El
lloc d’estada era la balma dels Òbits a mig camí entre el Moncau i la Mola de
Sant Llorens del Munt. El Pere va elegir aquest punt com campament base i punt
inicial de les caminades.
La
Cristina, la Carme i la Neus en arribar posaren el seus equips arrenglerats al
fons de la balma on la paret obrada les protegia del vent i el fresc rellent de
la nit.
El
Pere, el Joan i el Marc van preferir dipositar les motxilles en un petit marge
més proper del lloc on encendrien el foc per cuinar i que pensaven mantenir
encens tota la nit per escalfar un xic la gran cova.
El
Pere, el Joan i la Carme més decidits i també més avesats a sortir a la
muntanya van anar a buscar llenya pels voltants. La Cristina i el Marc van anar
a la propera font Flàvia a omplir totes les cantimplores d’aigua fresca.
Quan
van tornar la Neus havia recollit, les brosses, les llaunes i aquestes petites
deixalles que sembla impossible que ningú pensi recollir per portar-se a casa i
les ha posat en un racó. Critiquem les brosses al carrer de la ciutat però
oblidem que la muntanya és un jardí ple de plantes, un passeig que condueix
directament a la natura i del que també és necessari tenir cura.
Encesa
la foguera i assentats al seu voltants sopaven tranquil·lament passant-se
l’aigua i també fent entre mos i mos un glop del vi de la bota que portava el
Pere. Entre rialles i bromes passaven una agradable velada parlant de mil
coses.
La Neus
s’aixeca per buscar un jersei a la motxilla i en arribar s’ajup per agafar-lo,
de cop i volta, fa un bot impressionant, mai ningú podia pensar que pugues
saltar tant, però més impressionant va ser el crit que sortir de la seva gola.
¾
AIIIIIII!!!-
Un crit sorprenent, amb l’agudesa de la Callas, llarg i amb una cadència
impressionat i repetitiva, vull dir que s’acabava amb una i prima i esfereïdora, a continuació s’alçava amb una a quasi impossible per la millor
mezzosoprano del món.
Tots
vam córrer per veure que li passava, no fos el cas que s’hagués fet mal i quan
arribàrem al seu costat només van veure un mitjó que corria lleuger i s’esmunyia
en un forat de la paret.
Les
noies van quedar-se consolant a la Neus i els nois vam perseguir al ràpid mitjó
que corria galeria amunt. Aquí va començar la nostra desgracia, alertats pels
crits i el soroll que fèiem perseguint al maleït mitjó, els ratpenats que viuen
en les fosques i múltiples galeries es van esvalotar i espantats van
despenjar-se del sostre, encegats xocaven entre ells i damunt nostre. Sabeu que
es sentir les ales batent en aquell espai tancat i fosc. Els cops que ens donaven,
els seus xiscles aguts i el notar a la cara els seus cossos i la seva pell es
donava una sensació desagradable. Vam posar-nos de quatre potes per fugir i
sortit el més aviat possible fora de la negra galeria.
No
ser dir que va ser millor o pitjor. Nosaltres fèiem un tap a la cova però quan vam sortir a la balma els ratpenats
van escapar esfereïts i xisclant més fort al veure el resplendor de la foguera.
El
quadre era dantesc, les noies cridant i tapant-se sota els sacs de dormir. Els
nois saltant per treure els animalons de la cova. Els ratpenats perduts,
espantats, fem volades sense rumb i l’olor a socarrim del foc.
Per
fi els animalons van fugir i rere ells nosaltres. Només van tenir temps per mal
agafar les motxilles i fugir. Fins i tot ens vam oblidar del sopar. Finalment a
fora vam trobar aixopluc a l’aire lliure sota uns pins i alzines propers i
damunt d’una catifa verda de fanals.
Dormir
no vam dormir, nerviosos i amb fred. Les noies ploroses i tots noies i nois
empipats a més no poder, així ens va trobar el nou dia. Sort que la joventut és
un tresor d’incalculable valor. Després de recollir la resta del nostres
atuells i esmorzar vam decidir continuar la nostra excursió canviant això sí el
lloc.
En
tornar a la Cristina li vam regalar un parell de mitjons nous i a la colla li
vam posar el nom de “RATPENATS”
EN LA
JOVENTUT, LES AVENTURES I ELS TRIPIJOCS FAM MADURAR I AL CAP DELS ANYS SÓN
RECORDS INOBLIDABLES.
Miquel
Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada