Cap
a migdia la diligència fa la seva arribada a Manresa.
Abans, en passar prop de Sallent, la Júlia comenta a la seva mare una novetat
que l’ha sorprès. La presència d’un aparell que treu fum per la xemeneia,
circula sobre unes vies de ferro i
arrossega uns vagons on hi va gent, mercaderies i carbó.
¾
Què és això, mare? - i assenyala amb el dit l’estranya i
negra màquina.
¾
Això Júlia l’anomenen tren, surt de Cal Rosal i arriba
fins a Manresa. Ja ho veus, porta gent, de tot, i fa fum. Al nostre mas no hi
arriba, però al col·legi sí que ho hauràs après.
¾
Sí, se n’ha parlat, però la monja diu que són invents del
dimoni.
¾
A la monja li passa el mateix que a tots nosaltres fa
molt temps va quedar tancada enmig de les muntanyes. I el món funciona
diferent. Evoluciona, diu la gent.
¾
Mare, per què no hem pujat al tren?
¾
Surt de la colònia Rosal, i no teníem mitjà de transport
tan d’hora. A més la diligència és més econòmica.
¾
Sí, mare- diu abaixant el cap la Júlia -, però si és així
per què baixa tan poca gent?
¾
Ja agafarem el tren un altre dia, filla.
L’arribada a Manresa és com l’esclat d’un món diferent
per a la Júlia ja que és el seu primer viatge i mai havia estat en una població
tan gran. Coneixia com a pobles grans Berga i la Seu, per on havia deambulat
amb l’àvia venen herbes.
El passeig la va meravellar, aquell rengle d’arbres,
aquelles cases de persones tan importants. El casino, aquell edifici tan gran
per anar a ballar i divertir-se els
senyors de categoria. És més gran que l’església del seu poble. Fins i tot veu tres cotxes circulant pels
carrers.
Això només era l’iniciï de conèixer un nou món. Vam
caminar per un carrer comercial ple de petites botigues, el carrer del Born es
diu va saber més tard. En aquell moment els seus ulls miraven esmaperduts totes
aquelles coses que tan fàcilment se li oferien als ulls i moltes d’elles li
eren desconegudes. Hi ha roba, joies i llibres. La gent té una altra forma
d’anar pels carrers, sembla que tinguin pressa. Al seu poble hi ha un altre
ritme pel dia a dia.
Pugen cap l’ ajuntament
i per un dels sobtats carrerons de darrere i baixen cap el barri de les Escodines on viu
la Paulina, la dona que els donarà estada mentre visquin a Manresa.
A la Júlia la primera impressió, malgrat l’advertiment de
la Teresa, la mare, va ser de sorpresa. Una dona una mica més gran que la seva
mare, morena i els cabells pentinats amb monyo. D’ulls foscos, cara morena i de
mans també fortes i acostumades a treballar en feines del camp. Després va
saber que era viuda i que tenia una casa en un poble que era tot el que li va
quedar després de la mort del seu home. Quan podia, hi anava per revisar les
feines dels camps que havia arrendat a uns veïns. Vestia de negre, tan pel dol
com pel costum de la gent de poble. La Júlia quasi s’esperava una bruixa i es
va trobar una dona molt agradable que li va dir:
¾
Ui, quina pubilla més bonica. Com farà anar aviat els
fadrins.
La Júlia enrojoli fins la punta de les orelles i
avergonyida acotà el cap, mentre mirà per sota de les celles. Aleshores
agafant-li de la barbeta la Paulina li aixecà el cap i mirant-li els ulls
comentà:
¾
Filla, amb aquests ulls verds no hi haurà cap home que
se’t resisteixi – li posa la mà al cap i tanca els ulls mentre un vincle
d’energia sembla traspassar de la nena a la dona.
¾
Què fa, mare? - mussita la noia.
¾
Vull captar l’ energia del teu cos i endevinar el teu
futur. Seràs una bona noia i faràs coses importants - Li contesta la Paulina-
No seràs una capdavantera, però et seguirà la gent i ajudaràs a guarir-ne a molts. La felicitat com a tots
els fills de dona, et donarà moments agradables, aprofita-te’ls i compensaràs
els durs.
Mentre, la Teresa va obrir els farcells de les herbes i
les estengué en una habitació de la casa. Al moment l’olor de les diferents
herbes va envair l’habitació, els olors de camp i de naturalesa als va fer
recordar les muntanyes i les valls de la seva terra.
La mare separà les herbes que li havia demanat la Paulina
i que eren una part important de la seva càrrega. L’escabiosa, l’herba blava i
l’hisop van amuntegar-se sobre una taula de l’habitació.
¾
No corris tant Teresa, que tindrem dies per parlar. Mira
us he preparat una mica de menjar perquè he pensat que arribaríeu cansades i
amb gana. He fet una mica de sopa de farigola, va bé per assedegar l’estómac
després del viatge, i després unes patates aixafades amb un tall de cansalada.
Després de dinar i fer la migdiada la Teresa i la Júlia
surten al carrer per fer la visita a la senyora que viu en una casa del
Passeig.
Mentre caminen la mare fa aquesta explicació a la filla:
¾
Això, filla, és un favor que faig a una persona que conec
de fa molts anys i que sempre s’ha portat molt bé amb mi i a més amb molta
generositat. Tu ja saps que nosaltres, les trementinaires, no curem les
persones, més que res utilitzem els nostres remeis per als animals. Només
aconsellem herbes i plantes per a petits malestars. Alguna vegada ens vèiem
obligades, per amistat i en secret, a ajudar una persona amiga, però no és la nostra
feina ni l’hem de fer.
Aquesta és una tarda de sorpreses per a la nena. En
arribar a la casa, a l’entrada el
carruatge negre i daurat, tan brillant, l’ha deixat amb els ulls oberts com
plats, i a més, per una porta ha vist dins una quadra un cotxe molt luxós i
gran. Té un morro quasi tan llarg com un matxo.
Han entrat per una porta que els ha indicat un porter. Ha
obert una noia amb còfia que, després de preguntar-los què volien, les ha fet
esperar força estona, mentre anava a preguntar si les podien rebre. Al cap de
llarg temps s’ha presentat el criat que amb un sec:
¾
Seguiu-me, la senyora us espera – i ha començat a caminar
davant seu.
Seguint-lo els ulls de la Júlia miren meravellats les
diferents sales de la mansió, a mida que el criat les va guiant fins a la sala de costura de la senyora.
Aquells sofàs, aquelles cadires, els mobles, els
cortinatges i aquelles catifes tan gruixudes on s’enfonsava el peu, com en els
prats d’alta muntanya, li semblava que pertanyien a un món idíl·lic.
I en pujar l’escalinata els quadres amb tots el marcs
daurats. Pintura rere pintura amb personatges vestits de militar amb galons i
orles com si fóssim els reis de tot l’univers. La Júlia, com que era una
joveneta, guaitava mirant a un costat i a l’altre, la Teresa més gran, malgrat
que sorpresa, dissimulava un xic més
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada