Hem tornat; perquè a la vida
hi ha que tornar moltes vegades al mateix lloc. Més quan la bellesa i
l’espectacle que ens brinda la natura ens encisa.
Ho diuen els amants de la
fotografia no hi ha mai una foto que sigui igual que l’altre, sempre un núvol,
una ombra i si hem d’apurar molt la cosa, fins i tot, un insecte fa variar i
dona un petit detall que fa que l’obra sigui nova.
Nosaltres hem tornar a pujar a
Prat de Cadí. Segurament una de les sortides més recomanades a la Cerdanya.
Breu, punyen i agradable.
Com la realitat de la vida les
tres coses s’amalgamen per formar un record, un moment viscut, una raó per
viure i perquè no, per tornar-hi.
Aquest cop un mes d’agost
radiant de sol i calor, però el vent, l’aura pirinenca, ens refresca en la
nostra pujada vers els cims.
Els cims no pretenem fer-los,
ja han passat els anys de fer certes coses i els anys van acompanyats de
petites nafres que ells mateixos ens deixen com a senyal i avís per noves
aventures.
La pujada entremig de rocs,
com una escala descompensada, va superant-se poc a poc. L’arbreda ens protegeix
dels raigs matutins de l’astre rei. Entre les ombres de l’obaga i el vent
refrescant la pujada no és fa molt costosa.
Quan arribés al límit geodèsic
el camí com cansat de fatigar-nos cedeix en la seva inclinació i per un caminoi
alegre i net, protegit pels arbres fem en breus instants la resta de la ruta.
Som a Prat de Cadí, la vall és
davant dels nostres ulls. Les parets nords de la serra del Cadí es mostren com
aguerrits gerrers que vetllen per la pau i protegint al mateix temps el tresor
amagat sota les seves carenes.
Els ossats prossegueixen però
nosaltres preferint descansar damunt l’herba verda. Una volta per l’entorn del
prat i desprès un petit però merescut descans. Un glopet d’aigua i una mica de
fruita fan de petit refrigeri per recuperar-se del cansament.
Desprès el camí és a la
inversa primer el tros pla i després la baixada pels graons de pedra.
I un bon dia, segueix a un
altre bon dia, grups de persones que puguem com una petita corrua estival.
Hem estat més matiners,
segurament al no haver de pensar en la mainada però fa reviure l’ànima veure
pares, mares i nens pujar, uns alegres,
altres no tant, muntanya amunt.
A l’aparcament quan hem
arribat havien sis cotxes ara una quarantena omple l’espai.
El sol brilla amb més força i
els seu escalfor fa vibra els cossos. Si ens és possible hem de tornar a pujar
a veure les flors que assenyalen la primavera.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada