SORTIDA ALS BOSCOS DE CAVA. ALT URGELL

Aquest cop ens van acostar-nos al poble de Cava per assistir a una activitat promoguda pel Parc Natural Cadí- Moixeró amb motiu del Dia Europeu dels Parcs.

El guiatge d'en Jordi Dalmau, magnífic, va ser portat per AUBÈRRIA, una empresa de serveis integrals (estudi, gestió, educació i promoció) relacionats amb el patrimoni natural pirinenc.

Arribem a Cava (1286 m. alt) i vam aparcar a la plaça, pocs metres per sota nostra l’església dedicada a sant Climent i el seu cementiri amb dues creus, i el petit nucli de la població.

El grup era format per 25 persones entre elles, Joan Gispert alcalde de Cava, que va explicar-nos dades de la història de la petita població. Cava té una panoràmica fabulosa, la part nord de la serra del Cadí i la vall del Segre són a grans trets part del seu bell entorn.

Posats a caminar i després de veure un mapa amb els punts orogràfics importants, la fauna i la natura vam iniciar la singladura en una visita al perer del camp de l’Era, arbre de molts anys però si per saber a ciència certa la seva antiguitat el procés  és tan invasiu en el tronc més val conservar l’arbre a arriscar-se en la seva mort.

A continuació veiérem les pedreres, lloc on es dipositaven les pedres tretes al llaurar el camps i les parets de pedra seca. Vam passar per les restes de l’antic poble ara completament arrasat però on es conserven restes del cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. Les guerres feudals o la pesta vam fer fugir la gent del poble. Recordaré les paraules del Joan en la seva explicació, més tard es van crear dos grups de cases Cava jussà i cal Pubill o Cava sobirà.

 

També ens van comentar reforestació natural de la zona indicant-nos la línia dels antics camps de civada ara totalment coberts d’arbreda. El primer pas de la recuperació dels camps per la natura és l’aparició de gavarreres que fam d’avantguarda de la repoblació forestal.

Les restes del castell de Cava (1300 m. alt.) només són unes filades de pedra tallada conegudes amb el nom de “La Cadira del Senyor”. Hi ha poques noticies  històriques i no és fins el 1277 que apareix esmentat en el testament de Galceran III de Pinós un Castro Cava entre els seus béns. La família Pinós l’infeudà a Pere d’Aragall, senyor de la baronia d’Ansovell al final del s. XIII. L’edifici no havia de ser gaire gran ni poderós.

Vam continuar el camí fins a cal Pubill i després ens enfonsarem per una pista que ens retornà a Cava.  

 Els sons i el cants de diferents ocells i soroll del pigot picant la fusta per construir el seu niu van ser-nos comentats. Diferents tipus d’arbres i una zona on els pins roigs havien sofert l’atac d’escolítids que havien exterminat una clapa de pins en un tros de bosc. 

 

Un matí ben aprofitat coneixen la natura i la història d’aquest poble de muntanya i que segurament seria ampliable a molts altres punts del nostre país. Gràcies al personal d’Aubèrria i en Joan Gispert per la seva amabilitat. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixem unes fotografies que amb la seva constatació real mostren més bé el què aquestes quatre lletres volien expressar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

COVA DE LA VERGE DE FALGARS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ.

Crònica de la visita a la cova de la Verge de Falgars. Aquest cop el nostre desig era retrobar la cova de la Verge de Falgars. Seguint la carretera de Guardiola a la Pobla de Lillet després d’una rotonda, aproximadament a uns dos km., abans de la Pobla hi ha un rètol que ens indica Falgars. S’agafa la bifurcació, passem les cases de la Xesa i a mitjà obaga un altre cartell ens assenyala el camí de la Cova de la Verge.

Vam aparcar el cotxe i vam seguir la pista de terra costeruda fins arribar a un altre indicador, ara de fusta, que ens dirigí a la cova. Pugem una rampa i caminen pel senderol, trepitjant les fulles mortes dels faigs com una catifa, que ens hi mena. Som a mitjà obaga envoltats del bosc esplendorós de faigs i pins i davant nostre s’obre l’entrada de la cova. Rere una reixa se’ns mostra la imatge de la Verge envoltada de flors. Encastats entre les pedres mostres de l’estima i el fervor a la Mare de Déu. La imatge pertany a nostra senyora de la Llet que alleta a l'infant Jesús. A la llinda de la cova unes plantes d'orella d’ós ornaven la pedra amb el blau de les seves flors.

La tradició explica que un bou i un pastor de Saus  troben una imatge de la Mare de Déu enmig d’unes falgueres. D’aquest forma neix la denominació de Falgars, com es coneguda la marededéu d’aquesta contrada. Segurament l’amagà algun fugitiu de les guerres que assolaven la nostra terra i que obligaren a cercar refugi als seus habitants a les muntanyes del Pirineu.

        

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Advertència no sigueu impacients hi espereu a trobar el segon indicador, si preneu la primera rampa a la dreta, malgrat sigui més gran, fareu una volta innecessària pel bosc. També s’arribà a la cova venint del santuari.

 

Com sempre unes fotografies per recordar l’instant i tornar al vehicle.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

POBLES ANDALUSINS

APUNTS DE VACANCES 

Pobles de carrers retorçats i sense voreres amb cases emblanquinades amb cal. Carrers estrets, pavimentats amb còdols de diferent mida com un entapissat de pedra lluent.

 

Brolla l’aigua en la font de la plaça i el seu soroll apaivaga un instant la sensació de calor.

 

Els “llanos” en diferents escuts en moltes portes. Aquesta costum com moltes altres semblà que també ha desaparegut, com en els nostres pobles. “Fer petar la xerradeta” al caure la tarda a la porta de  casa ha mort portada pel televisor i la vida moderna. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El campanar de l’església sobresurt clarament de les teulades i les campanes ressonen en la contrada cridant al feligresos a missa. 

 

Les esglésies de grans dimensions sobretot per la mida de molts pobles, com diu l’amic Antonio, els diners d’Amèrica que van entrar pels propers ports va permetre la seva construcció.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Malgrat tot la pedra és desgastada pel pas dels anys, com els diners d’aquells tresors d’ultramar. Com oblidats són la majoria dels que els van portar. 

La plaça de l’Ajuntament plena de cotxes. El sistema, el de sempre, la majoria de gent es coneix i si és necessari s’avisa al veí. També els municipals posseeixen aquesta filosofia de la tolerància.  

Travessar la plaça 40 m. mal comptats sota un sol justicier esgota l’esforç humà.  La cervesa, la clara o altre beguda refrescant i a més el petit detall del “tapeo” (molts vegades quatre olives) alegren la intolerància solar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la tarda en plena canícula ni els gossos borden aplacats com els humans per la calor. Només els esclaus de la feina treballen i si pot ser a l’ombra. A despertar la vesprada torna a moure’s la gent pels carrers i places de la població.

 

Pobles on resideix gent gran que esperen el cap de setmana per veure la família.

 

Gotes del viure andalusí, com l’aigua de la font que alegra l’ambient.

Sol de justícia que cau durant el dia per desesper del vianant.

Cau la vesprada, la vida retorna al carrer i la fresca calma l’esperit.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SAFAREIGS I “LLANOS”. SIERRA D’ARACENA I PICS D’AROCHE. HUELVA

En la nostre estada per terres andaluses parar-nos a fotografiar en diverses ocasions els safareigs dels diferents pobles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest elements destaquen com els mateixos pobles pel color blanc del seu parament. Reflecteixen el cru sol de les terres del sud espanyol. 

Segons dades van ser construïts a principis del s. XX, no fa tants dies, per evitar que les dones tinguessin de fer la bugada al riu. Consten d’una font, un abeurador i els propis safareigs. Alguns són coberts i l’aigua de la font abans d’entrar en els safareigs omplia l’abeurador dels animals.  

En la nostre ciutat de Berga en tenim uns quants que encara són un record per moltes berguedanes. Quan es devien reunir unes quantes senyores “quin safareig es feia de la roba bruta de molt conciutadans”.   

Les rentadores elèctriques segurament són un avantatge pel treball de les ames i els amos de casa. 

En Linares de la Sierra hi ha panells de ceràmica en poesies que parlen dels nois i les noies quan festejaven a la font. 

Altre detall que va cridar la nostra atenció són el denominats “llanos”. Simplement, l’entrada de la casa empedrada fent dibuixos per al vespre quan arriba la fresca de la nit poder ajuntar-se la família i els veïns a enraonar. A cops el dibuix tenia una motivació familiar. 

Ens hem recorden quan al vespre és reunien també aquí a fer petar la xerrada fins l’hora de sopar. 

 

El televisor i la vida moderna ha acabat amb aquestes bones costums i no sabem si per millorar i ser més feliços.

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

ALI BABA I ELS ....

Alí Baba (llegeixis el poble) assisteix impotent a les notícies, una rere l’altre que arribaven a les seves orelles. Cadascuna de les variants de veu, femenina o masculina, dels locutors ressona a les seves oïdes com una bufetada, més aviat un mastegot, que fa enrojolar les seves galtes. 

Ell que havia triat amb tota cura, mitjançant unes eleccions generals, la composició de la cambra de representants del poble que havia de governar el país amb pau i equitat. 

El ministre, pompós nom que s’ha assignat cadascú dels prohoms, a dit que s’ha de retallar. Retallades significa poble en paro (petits alí babas) poble a cobrar de la butxaca estalviada (a costa dels mateixos ali babas, potser millor babaus).  

He escrit estalviat, és un eufemisme, els hi havien descomptat sense preguntar (als Ali Baba) de la seva retribució per treballar a canvi de promeses ara dubtoses. 

El prohom de la parla, fàcil tema aquest de la parlar, mantenia un rifi-rafe amb altres administrats per canviar per enèsima vegada la forma d’enraonar i d’escriure. Malament un país que vigila més la forma que l’ètica dels idiomes. Aquest segurament és ancorat encara en Babel i malgrat la seva particular “cultura” no sap comprendre la parla dels sentiments dels pobles i els anys passats des de les cavernes. 

Més informació, els encarregats de les comptes han estat molt bons comptables, millor dit han sabut administrar bé per omplir les seves grosses carteres. Alí Babas, (llegeixis poble) sense diners, desnonats, i també accions preferencials, de caixes d’estalvis creades per la gent de poble, que aviat no valdran el valor del paper on han estat impreses. 

A més aquests bancs creats per administrar després de moltes ajudes, sacs de diners entregats per uns altres Alí Baba, (llegeixis poble) que un dia o altre també voldran recuperar-los, s’han perdut en oneroses jubilacions i ara no hi ha fondos pels poble. 

Pisos buits, gent al carrer, gent en paro i cada cop més petits Alí Babas (llegeixis poble) a menjar acompte d’un caritatiu organisme endeutat (ni li paguen el que gasta) que facilita menjades gratuïtes. 

Solució: pugem allò que anomenen impostos, per recaptar un xic més. Més impostos, encariran un mica més la vida dels petits Alí Babas. Un dia acabarem pagant els mateixos impostos que altres Alí Babas forans, però amb una remuneració quatre vegades més petita.  

Pobre vaca (llegeixis poble) que amb menys menjar ha de produir més llet. 

Tantes coser van esmicolant el petit cervell d’Alí Baba (llegeixis poble) que finalment tanca l’emissora de ràdio i cerca una d’aquestes cadenes de televisió que ofereix diners sense fi a canvi de demostrar moltes vegades la incultura d’Alí Baba (llegeixis poble). 

Alí Baba va comprendre només fent una petita reflexió que en la seva cova (llegeixis país) n’hi ha més dels quaranta lladres del conte segons les notícies informatives de la TV, ràdio i premsa. 

Com deia Bertold Brecht: i al final el poble serà pobre tant del cantó dels guanyadors com dels perdedors. 

Malauradament cada notícia té més d’un capítol, tant llargs d’escriptura, com una sèrie televisiva. Malauradament els Alí Babas forans també viuen els seus dissortats capítols.  

Alí Baba no voldria escriure sobre això però les notícies diàries alteren el seu enteniment com les famoses gotes malaies. 

Com poden succeir tants fets en un petit país?   

Miquel Pujol Mur.

FA FORÇA TEMPS.

PROVA D’ESCRIURE AMB NORMES DIFERENTS.

Mamaaaà, mamaaà, Crida per l’escala mentre puja plorant. Que et passà, que són aquest brams. Ni que t’estiguessin matant.

Quan arriba dalt la mare eixuga amb el mocador les llàgrimes i els mocs que davallen per les galtes de la compungida carona.

Mare tinc les sabates foradades i ..... se n’han rigut a col·legi. A veurà? O sí tens raó! Vull unes sabates noves.

Sí clar avui dimecres. El pare no cobra fins dissabte. T’hauràs d’esperar. Però no puc anar així, s’exclama.

Mira podem posar una plantilla de cartró i les aprofites fins que el pare cobri o et poses les vambes.

No les vambes  no, se’n riurien ..... Aleshores ja ho saps el cartró i ha esperar fins dissabte a la tarda que baixarem a cal Segarra. I les sabates velles hi farem posar mitges soles que s’han d’aprofitar. Les noves les guardarem per les festes.

Però tindré sabates noves. si més has de tenir més cura.

Miquel Pujol Mur

Berga 12/06/2013

FESTA GRAN A LA PLAÇA.

Vaig entrar al bar mentre escoltava el rebombori a la plaça. La mestressa molt amable va preguntar-me que desitjava i jo vaig contestar-li que en una nit tan pregona només cabia una beguda: la barreja. 

La cambrera va portar-me-la molt freda quasi glaçada. Vaig fer un glop de l’ambarí licor sentint-lo com un bàlsam quan davallava per la meva gola enrojolada de tant cridar. 

Aquest primer glop va ser com la carícia dels llavis de l’estimada però, poc a poc, amb la meva pròpia escalfor va ser com la forta llambregada de la passió.  

Era cansat d’un dia atrafegat de viatges amunt i avall, més finalment la festa m’encoratgi. Però ara malgrat el soroll que escoltava a la plaça, el meu cos lassat i la beguda, assentat davant el televisor que transmetia la festa, no pogué posar-me dempeus.  

Un altre traguet a la beguda festera pensà que em podia donar-me un plus d’energia, però fora a l’inrevés. 

El cos cansat, la beguda que m’estremia per dintre, el soroll que malgrat fort i brau em bressolava com una mare (mare pàtria xica) i les imatges plenes de significat feren que caigués en una feixuga somnolència. La mestressa del bar pensà: A aquest la beguda ha pogut més que la festa. 

Davant dels meus tancats ulls el gegant gran,  bru i armat parlava d’amor a la geganta. Aquesta endolcida per les paraules que com cant de rossinyol arribaven a les seves enjoiades orelles, aclucava enlluernada els seus bells ulls i posava la mà a l’avantbraç armat com si amb la seva suau escalfor volgués transmetre la tendresa del seu amor al cor del gegant que mormolava: 

Vos sabeu bella princesa

que mon cor per vos planyia

i cercar-vos en aquestes terres

fou el meu més gran delit.

Al veure-us el meu cor salta de goig

Després de la bogeria d’intens amor,

No sé quin encanteri va empresonar-me

En aquesta ciutat de Berga. 

Respongué la geganta amb veu dolça i gentil: 

Ai, l’amor! estimat gegant,

de l’infortuni fa passió

i la passió i l’amor

ens lliga per sempre

 a aquesta plaça cremada

 on ballem any rere any

 envoltats de gent

que ens estima. 

I de la guita digueu-me: Per què ens acompanya? Pregunta la geganta en acabar la seva parla: 

Pobre guita,

fidel mulassa,

que en mil batalles

 em servir fidelment

 obrint pas a les tropes

 per obtenir la victòria,

 ara presonera,

desprès de la darrera guerra,

també resta pressa

de l’encanteri

 d’aquesta formosa terra. 

En aquestes em desvetlla el so d’un gros tabal que primer amb una nota ferma i seca i després amb un retronar de tempesta anuncia que recomença la festa. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 19/06/2013.

LA CAIXA NEGRA.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el vostre parer. 

He llegit el llibre “LA CAIXA NEGRA” de Amos Oz publicat per “La Magrana” i i traducció  al català de Núria Parés. 

Una mica d’informació de l’autor treta de la mateixa solapa del llibre i d’internet: Amos Oz (Jerusalem, 1939) és un escriptor, periodista, pacifista i professor universitari israelià considerat com un dels més importants escriptors contemporanis en hebreu. Va ser un dels primers a demanar la separació en dos estats com a solució del conflicte arabo-israelià després de la Guerra del Sis Dies. El 1978 es va oposar al procés de creació d'assentaments jueus com a forma d'establiment sobre el territori i creà el moviment PAU ARA. Ferm defensor dels Acords d'Oslo de 1993 en favor de l'establiment de relacions pacífiques entre jueus i palestins, també fou un ferm partidari d'establir un diàleg amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP)  

Al 2007 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. La seva obra ha estat traduïda arreu del món. 

M’ha impressionat llegir aquest llibre per què mitjançant cartes bastant extenses alguna i notes curtes és revelant els íntims secrets, a vegades inconfessables, que guardem en la caixa negra de la nostra memòria. La caixa negra ve ha representar, com tots imaginem, el primer que es busca en un avió quan s’estavella i es vol saber quina és la raó. 

Hi ha tanta complexitat en el ser humà que esbrinar els desitjos, les passions i els odis i tota la menudalla de moments breus, de coses mal dites i que després ballen i ens fereixen sense parar. 

M`ha agradat perquè és intensa i viva, les cartes porten frases coents i sagnants per la seva intensitat. La guerra entre Israel i Palestina, la fidelitat, la religiositat quasi portada al fanatisme, l’amor i la compassió tot d’altres detalls que omplirien la nostra caixa negra són vius dins els escrits del llibre. 

A mi particularment m’ha omplert, cadascú té la visió de la vida de la seva perspectiva. Si tos fóssim uniformes i de la mateixa opinió aquest món seria força avorrit.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LES TREMENTINAIRES XIII.

LA CARTA DE COMIAT

Benvolguts pares,

Benvolgut fill Armand,

Benvolguts germans i nebots, 

Desitjo que la pau i la salut sigui amb tots vosaltres. 

Aquesta carta, estimada família, segurament us semblarà massa llarga, però la causa és que no sé quan us podré tornar a escriure, ni des de quin lloc. 

Encara recordo la darrera trobada, aquella nit quan vaig arribar desfeta pel penós viatge des de Barcelona. Vaig deixar la ciutat entremig de les bombes que esclataven per tot arreu, i no ho vaig fer per voluntat pròpia, sinó que va influir en aquesta decisió les paraules del meu vell mentor, al qui li dec tot en la meva professió, el doctor Elies, que em va dir:

¾    Tu, Júlia, fuig. Jo ja en quedo amb tota aquesta desfeta. Tens un fill i una vida per lluitar, jo ja estic al cap del carrer i el que em passi poca importància té. Ets una bona doctora i trobaràs un lloc o altre per continuar treballant i per demostrar l’orgull de ser catalana, davant qualsevol contingència. Segurament hi haurà una altra guerra després d’aquesta, i serà més monstruosa encara. Fuig i no giris el cap enrere, no creguis les paraules dels encantadors de serps que diuen que els països estrangers vindran en la nostra ajuda, vaticino temps molts durs per a Europa, ens deixaran oblidats a la nostra sort i venuts a la voluntat del guanyador. Vaig perdre els dos fills a la batalla de l’Ebre i la dona en un bombardeig, tot més igual, tu ets l’única persona estimada que em queda, salva la vida i recorda’m de tant en tant.

 

Em va donar una cordial empenta, en va donar les claus del seu cotxe, el meu havia estat requisat, i em va dir amorosament: “fuig”.  

I vaig començar un viatge sola, desesperada, entre gent desesperada, n’hi havia que no dubtaven en posar-se davant  per fer-me frenar i pujar al cotxe. Sort vaig tenir de trobar-me el Fred, el metge de les Brigades Internacionals que darrerament m’ajuda  en la taula d’operacions i que em va fer una mica de guardaespatlles, si no m’haurien tret del volant i m’haurien deixat abandonada enmig de la carretera. El veu conèixer perquè era l’home que m’acompanyava en arribar al mas i que va quedar adormit, extenuat, de l’esforç de caminar i arrossegar-me. Quan en un revolt de la carretera volada vam perdre el vehicle, tothom va desaparèixer sense preocupar-se de ningú. 

Recordo haver passat el castell del comte de Fígols com entre les boires d’un mal somni. Els amics Granera ens van deixar un petit burret, suposo que els hi heu tornat, grans persones. Les grans persones es coneixen en temps de desesperança. 

Després ja ho sabeu, vam arribar una nit amb vosaltres. Que bonic era l’Armand adormit, tan tendre, i, a l’endemà, a continuar el nostre èxode, quasi no vaig poder estrènyer al meu fill per acomiadar-me A continuació Bellver, la Portella Blanca i França. Algú va comentar que si les tropes franquistes ja havien agafat la Seu. No vaig poder veure l’Isidre, ara que va penjar els hàbits tampoc ho deu ser persona grata al ulls dels invasors, mentre continuï vivint en Andorra deu estar salvat.  

Vaig arribar  a França i, com si fos una leprosa, em van portar amb un carro a un camp de concentració. No penseu en França com un lloc de salvació, no són com el príncep del conte que cercava la jove de la sabata de cristall, parlen de llibertat, però de la seva llibertat, nosaltres som una nosa i una llosa al mateix temps, prou problemes tenen amb el seu veí alemany, el Fuhrer del bigotet, que va ajudar a l’altre del bigotet a destruir  el nostre futur. 

El cunyadíssim, el Serrano Sunyer, en una interpel·lació francesa sobre que fer amb nosaltres, va contestar que érem uns apàtrides indesitjables, per tant ja no som res, sols ens queda la força del catalanisme per considerar-nos integrats a una terra.  

Els gavatxos ofereixen als homes, principalment, contractes per lluitar i col·laborar en la lluita contra el nazisme. A les dones treball en fàbriques d’armament, molta por hi ha també. 

Ara deixem la política, parlem de nosaltres, quasi més que res de mi. Ja saps mareta que he estat sempre una mica egoista, com quan em tibaves de les orelles, em deies noia mal criada i em deixava mimar pel pare. Semblava que em tenies enveja, quan enyoro aquells moments perduts amb els somnis de la infància.  

Mare, pare, vigileu no sigui que a causa d’unes terres perdéssiu la vida. Una vida és més important que qualsevol terra que es posseeixi. Tingueu cura del meu fill, l’Armand, el tendre plançó d’un home  altruista. 

He tingut sort després de tantes aventures amb el Fred, ha estat un company meravellós en l’infortuni, en la fugida i en arribar a França, sense ell no hauria arribat, les meves minvades forces no m’haguessin permès trobar el punt final.

En aquest moments, està tractant perquè marxi amb ell a Anglaterra, ja que treballàvem junts en el projecte del doctor Josep, més val en aquest moments  no esmenar cognoms sobre la profilaxis en la cura de les ferides i la reparació de les fractures dels ossos.  

Quan sàpiga quin ha estat el meu destí, crec que potser a Oxford o voltants, us el faré arribar, sempre a mans de gent de confiança i en secret, no són temps de gaire aldarulls ni alegries a casa dels vençuts.

 

Tingueu cura de tot i de tots, ompliu de petons al meu Armand, no deixeu que s’oblidi de la seva mare i rebeu una forta abraçada amb tota l’estimació de la vostra filla i germana, 

Júlia

Per sort, per la Júlia, el seu avenir es va complir, va formar part de l’equip d’un gran metge i una gran persona, va continuar treballant en la medecina i aquella investigació, que va néixer com una petita poncella a Barcelona, va prosperar i va demostrar, que malgrat perdre una guerra civil, hi havia molts valors intel·lectuals i científics en aquest petit país. 

Som i serem gent catalana

tant si és vol com si no és vol

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

Miquel Pujol Mur         

LES TREMENTINAIRES XII.

SEQUERA

La sequera de l’ànima i la sequera del cor produeixen més crueltats que la sequera de la terra. Quan els camps resten vermellosos per la sang germana vessada, tant d’un costat com de l’altre, els veremadors recullen una mala collita, només morts, sofriments i odis. 

Aquest pensaments i altres volten pel cap de la Júlia. Aquell dia de bon matí s’ha assabentat, un 18 de juliol, de l’alçament de les tropes manades per un general jove i ambiciós. A més, aquest motí està beneït pels representats de la clerecia que potser troben a faltar els privilegis que d’antuvi han fruït. Per això, han apadrinat l’alçament de les tropes revoltades contra el Govern legítim, la República, votada pel poble, com la “Cruzada de liberación nacional”. Com si desitgessin tornar enrere i ser altre cop en els temps de la lluita contra el sarraïns a Granada, dels àrabs a Jerusalem o començar el temps de la Inquisició.  

Com és possible parlar d’amor i de perdó davant del poble congregat a l’església i, per l’esquena, com uns fariseus qualssevol vendre Déu i els seus fills per aconseguir guanys terrenals. En aquest món no solament ha hagut un Judes Iscariot, sinó que cíclicament es repeteixen fets de la mateixa vilesa. Llàstima que els representants del mateix Messies causin la mort dels seguidors de la seva doctrina. El poder i l’ànsia de manar ennegreix el cor dels humans, tant siguin religiosos com laics. 

Moltes idees es recargolen en els pensaments de la Júlia. Aquest matí, com cada dia des de fa anys, ha fet la seva habitual visita a l’hospital. Ha encarregat la feina als seus col·laboradors, els metges ajudants i a les infermeres, i ara condueix el seu cotxe i marxa cap a uns laboratoris on forma part d’un equip que estudia l’asèpsia en el tractament dels parts de les dones i dels malats amb  ferides per evitar les infeccions i les gangrenes. 

Malauradament els resultats encara no són encoratjadors, però hi ha indicis que si es treballa vigilant la netedat, tant del pacient com de la pulcritud de les mans del personal sanitari hi ha la possibilitat de poder evitar malalties de fatals conseqüències. 

El problema és conscienciar el poble de la higiene necessària. També s’ha d’aconseguir que les cases reuneixin millors condicions per a la neteja de les persones i eliminar les comunes. Aconseguir  fer madurar la gent i per donar noves normes per a la higiene, és una tasca dura i constant sobretot en la gran quantitat de cases humils.  

També a Barcelona i a Catalunya sencera han succeït molts fets. Un nou govern, una nova cultura, un millor aprofitament de les tasques educatives ens ha fet avançar, fins i tot, per damunt d’altres països europeus.  

La Generalitat ha tractat bé els intel·lectuals i els investigadors i, a Catalunya ha florit un nou món de ciència i de drets humans. Malgrat que la labor de les dones continua sent fosca, hi ha dones que destaquen en diferents estaments de tot signe. Frederica Montseny és la ministra de Sanitat en el Govern de la República i impulsa lleis més modernes, tant per la concepció humana com per a l’avortament. 

La Júlia ha fet de la seva professió la vocació de la seva vida. Malgrat tot s’ha casat i ha tingut un fill, l’Armand. Més dat que el seu marit, el Pere, és un investigador inquiet que viatja pel món a la recerca de noves malalties per a la investigació de noves teràpies i també a causa que té un temperament que l’impedeix estar aposentat en un lloc determinat, en poques paraules  “un cul de mal seient”, el matrimoni s’ha anat a orris i s’han acabat separant. En una de les seves darreres converses la Júlia va dir:

¾    Caram Pere, tu no sembla que vagis a curar cap malaltia, crec sincerament que més aviat les vols crear. Hi poden haver moltes malalties arreu del món, però, més val que curem les més properes.

¾    Sí, per això ja esteu els metges que sou aquí, però hi ha tant per descobrir al nostre costat, només sortir al carrer i conèixer els nostres veïns, a l’Àfrica mateix, entre els moros, només passar l’estret. 

Va agafar la maleta i la bossa, i va sortir quasi sense acomiadar-se ni de la Júlia ni del seu fill. Va marxar darrere el seus somnis, capficat i sense veure res del que deixava enrere. Com si portés un mocador als ulls on per una petita escletxa veiés  un món, només perceptible a la seva mirada. La Júlia va instar la dissolució del seu matrimoni civil.  

Poc temps després va saber la seva mort, a mans de les forces de la guàrdia mora del general revoltat. Va morir defenent les seves idees catalanistes i universals. Geni i figura fins a la mort. Però no va saber fer feliç ni a la seva dona ni al seu fill, que el va desconèixer quasi completament. 

Aleshores una mà vermella, va cobrir el país, malgrat s’anomenessin blaus i religiosos. La sang, l’odi, les malalties i la pesta, tant del cos com de l’ànima, va envair-ho tot, com si els quatre genets de l’Apocalipsi campessin amb plena llibertat per les nostres terres. 

La caiguda d’Andalusia va ser ràpida, els senyorets van poder gaudir dels seus cortijos i latifundis  sense cap problema. I després de la caiguda de Madrid, l’èxode va recórrer el camí en direcció a la salvació, o millor dit el que semblava la salvació, França terra de les llibertats.  

La Júlia va continuar treballant a l’hospital. Hores i hores de quiròfan, curant, tallant i cosint, intentant sempre salvar vides humanes. 

L’Armand va anar ha passar uns dies a Tuixén amb el avis. Amb bon criteri va romandre a la masia, vora les muntanyes, com si amb la seva alçada i la seva força fossin un mantell protector.

A Barcelona com abans a Bilbao els avions bombardejaven constantment per atemorir la població civil. Malauradament mancava un comandament únic i rígid per dirigir la força militar.  

Els quatre genets de l’Apocalipsi o la caixa de Pandora, tant se val, van destruir un país que va caure un altre cop amb l’obscurantisme i la superstició.  

Com la sequera agosta els camps i destrueix la collita, així la guerra va destruir el conat de llibertat. Molts homes de ciència, molts homes d’art, molts artistes o simplement molts mestres, que formaven a la nova joventut, van haver de fugir per evitar la mort o la desaparició moral. 

Les terres de Castella, les riberes de l’Ebre i molts punts de la geografia hispana van quedar tacades de vermell, com un cap de blat ple de gallarets.

 

Finalment la sequera del cor va ser regada per les llàgrimes de les dones i els nens i també per la ràbia que feia prémer les mans dels homes.

 

Miquel Pujol Mur