LA GUINEU.

Fora del mas la gelor d’hivern comença a fer-se notar i durant la nit bufa un fred vent que baixa de dalt dels cims. Prop del mas hi ha el cau d’una guineu que a vegades enveja els animals que viuen salvaguardats per les parets del mas.

Malgrat tot, no és enveja el que més sent, ja què sap valorar el viure al aire lliure, sense lligams i sense ningú que decideixi sobre la seva vida. Però com tots el animals, humans o no, quan el fred li apressa el cos i el menjar minva dins el catau s’hauria canviat per qualsevol altre, malgrat fos captiu.

Aleshores sí que sent la seva solitud.

Més hi ha una altra cosa que fa estigui atenta, a més de guaitar l’anar i tornar  de la gent del mas. Aquest objecte de la  seva atenció és el galliner.

Les gallines tenen una nova niuada de pollets, i a la boca se li fa salivera només de pensar amb els tendres pollets, tots coberts encara d’aquell borrissol groc i suau. Ha vist com s’amaguen sota el cos de la lloca cercant calor.

Però què és una gallina, per a les seves ben esmolades dents amb uns ullals

punxeguts que es claven i destrossen el que troben. Sap com caminar sense
fer fresa i la seva vista té l’habilitat de saber veure a la nit.

A la nit arrossegant la panxa s’introduí per sota el filat de l’entrada.

Silenciosament passa per davant del tancat de les oques, sense fer gens de soroll, ja què sap de sobre que són molt cridaneres i en més d’una ocasió ha sentit a la seva pell les bequerades del fort bec.

Passa sense gens brogit per davant de les corts dels diferents animals. Per fi arriba fins a la gàbia on són les seves estimades i apetitoses víctimes.

Amb les potes davanteres empeny, mentre amb la punta del musell fa pujar la balda i així la porta s’obre sense fer cap grinyol. Més no compta amb l’instint de mare de les aus, que són de les que dormen amb un ull obert i l’altre tancat, només la petita remor de l’aire del porticó al obrir-se fa que es despertin i comencin a cloquejar.

Quin enrenou! Quins clams enfurits dins la gàbia, de seguida saltà el gall a damunt de l’esquena de la guineu clavant les potes en l’esquena i picant-li amb el bec punxegut. Mentre les gallines amb les plomes estarrufades li fan un front comú. Les oques al sentir la fressa  del galliner comencen a fer el seu crit estentori i fort.

Pobre guineu! Ja vol mossegar, més aquells animals que volen i la piquen no els pot atrapar. Sent com les ungles de les potes gallinàcies se li claven i  fan sortir sang al ferir la seva pell. 

Es gira per fugir i sort va tenir per què se li ve a sobre una gran massa de carn i muscles amb unes dents més grosses que les seves, és el gos mastí d’ovelles, al que acompanya un altre gos més jove que crida amb un lladruc sec.

Cames ajudeu-me-  pensa la guineu.

Fent un bot surt corrent pel pati mentre s’encenen les llums de la casa i se sent el brogit de la gent emprenyada per l’aldarull.

No passa per sota de la tanca sinó que saltant com pot, espaordida al màxim, clavant-se les pues del filat desapareix muntanya amunt.

Si hagués girat el cap s’hauria adonat que només la perseguia el gos jove ja què l’altre s’havia quedat guardant el corral d’altres visitants amb malèvoles intencions.

Miquel Pujol Mur.