CAMINADA ALS POBLES DE LA SOLANA.

La nostre petita colla vam aprofitar el divendres per sortir a caminar i aquesta vegada van prendre com guia el llibre “Passejant per la Cerdanya” de Joan Carles Martinez editat per l’Editorial Sinopsis.

Hem elegit aquesta publicació per oferir-nos tota un seguit de sortides molt ben detallades i que ens semblà podíem realitzar fàcilment per conèixer una part de la nostra Catalunya.

Desprès de la sortida del Túnel del Cadí en la rotonda de la carretera de la Seu a Puigcerdà, seguim en direcció a la Seu i la primera cruïlla ens porta com sempre per una carretera retorçada fins el poble de Cortàs. Què seria de nosaltres sinó haguessin carreteres amb viratges i contra-viratges.

Vam deixar el cotxe a l’entrada del poble de Cortàs i baixàrem fins l’indicador col·locat en la corba anterior. Seguint les senyals van travessar una petita riera i a continuació emprenguérem la pujada que ens porta fins el coll de Fans.

Primera feina; trobar el dolmen anomenat Barraca del Camp d’en Josepó.

Seguim la ruta ben traçada i definida, i veiem la vall del Torrent de la Farga Vella. Un ramat de vaques amb el seu remugar sonoritza el nostre descens. Caminem una estona sentit les aigües del torrent que davalla cantant  en el seu camí cap el Segre. Poc després el travessem pel gual i encetem la pujada que ens ha de portar a Ordèn. Però a mitja pujada l’imperiosa necessitat de fer un mos ens fa aturar en el nostre camí. Reposem una estona i prenem forces gràcies a un petit desdejuni. No gaire perquè sinó la digestió treu energia de les cames.

I fent ziga-zagues pugem fins a la vista d’Ordèn. Abans d’arribar un parell de gossos de pastors ens donen una benvinguda sorollosa mentre vigilen les ovelles i cabres. No els hi podem criticar, complexem amb la seva tasca.

Per fi el poble. La nostre primera visió és la font malauradament seca i una petita ermita. Les cases són arreglades i mostren la seva utilització majoritàriament de segona residència. Uns homes treballen en la construcció d’una nova casa.

Ordèn és un municipi de Bellver de Cerdanya a 1500 m. d’alçada. És esmentat en el s. IX.

Posats en aquesta situació els nostres ulls es fixen en un altre repte, visitar Talltendre, el poble veí arrecerat pel turó de la Llacuna.

Seguim uns tros de carretera i després per la dreta ens enfilem per la drecera muntanya amunt. Més o menys uns 75-80 m. de desnivell. Drecera sí, però les mostres cames van sentir la sobtada pujada.

Talltendre no hi ha tanta renovació en les seves cases però hi ha un refugi. Com sempre els nostres ulls es fixen en la església com punt de referència.

Municipi també de Bellver de Cerdanya a 1579 m. d’alçada.

Retornem des de Talltendre a Ordèn per la carretera, la drecera ens ha estalviat camí però la pujada ha estat dura i preferim seguir el camí de la carretera malgrat sigui més pesat i llarg. Com diu el refrany: Per una drecera no deixis mai la carretera.

Ja altre cop a Ordèn travessem el poble i una vegada trobat el cartell indicador seguim el camí cap a Éller. Ara pla, el camí es agradable, ample i sense pendent i algú de la colla pensa que s’han acabat les pujades. Pobres ignorants del que ens depara el destí al llarg de la vida.

Un xic després veiem uns arbres a l’altre costat de la pista que ens demostren ha arribat la tardor i una cromàtica gama de colors grocs i vermells barrejats amb el verd normal del bosc ens mostren el canvi d’estació, malgrat el temps sigui estival i anem amb samarretes de màniga curta.

Seguim la ruta en baixada fins trobar altre cop el Torrent de la Farga Vella que passem el gual sense problemes a causa de la poca corrent d’aigua que hi ha en aquest moments. I aleshores totes aquelles idees de caminar a peu pla i sense esforç se’ns van a orris. Pujada i corba i pujada i corba, i ja sabeu la solució posar un peu davant de l’altre i anar pujant un pas rere l’altre. Què més podem fer. Ànims i amunt fins arribar al coll d’Èller el punt més alt de la sortida.

Llavors sí davallem entremig de boscos de pi roig. Darrerament s’han tallat gran quantitat d’arbres d’aquest bosc i actualment encara se’n talen i se’n treu llenya. Aquí fins trobar el fil de les senyals ens enredem una mica. Sort que una companya se n’adona i veu la senyal groga pintada en un arbre bastant llunyà.

I ara sí, entre boscos i prats encarem la darrera part de l’excursió. Un manat de vaques al costat d’un dipòsit d’aigua. Ens miren passar amb indiferència prenen el sol, tret del bou (rei i senyor del manat) que ens fa una mirada inquisidora.

La cruïlla que porta a Éller i Cortàs i on nosaltres obedients amb les instruccions de la guia girem a la dreta per visitar Èller. Davant nostre les muntanyes i la carretera que duu a Meranges.

Poc després arribem a Éller i ens aboquem a veure aigua en la font de l’entrada. Unes fotografies de l’església i donar una volta pels carrers empinats del poblet. Benvingudes unes peres caigudes d’un perer que ens brinden la seva carn per refrescar-nos.  

Èller és un municipi depenen de Bellver malgrat fou independent fins l’any 1962 i Cortàs era comprès dins el seu terme.

I per acabar els 2,6 km. de baixada per carretera fins a Cortàs. La caminada ha estat molt bona i el sol malgrat ha lluït tot el dia no ens ha abassegat en excés perquè molts dels indrets han estat a l’ombra de les muntanyes.

El municipi de Cortàs és en el vessant occidental de la vall Tova, aigua avall d’Éller.

Però en arribar a Cortàs els ànims no estan precisament en alt i fotografiem l’església des de baix la carretera sense pujar a la propera part enlairada del poble. Altre cop farem les fotografies de més a prop, ni la Rosa, de dèria fotogràfica, fa qualsevol indicació per pujar. Només sortir del poble el cotxe ens espera i els seus seients encoixinats són mà d’àngel per nosaltres i els nostres cossos.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau