Han
transcorregut uns quants anys, la Teresa i la Júlia han continuat vivint a
Manresa amb la Paulina. La Teresa ha consolidat una bona clientela amb la
parada que té al mercadet.
En
moltes ocasions han visitat la senyora Desiree, cada cop més amoïnada per les
mancances afectives del seu espòs. La pobra dona, malgrat la gran fortuna que
posseeixen, té un batibull dins el cap
entre el sexe, les modes, l’avenir, l’astrologia i una nova idea religiosa
coneguda com a budisme que comença a fer estralls dintre de les dones de la
bona societat. La veritat és que a la Desiree el que l’avorreix és l’aire de
Manresa, una societat provinciana, lluny del bullici i de les recepcions de la
gran capital, Barcelona, o donat l’alt rang militar de l’espòs, millor Madrid.
Sap, per les cartes que rep de la seva germana sobre les reunions que fa la
gran noblesa, d’allò més “chic”, com ella els
explica. Ara intenta convèncer el seu estimat Nicolàs per fer un viatge
a Paris, on una cosina li ha parlat de les mansardes on viuen els pintors. Li
sembla que deu ser com anar a conèixer una nova raça d’homínids, més o menys
com una sortida al zoo.
El
Vicens ha baixat molts cops a Manresa, a vegades fins i tot els fills, el Josep
i l’Isidre. També més d’una vegada han pujat les dues dones al mas aprofitant
èpoques de menys treball o per falta d’herbes, pega i d’altres remeis adequats
als seus afers.
La
Júlia ha acabat els estudis amb bones notes. S’ha acostumat a la vida de
Manresa, tan diferent de la de Tuixén. Té moltes amigues, tant del col·legi
com del mercat, on l’anomenaven la petita trementinaire, ara la jove
trementinaire, i també amb gent dels voltants de casa de la Paulina. El
Jordi-drac va ser despatxat de la taberna i no s’ha acostat més al mercat.
En
ocasions, la Júlia ha acompanyat la curandera en malalties o en altres
circumstàncies habituals, o no, en un barri obrer.
Han
passat quasi cinc anys i la Teresa decideix fer l’altre pas. Ho porta decidit
des que una matinada van sortir del poble per agafar la diligència que els va
dur a Berga.
Una
nit, mentre sopen, ho comunica a la Júlia i a la Paulina.
¾
La
propera setmana marxem a Barcelona. He pogut comunicar-me amb la Carme, la meva
cosina de Barcelona i ens tindrà preparat un lloc a casa seva mentre no trobem
un habitatge per estar-nos. Hi ha molta gent que fa camí cap a la capital de
Catalunya, segurament encara hi haurà un lloc per nosaltres, les de muntanya.
La
Paulina deixa anar un sospir, s’havia acostumat a la presència d’ambdues al seu
costat. La Teresa és una mica eixuta de caràcter, sobretot quan està sola, quan
hi ha el Vicens, fa un canvi radical. Ara la joventut i l’alegria de la
joveneta omplen la casa de rialles i de llum.
La
Júlia sap que la mare fa això per millorar la seva vida, segurament la
Teresa viuria més tranquil·la al mas,
però no vol que l’esdevenidor de la seva filla depengui d’un casament. Malgrat
tot, unes llàgrimes brillen als seus ulls com si fossin un llac de muntanya en
rebre els primers raigs de sol del matí.
¾
Que
n’ets de decidida mare, com saps que ens anirà bé.
¾
Mira
noia, si no ho provem, no ho sabrem. De gent indecisa no s’ha fet res de nou. I
si no va bé, cap al mas altre cop.
¾
Al
mas no, mare. Aquí, a Manresa, s’hi viu millor.
¾
Qui
et fot, la punyetera encara se’ns tornarà una mossa de ciutat. Que no te’n
recordes quan no volies marxar del poble.
¾
Això
fa molts anys. La culpa és vostra, mare. Em veu fer canviar i ara us queixeu.
Poques
paraules van haver-hi més, i en un tres i no res la marxa va ser enllestida.
Tal com ha dit la Teresa estan a l’estació acomiadant-se. Porten els clàssics
mocadors de farcell amb les herbes remeieres, les llaunes i, a més una
concessió de la Teresa, vers la Júlia, ha incorporat una maleta de cartró per
portar la roba. El Vicens ha baixat de Tuixén per ajudar la seva dona i la
seva filla a pujar tots els seus atuells al tren. A Barcelona les esperarà la
Carme, la cosina.
La
càrrega ja és dins el vagó, molt a prop on s’asseuen les dues dones. A l’andana
tot són plors, llàgrimes i abraçades també alguna rebequeria dels petits que
volten amb les famílies. Més d’una mare ha de fer una tibada de braç dels
petits trapelles.
Un
petó, una abraçada i un escriu-me són
els fets i les paraules que se senten majoritàriament entre els viatgers i
llurs acompanyants.
La
màquina treu un fum negre i espès que segons el vent, embolcalla les persones.
Aleshores el maquinista tira d’una corda i un estrident xiulet fa callar i
ensordeix a tothom. Els viatgers s’afanyen a pujar els vagons i cercar els seus
seient. Surt el cap de l’estació amb la seva gorra vermella i agita la bandera,
també vermella, i dóna sortida al comboi. Llavors la locomotora deixa anar un
baf humit entre esbufecs, cops dels topalls dels vagons i estrebades surt de
l’estació i agafa velocitat lentament, mentre fa sonar el xiulet repetidament.
Unes
mans agiten mocadors, tant en l’andana com des les finestres del vagons. Ja la
distància separa els uns dels altres i aquest mateixos mocadors serveixen per
eixugar-se les llàgrimes.
Ha
començat una nova aventura per les nostres trementinaires.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada