UN DIA DE FEBRE I MALA LLET

 Aquest matí no em trobo prou fi, segurament l’aire fred de la tarda m’ha afectat, noto el nas i els ulls carregats i lleganyosos. Tosso freqüentment i finalment recorro al termòmetre per assabentar-me que desgraciadament unes dècimes de febre s’han apoderat del meu cos. 

Esmorzo poc a poc i poca cosa i l’acompanyo amb un analgèsic per rebaixar aquest maleïda temperatura que m’avisa que ja no sóc tant jove com voldria. Em poso roba per abrigar el meu cos tremolenc malgrat que l’estufa dóna prou escalfor a l’ambient i sense voler anar-me al llit m’engorroneixo en el sofà davant del televisor.  

El lleuger esmorzar, el cafè amb llet calentó i la pastilleta fan que la meva abrigada carn entri en agradable somnolència i acabi fent una becaina recuperadora. Sense haver de menester gaire cosa més, el silenci és l’eina adient per reparar el malestar de la malaltia.  

Sempre queda el silenci, mig dolorós, de deixar parlar el silenci perquè no hi ha res a dir. Això és el plagi d’unes paraules llegides que em van agradar. Més el silenci i una petita porció de pau interna ajuden al cervell a posicionar els reptes del món.  

Però com la felicitat com tot no dura eternament, finalment la benaurança de la són s’acaba i per passar l’estona, estic gandul i calentó dins el meu embolcall, premo el comandament (no sé perquè no posar directament mando) del televisor i la pantalleta comença a picar-me l’ullet amb trenta i una mil ofertes per distreure’m. 

Manoi quines ofertes! Acabo mirant una pel·lícula de misteri que em sembla interessant i en arribar l’esperat moment del desenllaç la pantalla en transmet tota una sèrie de coloraines com pinzellades ràpides i canviants d’un pintor i les veus prenen un to de gripau refredat, immediatament el quadrat és posa de color blau i sorgeixen unes lletres en anglès “Non avallable”  que malgrat la meva supina ignorància de l’idioma de Shakespeare suposo que vol dir: no va bé. Un o dos minuts després brolla novament la veu i la imatge oferint-me un televisor nou. No! si jo no vull un televisor nou, jo només vull veure acabar la pel·lícula. Uns quants anuncis més i surt la presentació d’un altre film. Com en les novel·les de l’Agatha Christie si no llegeixes les pàgines finals,aquelles famoses i esclaridores reunions de l’Hercúles Poirot, m’he quedat sense resoldre el problema detectivesc. 

Ja emprenyat, no hi ha paraula més clara i entenedora, canvio de canal. Ara poso un canal d’informació general. 

Parlen d’un senyor que ha guanyat unes eleccions més encara no hi ha ningú que hagi vist la seva proposta i està consultant a altres per saber que s’ha de fer. Manifestacions a casa, manifestacions a casa del veí, manifestacions a casa d’un altre veí més llunya, mastegots i morts, un policia que segons diuen roba en el vestuari de la mateixa policia al seus companys. Un polític que parla de retallades i uns altres que pregunten perquè s’ha de retallar i aquest els contesta per què s’ha gastat els calerons abans de collir la sembra. Pregunta indiscreta que farà els resta de l’Estat Espanyol. O potser només serà pel guarà català (Burro) Això és un paradís meravellós anomenat Xauxa!! 

Uns senyors ( no sé si mereixen aquest nom) han mig ensorrat una caixa però s’han preparat un pla de pensions que suposo que pagarem nosaltres els innocents que van a peu. Els diners de l’Estat surten també dels nostres ingressos i pensions i impostos. Impostos del treball, de l’IRPF, de l’IBI, de l’IVA i de tant altres que graven la nostra petita economia.  

Una senyora alemanya i altre senyor francès ens diuen que hem de fer. Un altre senyor anglès ens critica però ell només ha buscat les millores de la CEE, més s’ha guardat el seu diner. Tot hom diu el què a de fer els altres. 

A un senyor, parent dels del principi l’indulta l’Estat. Segurament també ha trobat el calaix obert i les mans han treballat soles. Ara surt un altre, i segurament té raó que diu que abans de batallar en la situació financera ens hauríem de fixar en el paro que assola aquest país.   

I per darrere qüestió la meva parella amorosament com em veu tan pioc m’entra un sobre acabat de posar a la bústia. Una entitat financera o caixa em dicta tota una sèrie de futurs càrrecs per poder tenir una llibreta d’estalvi en la seva organització. Ah! D’acord a la normativa legal aplicable el 1 de gener de l’any proper, suposo que vol dir aprovat pel Banc d’Espanya. Aquí sí, quan es traca de diners ens apuntem al sol que més calenta.  

Ui, si vull tindrà una llibreta pagaré 2,25 €, un increment d’aproximadament un 33%. Suposo que podré enviar una missiva a l’Estat perquè em pugi el sou d’acord a l’increment bancari.   

Si no tinc un mínim de 60.000,1 €  no em pagaran cap tipus d’interès. Quan catalans i espanyols els hi han pres el pis per no poder pagar un préstec per una vivenda que no té el valor demanat. Veure altres llocs de la pell de brau i això que els constructors també és van afiliar al carro de la puja. 

Miro altre cop la carta i la febre em torna a pujar. Deixo els vint apartats següents per més tard i demano un got d’aigua i un analgèsic més potent.  Intentaré dormir sense cap mal son que em frissi. 

No m’ha interessat mai la política ni les finances només he procurat treballar i tirar endavant la família i la vida. Però actualment recordo les paraules d’un amic: Tu vols viure fora de la política però un dia la política es ficarà en la teva vida”   

Per avui ja n’hi ha prou sinó tindrem que avisar al metge i no sé si vindrà o no, si l’he de pagar quan vingui, si els medicaments els he de pagar també.

Temps hi haurà per saber com acabarà tot això. Tinc tantes dubtes que acabaria tot el paper sense posar l’aigua en clar.

 

Miquel Pujol Mur