Com
una gran part dels divendres els membres de la nostra colla ens van aixecar
d’hora, i sense plorar, per fer una nova sortida. La nostra intenció és
aprofitar aquests dies del mes de setembre per aproximar-nos al Pirineu. Ens
semblà que les condicions atmosfèriques són més propicies.
També
volíem conèixer una part de la nostra terra, la Cerdanya francesa de la que
malauradament vam quedar marginats pel Tractat del Pirineu de l’any 1659 signat
per Felip IV.
A
dos quarts de 7 ens va reunir per sortir de Berga en cotxe en direcció a
Puigcerdà. Vam travessar la frontera per la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), continuarem
el viatge en direcció a Sallagosa i Montlluís. En la rotonda d’entrada a
Montlluís hi ha molt ben senyalitzada la direcció per arribar fins els estanys
de les Bolloses. Aproximadament fins al primer llac uns 90 quilometres.
Durant
els mesos de juliol i agost les autoritats franceses no deixant arribar, amb
cotxe particular, fins el llac. Tenen muntat un servei de navetes (autocars)
que traslladen els excursionistes (randonneurs, queda bé així en francès) fins
el refugi, cobrant és clar. En aquest món, si no és a canvi del vil metall,
pocs serveis hi ha de franc.
Vam
aparcar el cotxe a la zona indicada, sota la presa de l’estany de les Bolloses.
El mur de ciment ens imposà només el pensar en la quantitat d’aigua que manté
retinguda. Vam agafar els estris, motxilla i pals, i vam començar el primer tros
de camí que ens aproximà al Hotel de les Bones Hores.
Davant
l’hotel comença assenyalat per un grup de pedres el camí per fer el recorregut,
ja afamats per la matinera sortida i el viatge, abans de cremar calories vam
decidir sumar-n’hi unes quantes més.
Davant
nostre el llac i tot un reguitzell de piragües inflables per fer la delícia
dels afeccionats a l’esport nàutic. Precisament a nosaltres, gent de terra endins,
l’aire fresc i la visió de l’aigua, també freda, no ens inspirava gaire
l’esperit.
La
nostra caminada era visitar la vessant oriental del Carlit que forma part del
circ glacial on s’origina el riu Tet.
Després
d’esmorzar vam iniciar la ruta que com tots els camins de muntanya s’inicien
pujant. Arrels i pedres van ser els nostres companys de viatge durant una
estona fins arribar a la petita paret que com gats vam ascendir. La paraula gat
em va bé per donar la benvinguda a la nova companyia a casa dels amics, la gateta Rosseta.
I
després de passar el petit mur vam continuar el camí per un senderó on van
tornar a ser companys de viatge de les pedres i les arrels. Una mica més tard prosseguirem
el nostre anar endavant seguint les marques grogues, alguna de blava i les
fites, més d’una de grans dimensions. Les pedres no han volgut acomiadar-se del
nostre camí i com si fos un laberint pugem fent giragonses cap a la dreta o
l’esquerra.
Ja
a dalt del primer tram veiem a la nostre dreta l’estany del Viver però no ens
deturem perquè sabem que a la baixada hi tornarem a passar.
Més
amunt albirem l’estany Negre, el Sec i el de la Comassa. Pel costat del darrer
estany prosseguim muntanya amunt. Passem un pujol per baixar després el torrent
que uneix dos estanys i travessem el
pontet de fusta. Aleshores primer suament i després més enrampat continuem
prenent alçada per un terreny granític i esquistós fins a arribar al punt que
ens havíem marcat en el nostre periple. El tossal Colomer, davant nostre s’alça
altiva la Pica del Carlit, el pic més alt del Pirineu Oriental, lleugerament
bifurcat i tenint com a company el Carlit de
Baix. I des d’aquest punt davallem cap el punt de sortida.
L’estany
Sobirà, l’estany de Trebens, el de Castellar i finalment el de les Dugues ens
acompanyen en el camí i les seves aigües es comuniquen un estany a l’altre. La
pesca és ben servida en aquests llocs, perquè vam veure com les truites que es
bellugaven en l’aigua transparent dels llacs. Entre l’estany de Castellar i els
de Dugues travessem una zona de roques on se sent el cant rialler de l’aigua
per sota els nostres peus.
Pugem
altre cop i per un sender pedregós i trencat ens arribem a l’estany de Viver.
L’estany que havíem deixat per veure al pujar. Circumdem l’estany i tornem a
baixar entre mig de pedres i roques fem quasi saltirons d’una pedra a l’altra.
Alguna palanca de fusta i camí avall. Més pedres i arrels. I per fi el mur a
l’inrevés i poc després les roques de l’inici on havíem esmorzat.
Oh,
que preciós és el cotxe quan arribés ja cansat de la sortida, Al·leluia!
Al·leluia! Que bé s’assenta un en el seient encoixinat del vehicle.
I
ja poca cosa més, cercar un lloc d’esbarjo amb una taula per dinar, a la vora
del riu que baixa plàcid i brillant, Parlar, menjar i viure el dia de sol i
aire fresc. Per cert el sol picava un xic massa.
Una
mica més tard recollir la taula i buscar el lloc apropiat per prendre el
reconfortant cafè.
I
per acabar el soroll del moviment de mobles de sant Pere, que s’anunciava al
migdia, va deixar caure el seu raig d’aigua.
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada