La neu cau suament damunt Ossera. El mantell blanc creix lentament, però
sense deturar-se, tapant les terres ermes del prats i muntanyes. Al mateix
temps el llençol de neu s’engrosseix més i més. Al principi era com una flassada tènue i lleugera que el més petit bri d’aire aixeca
de terra, ara ja, no el gruix és considerable i cobreix la terra com una màrfega
que dissimula els paranys del sòl.
Els llums de l’interior de les poques cases habitades són apagats només un raig
de llum de la vella farola il·lumina la plaça on és troben els nostres amics
completament absents de la neu i el fred que regna en la nit.
La dama de pedra des del seu lloc, el mateix lloc de
sempre, domina amb la seva mirada immòbil els cortals i les serres que
s’estenen davant seu. Escolta els lladrucs dels llops que des del proper
Pirineu ressonen muntanya rere muntanya expandint el seu lúgubre ulular.
Més a la vora, en Sorribes de la Vansa refulgeix les
flames d’un gran foc, la foguera gegant de l’aquelarre. Les llengües de foc
pugen cel amunt en la nit nevada. En certs moments, s’apaigava la llum i se
senten els crits de la bruixa al caure en els seu bots per damunt del foc.
Aleshores sobtadament emergeix com si sortís d’una porta de l’infern el satànic
boc, irat per desvetllar-lo del seu son en el llit de brases. Pren a la bruixa
pel cos i es rebolquen junts per damunt del caliu ardent.
A la llunyania els crits de la bruixa i les rialles
grolleres del diable s’ajunten a l’uníson. No s’endevina si el gemecs de la
fetillera són de dolor, por o del plaer de jeure amb el dimoni i assenyalar a
les altres bruixes el seu magisteri en el domini de la jerarquia.
La dama de pedra prou anys fa qui és dalt d’Ossera. Fa prou
anys que vigila des del seu observatori però mai la seva mirada immòbil i freda
no ha conegut cap bruixa, goja o fetillera. Condemnats siguin tots al foc de
l’avern!
Aquesta nit és especial, avui fa segles que es va
consagrar l’església. No la d’ara sinó la primitiva que és soterrada entre les
pedres d’aquesta més nova. Aquella gent que la construí parlava llatí i vestia
cuirasses de pell i per armes portava principalment llances. Com un premi a la
dama i els seus companys per la seva perseverança d’estar i guaitar des del cim
les valls, els pobles i els camins propers, només per una nit han rebut el
regal de la paraula.
La dama de pedra crida per fer-se escoltar per damunt del
bufecs del vent, de la neu i la fredor que trasbalsa els sentits. De la seva
boca de pedra surten aquestes paraules.
¾ Que penses petita campana del dia
d’avui.
¾ Dring.- I poc desprès com d’esma
un altre dring més.
¾ Només aquests drings tant breus i
concisos! Al mateix temps t’he de dir que són encisadors.- digué la dama de
pedra. - Pobre, tants anys sense opinar, solament quan et deixen parlar tibant
de la corda, Ara no saps què dir. Com molta gent en el món!
¾ I tu campana del gros batall, què
hi dius? Tu ets prou important i gran, i per tant, deus pensar alguna cosa.
¾ Drang- va respondre la campana amb
un so orgullós i greu i no va afegir res més.
¾ Campana grossa, digués alguna cosa
més- però la campana des de dalt de l’espadanya no va respondre.
¾ Ah, tu com ets important no et
vols comprometre. No vols xerrameques. Tu fem el gara- gara al capellà i els seus en tens prou. Però quan
la campana xica dringa cridant a tot el poble aleshores t’aprofites del teu so
poderós per fer-te notar. Farisaica campana!
¾ Tu obelisc de l’aire que tant
xiules quan bufa la tramuntana que opines d’aquesta vesprada.
¾ Jo no vull opinar. La meva
inscripció al final ja ho diu: El caràcter és silenci.
¾ Però en silenci i sense donar cap
idea no podrem fer escoltar les nostres opinions.
¾ Tampoc t’escoltaran. Ens ha passat
l’hora.
Tot torna al silenci. La neu continua tombant sobre la
terra i el paisatge es cobreix del seu
inhòspit mantell blanc. El foc llunyà s’ha atuït i les cridòries dels llops i
les bruixes han emmudit. Només el lleu soroll de la neu al tocar sobre el seu
propi llençol, els flocs encara descendeixen amb força del cel i priven de
veure. El salvatge fred entra dins el cor. La dissortada dama de pedra pensa:
Sí, més val callar. Llàstima per una nit que podíem
parlar lliurement ens ha succeït el mateix de la majoria dels pobles que
prefereixen acotar el cap i fer un tresor del silenci.
Aleshores es calla mantenint la seva hieràtica posició.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada