Aquest
cop la nostra colla, els Enfangats, portats pel desig de descobrir nous
paisatges van decidir canviar l’horitzó de la nostra ruta de divendres. Els
quatre membres del grup ens hem desplaçat al Montseny.
Ben
d’hora de matí hem sortit de Berga i hem
baixat per l’autovia C-16, fins a prop
de Manresa, per prendre l’Eix Transversal C-25 fins a coll de Revell, on hem
sortit per agafar la carretera en direcció a Viladrau. Poc abans d’arribar a
aquesta població hem girat en una cruïlla assenyalada en direcció a Sant Marçal
i Santa Fe de Montseny.
Durant
part del camí hem tingut la poc afalagadora acollida de la Plana de Vic, a
causa de la clàssica boira osonenca. Ben poca cosa vam veure del seu entorn,
una mica més ni vèiem per on passava la
carretera amb obres.
Em
pocs temps som a Sant Marçal i davant nostre s’alça orgullós el Matagalls. Ens hem
mirat el camí, ens hem guaitat els uns als altres, i amb una mirada còmplice
ens hem dit sense paraules: ¨Avui no toca, potser un altre dia”. I com no és el
propòsit de la sortida hem continuat
carretera endavant fins arribar a l’aparcament de la font de Passavets prop del
pont on la via asfaltada travessa la riera.
Una
vegada aparcat el vehicle, com feia estona
que hem sortit de casa, el primer que fem és esmorzar (ruc sense civada no
treballa). L’entrepà, una mica de fruita i un glop d’aigua ajuden a fer agradable
el camí. Poc metres enllà de l’aparcament hi ha la font de Passavets rodejada
per un banc en forma de semicercle, neta i endreçada, dóna gust trobar els
indrets del nostre país acuradament conservats. Des d’aquest punt iniciem el
camí, senyalitzat amb biguetes de ferro pintades de verd.
La
bellesa del bosc ens encanta marcada per la diferència dels arbres que ens rodegen
envers la nostra arbreda prepirinenca. Estem a la Fageda Gran i aquest arbre
domina per tot arreu i els colors verds clars de les seves fulles matisen la
llum solar. Entre mig d’aquest bosc d’aparença suau pugem per una pista
costeruda i dreta. No en va el mapa ens assenyala un desnivell total de 644 m. Més
els passos són silenciats per la catifa de fulles seques que amorteix el nostre
caminar. Pendents i planades s’enllacen però sempre amunt fins a deixar sota
nostre la fageda i començar a caminar al costat d’avets. L’Aveteda és un espès
clap d’avets de considerables dimensions i amb la particularitat d’estar ubicada
en el punt més meridional d’Europa.
Hem arribat al Pla del Pous i ens assabentem de la presència animal per les seves marques i les deposicions que registren la seva estada. Els senglars han llaurat el terra amb el seus ullals cercant menjar. Un cert olor a caprí ens fa creure la possibilitat de la estada d’isards. Enfilem tranquil·lament la costa que ens puja al coll Pregon. Primer creuem la carretera asfaltada que mena fins l’observatori atmosfèric situat al Puig Sesolles. Seguint la nostra ruta rodegem la carena que en una gran panoràmica ens mostra les terres del Vallès Oriental i un munt de petites poblacions que sota la serra del Montseny ens demostren la seva ocupació humana des d’antic.
De
la construcció de fusta d’un dels observatoris més antics de Catalunya no hi
queda res, en el seu lloc hi ha una construcció en pedra però és tancada. En la
seva paret una placa dedicada a Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg i sismòleg,
promotor de la seva construcció.
Des
d’aquest punt fem els darrers metres que ens porten dalt del cim (1076 m.)
Potser una contrarietat, el dia és solejat, però una subtil boirina ens impedeix
apreciar nítidament, des d’un lloc de tanta visibilitat, els detalls a llarga
distància. Tenir les comarques d’Osona, el Vallès Oriental i la
Selva als nostres peus és per un breu instant d’una bellesa inaudita que omple
el cor de qualsevol afeccionat a la muntanya.
Després
de les fotos de rigor reprenem el camí i per una corriol ben fressat iniciem el
camí cap a les Agudes. L’aspecte de la muntanya ha canviat tot d’una, del camí
de la fageda, d’arbres i herbei hem passat a un terreny àrid i pedregós tret de
pocs punts en que com un refugi ofert per la natura hi ha petites arbredes. El
camí ens permet veure el mirall del pantà de Santa Fe. Seguim el camí ben
marcat, passem unes tarteres ben subjectes, trobem un ramat d’ovelles, i
sobrepassem el Puig Sacarbassa i arribem al coll de les Agudes.
Una visita al cim (1706 m.) i la consegüent firma al llibre de registre. Pot ser seria convenient un record o simplement una oració pels 105 passatgers i 7 tripulants del vol Manchester- Barcelona que el 3 de juliol de 1970 va estavellar-se en la vessant nord de la muntanya, dins el terme d’Arbúcies. Malauradament no va haver cap supervivent.
I
ja poc més des del coll de les Agudes agafem un camí marcat en vermell i en
fites que ens tornarà al punt de sortida davallant per enmig de la fageda.
En
l’àrea de can Casades dinem en unes taules a propòsit, més tard saciat el
nostre cos amb el menjar, prenem un cafè. Una volta per estirar una mica les
cames abans de tancar-nos en el cotxe. Visitem els voltants de l’Hotel de Santa
Fe, admirable edifici de pedra gris amb tot el senyoriu d’abans. També guaitem
la seva capellà i ens arribem a veure el mur enrunat de l’antic pantà. Després retornem
cansats però contents a la nostra Berga.
Malgrat
ser reiteratiu haig de dir altre cop: Què n’és de bonica la nostra terra. Ja ho
diu la vella cançó: No hi ha terra més ufana sota la capa del sol.
Text:
Miquel Pujol Mur
Fotografies:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada