Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 21 d’agost del 2013

UN POBLE OBLIDAT DE MUNTANYA.

El cotxe com per voluntat pròpia va seguir la estreta carretera passant pel guals d’aigua freda.

Eren simplement el camí de l’aigua que baixant de la neu de muntanya en molts llocs glaçada de sota el glaç traspua i reneix altre cop.

Finalment després d’un munt de pujades i un seguit de petits baixadors, com si el camí estigues indecís per arribar a dalt de la muntanya, vam arribar al pla al costat de l’esglesiola tancada del poble.

Vam seguir un camí que erròniament creiem ens faria arribar a Estana.

Entremig de pedres i aigua  vam omplir els nostres pulmons de l’aire fred i pur de la serra del Cadí que el vent feia davallar de les carenes. Finalment vam veure que el camí no portava enlloc i vam retornar al cotxe.

Prop de la font, en la cruïlla que a peu condueix al Querforadat van sortir unes vaques amb els seus vedells. Un d'aquest sobtadament es va espantar de la nostra presència i ens va guaitar desconfiadament.

La seva mare per creure que a la seva cria l’amenaçava un perill va quedar quieta i mirant-nos cara a cara.

I vet aquí que va sortir el noi de ciutat que no entén de bestiar I que va optar per estar-se immòbil i mirar a la vaca fins que l’animal ben segur de què no havia perill va reprendre el camí.

Ei, vaca!- vam escoltar dit per la veu d’un home que va aproximar-se – No patiu no fan res. Vaig pensar si això ho sabia la vaca.

L’home gran vestia robes velles i el seu rostre era colrat pel sol. Portava el cabell embullat però era agradable i servicial el seu tarannà.

Vam començar enraonant del camí per anar al proper poble i ens va parlar d’una coneguda i propera ermita.

També va dir-nos que abans el nens anaven a col·legi un any al poble i l’altre al poble veí. Ens mostra el camí, que travessant el bosc, seguien cada dia per anar a col·legi.

Per la seva forma de parlar el mateix podia ser un mosso com el propietari de les terres de la contrada. Portava una bota trencada on sortia un dit sense mitjons però l’home se’l veia feliç.

Com succeeix moltes vegades la gent també té necessitat de parlar i conviure amb els altres, quantes vegades només amb un simple conversar poden solucionar mals enquistats.


Miquel Pujol Mur