FIRA TRÀGICA.

Fa fred ja què es celebra la festa d’hivern. Malgrat venen persones de les properes poblacions de l’entorn al vespre el recinte resta bastant buit. La immensa majoria prefereix torna d’hora a casa. Així s’eviten rebre l’improvis ensurt de una nevada que faci més difícil la conducció al barrejar-se la neu nova i la neu glaçada treta pel llevaneus. En el riu durant el dia es veu baixar l’aigua, però en els rabeigs del riu on no corre de pressa, el gel cobreix com un vidre la corrent. De bon matí, després de la freda nit, tot s’ha convertit en un mirall translúcid i impenetrable. Només el tebi sol en una atmosfera neta i freda aconsegueix filtrar el seus raigs i donar un xic de calor a la gent. 

El soroll fa esclatar les orelles. Les sirenes dels espectacles i la música enganxosa de les parades. La banda del poble dalt d’una tarima toca els instruments com si volgués ensordir els vianants. Tots junts bramulen com si els hi anés la vida aconseguir el màxim soroll dels seus fòtils. Confosament enmig d’aquest cúmul ressonen les veus dels firaires oferint tota la parafernàlia de múltiples jocs i coses de menjar i beure.  

Els habitants del municipi mentre passegen saluden els coneguts i familiars, també als professors del col·legi dels seus fills i els predicadors del temple protestant. Tot és amabilitat i bones paraules dins de l’ambient festiu. Però tothom sap que dins d’aquest embolcall de bona educació s’amaga la hipocresia i les enveges pròpies d’una població on tothom sap la vida i les misèries dels demès.  

El Hans, la seva cosina la Jutta i l’amiga de tots dos l’Erika passegen entremig de la corrent humana i riuen de les mil ocurrències que es trobem divertides a la seva edat. Tenen aproximadament l’edat del riure, els 16 anys, d’una joventut nascuda i crescuda en una època en què el món ha caminat endavant sense trasbalsos.   

Mentre caminen aprofiten per menjar unes apetitoses salsitxes pròpies del seu país. Noten rere seu uns nois que els segueixen segurament fixant-se en l’alegria del grupet i que les noies són força boniques malgrat la seva joventut. Això fa corrugar el front del Hans que dirigint-se els avergonyeix dient:

¾    Què no teniu amigues a la vostra classe. Au macos!! Aneu-vos i deixeu-nos en pau. 

Un noi que sembla el cap i que porta un gros bastó vol fer-se el valent. Brandant el pal ataca al Hans però aquest que és més alt i cepat li pren fàcilment l’arma. Donant-li una espenta el fa caure a terra. Una llum d’odi il·lumina el ulls del caigut. Com quant un ble tentineja per excés de cera. Potser la barreja d’alcohol amanida amb algun polsim de droga fa aiguabarreig els seus ulls.  

Comença a nevar amb força i la Jutta telefona els seus pares per què vinguin a buscar-los. Viuen massa lluny per tornar a peu. Per refugiar-se de la neu entren en una atracció que és una barreja de casa de bruixes i muntanya russa. Com el personal de l’atracció ha marxat es refugien en una vagoneta parada en la via. 

Segurament la mà que abans brandava el bastó, o l’infortuni, engega el motor a la màxima velocitat i la vagoneta arrenca estrepitosament sense donar temps a les noies i el noi a saltar. 

Primer s’enfonsen en la negra caverna de la bruixa. Les noies criden estorades. Quan surt de la foscor s’enlaira vertiginosament per les vies de la muntanya russa. Continua nevant i l’aire xiula. A causa de la velocitat la vagoneta fa una sotragada i surt llençada per l’aire. 

Primer l’ensurt i la caiguda els fa mig perdre l’alè. Aleshores la vagoneta fa un triple tirabuixó mortal i amb un crec impressionant s’enfonsa en el riu. 

Tots tres agafant-se intenten pujar abans que la fredor envaeixi els seus cossos però finalment u capa de glaç com un mirall tanca la seva sortida. 

L’endemà tots tres abraçats són trets sense vida de sota la presó de gel. 

Miquel Pujol Mur