Sóc assegut al costat del Pere davant de la petita
foguera. La nit és freda i la fina lona de la tenda de campanya no presagia una
nit agradable. La màrfega prima i de palla tampoc augura cap comoditat.
El fred del terra travessa la petita manta on sóc
assegut. Quina gelada nit de Nadal m’espera.
Per què he acceptat aquesta idea de venir a fer un
campament de muntanya la setmana de Nadal.
A més el dinar d’aquest migdia en rebota dins l’estomac.
Eren prou bones aquestes faves asturianes. També és veu que el xoriço era del picants.
I la cansalada.
Oh, la cansalada!!! I l’orella de porc, ostres!!! Què n’era
de bona i cruixent. Ho he devorat amb total fruïció, millor dits m’he llepat
els dits i he passat la llengua pels
llavis fins a treure gust a la més petita engruna saborosa.
Però ara se'm caragola la panxa, sento pujar la bilis
pel tub digestiu fins a la gola. Ai!!! Els meus budells no aguanten més...
¾
Pere, haig de fer una necessitat.
¾
Bé- em contesta- Ves-hi, ja tu noto. La favada? No.
¾
Malparit! – penso mentre corro rere unes mates. Si
sabessis el meu mal de panxa.
¾
Estic fotut, quasi no puc córrer. Quan arribo a la primera bardissa em baixo de
presa els pantalons i quasi ensenyo el cul a tots. Si em veies la mare! Ei! Que
fa el Pere. Veig que agafa la càmera i quan encara em penja el botifarró em
fotografia amb els pantalons avall i el cul a l’aire.
¾
Mal amic- penso altre cop, ara em posarà a la cartellera
del club o ho penjarà a internet i al veure-ho la gent dirà.
Guaita el caganer del Ferran.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada