LA CAMINADA.

Una trucada de bon matí, despenjo i la veu de l'amiga em pregunta:

¾    Què no us en recordeu?

¾    Sí, però encara es d’hora.

¾    Com d’hora? No anem a la caminada?

¾    Si però comença a 2/4 de 10.

¾    Tan tard?

¾    Espera que llegeixo el programa.

¾    Bé us espero fora.

¾    Ja venim!

Així va començar el diumenge. Poc després recollíem a la companya, i ens dirigíem al lloc de sortida. Deixar el cotxe a l’aparcament va ser fàcil perquè les instal·lacions tenen espais suficients i són adequades. Saber on inscriure’ns va ser l’altra prova resolta sense problemes i una vegada davant de la senyoreta:

¾    Bon dia venim a apuntar-nos a la caminada.

¾    Molt bé- contestà la noia assentada a la tauleta- Aquí us donem un regal, un val per consumició de cervesa i patates, un altre val per descompte per una tenda del poble, hi ha aprovisionament d’aigua en el camí i un entrepà al tornar. Són 10€.

¾    Com? Si ens va dir que si veníem eren 5€.

¾    No en sé res. Però si us ho va dir no hi ha res a dir. La sortida a 2/4 de deu.

¾    Tan tard i amb tant sol.

Vam aguantar-nos nosaltres i altres, fins a les 9 que una mossa va preguntar a la noia d’inscripcions si podíem marxar. La contestació havia de ser afirmativa perquè el grupet va emprendre el senyalitzat camí.

Arrossegant la creu de la vida viscuda, lentament vam iniciar el nostre Via Crucis particular. Un peu rere l’altre, un buf d’aire entretallat darrere un altre buf d’aire. Una passa i una altra passa i així vam arribar a Mas d’en Bosc. Un sospir.

Un alegroi saltironet i el temps va oblidar-se per una estona de la nostra feixuga càrrega d’anys. Mentre davallàvem alegrament cap a cal Garrós. Un cop arribats al mas, travessar el rierol, fer una lleugera ullada a la font i retorna amb nosaltres el pes dels anys.

Pujada i pujador, pedres a la dreta, pedres a l’esquerra, pedres sota els peus, pedres a davant i pedres al darrere. Pedres i herbes al voltant.

Un repòs, una ampolleta d’aigua i una xocolatina. I com si fos una cerimònia enmig de la vida el curt moment ens reanima per continuar pujant. Costa amunt, el canal d’aigua tèrbola, pedres, herbes i arbres; també sol, calor i suor.

La vida quan arribés dalt del camí, durant un cert temps, també planeja i entre ombres i sol pots viure una temporada daurada. Des de dalt veiem la gent que fa el camí curt. En la vida també n’hi ha que accepten uns reptes més fàcils.

Finalment un punt d’aigua, beure i seguir. Sempre igual, seguir, cercar i viure. L’olor de ginesta perfuma els nostres narius. Poca n’hi ha en el Berguedà, aquí dominen les argelagues, també grogues però menys perfumades. Flors, mates, llum, sol, poncelles de mil colors, alguna rosella d’esclatant vermell i finalment cases. Canvis d’opinió, centenars de temes, xerrar, compartir, algun acudit i avall.

Ens vigilen, qui es lliure de vigilància en aquest món.

Trenquin per aquí i quan veieu un cartell que digui “Propietat privada” endavant.

Es curiós “Propietat privada” i endavant. Circulació prohibida i endavant. Aquella noia alta i plena ens passa corrent, erra, fa marxa enrere i reprèn el bon camí. Quants cops hi ha que reprendre el bon camí i quants cops ens tornem a equivocar.

Mas d’en Bosc i ja tranquil·lament al punt de sortida. L’entrepà promès, algú parla del colesterol, ara no toca. Saciar el cos, descansar malgrat el breu camí, fer noves propostes.

Saciar l’esperit, conversar. La cervesa i la bosseta de patates. Assistim al sorteig. Res de res, frase lapidària això, de res de res.

Agafem el cotxe i tornem al propi catau.

Miquel Pujol Mur