fet de pedres com un gegantesca fita que no he
pogut esbrinar que és però, si algú m’ho sap dir li agrairé enormement.
Una
excursió suau, fàcil però el vent i la temperatura ens la va convertir en un
record no massa agradable. Però amb ganes de tornar-hi i avançar un xic més de
camí.
Text:
Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada