Darrera del mas brolla una font d’aigua fresca i cristal·lina. El seu doll és recull en una bassa, quasi un petit estany, d’on surt un rierol d’aigua clara, que va a desaparèixer per les vores dels camps.
Al seu costat s’alçà un arbre preciós, una alzina centenària amb un
brancatge dens, ombrívol, fosc i majestuós. Allà dins les seves branques també
hi ha vides que d’alguna manera també pertanyen al mas.
Un dels seus habitants és un pinsà, un ocellet menut, bellugadís,
alegre, amb un vistós plomatge i un cant encisador. Ell, sempre atent a tots
els moviments que passant a la casa ho veu tot. I saltant de branca amb
branca pensa:
¾
Ai, pobre gent, no hi veu més lluny del nas, treballar
i treballar de sol a sol. Rebrà la
recompensa pels seus esforços? De les nits en vetlla, de les ferides rebudes o
un dia els hi diran que mengen massa i són un destorb. El joves, aquests si que
treballen ara!
En aquests moments aquell ocellet que moltes vegades està espaordit de
fred, de gana, i tem com passarà el gèlid hivern, se sent fort, valent i canta
una sonora melodia sense parar. Ja què té el que més aprecia:
LA SEVA LLIBERTAT!
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada