La
Júlia resta trista a Barcelona, malgrat la companyia que li ofereix viure amb
la Carme, troba a mancar la presència de la mare. Han viscut molt l’una al
costat de l’altra i malgrat reconèixer que la Teresa és una mica eixuta i
exigent, sap molt bé que ha estat perquè aconseguís un destí millor en la seva
vida.
La
Carme ha aconseguit trobar-li un lloc per treballar a la mateixa casa on fa de
cuinera. Tant fa de marmitona a la cuina, com surt a fer encàrrecs o ajuda en
la neteja de la casa. Potser el contrast entre les il·lusions forjades, més els
estudis fets a Manresa i el present és el que la té certament melancòlica i
trista.
En
el món, les realitats no són tan alegres com els somnis, però s’han d’acceptar, s’ha de fer camí amb les unes i els altres.
El món dels pobres, dels treballadors, no permet mirar amb recança el que es
deixa enrere, s’han de buscar els diners del dia a dia, mantenir l’esperança i
buscar la felicitat en l’amor i la vida.
La
Carme, la cosina de la mare, procura alleugerir-la de l’enyor i l’acompanya a
conèixer la ciutat. Així aprèn els diferents carrers i els indrets de la
ciutat. Barcelona està vivint un moment de forta creixença, tant per l’empenta
de la indústria, com del comerç, mitjançant el seu port que li permet exportar
mercaderies arreu d’Europa.
És
un món tan diferent al que coneix la Júlia, que a vegades, una esgarrifança li
recorre l’esquena, sobretot quan es dóna compte de la diferència com viuen els
diferents estaments socials. La riquesa de què fan ostentació uns quants, per
exemple, la classe benestant quan acudeix a les nits a l’òpera, al Liceu. Els
brillants carruatges ornats amb or. Els pentinats i les sedes dels vestits de
les senyores. Els lacais, obren les portes dels vehicles, tant dels tirats per
cavalls, com dels nous automòbils. Els guàrdies aparten a espentes els
captaires. Com si a la fi, tant els uns com els altres, no paressin les mans
per obtenir una minsa recompensa pels seus serveis.
Més
l’esperit de la Teresa i la força del Vicens, gent crescuda entremig de
muntanyes, que coneixen la força de la naturalesa i que saben de la crueltat
del viure diari, mentre esperen la primavera que els recompensi de la fredor de
l’hivern, quan la neu envolta el mas i
queden aïllats entremig de camps blancs, també viu dintre de l’ànima de la
Júlia. Ha estat una ensopegada, trobar-se sola sense el suport de la mare, però
en poc temps el seu esperit la fa revifar i una nova força la fa anar endavant.
Però aquest impuls, en aquesta ocasió, no és un reflex de les idees de la mare,
sinó que surt del seu interior. És la seva pròpia voluntat de créixer, perquè
sap que posseeix una educació millor, i l’orgull intern de què pot aspirar a un
esdevenidor millor que ser una cuinera o una minyona, que serveix sempre els
capricis del senyor, la senyora i els senyorets. Nota, a més, que dins la casa
hi ha uns ulls que la vigilen amb cobdícia, a causa de ser una noia jove, guapa
i ben plantada, més no vol caure en el parany del sexe, a canvi de
promeses.
Una
tarda cap al capvespre passejant pel barri de la Barceloneta, observa en una
paret de l’Hospital del Mar, un llatzeret on tracten les malalties infeccioses
que els mariners porten dels seus viatges, un paper en què demanen dones que
vulguin desenvolupar feines d’assistentes d’hospital.
Sap
ben bé de quina feina es tracta, cuidar malats, canviar robes i fer la neteja
tant dels cossos com de les sales on jeuen. Però tenir cura de persones és una
de les feines que l’atreuen. A més, té experiència del treball, quan al costat
de la mare recomanaven les herbes i altres remeis, també per les vegades que
ajudava la Paulina a guarir ferides, ajudar a dones i a criatures a sobreviure
entre la població desarrelada de Manresa.
Així
tota decidida entra, però s’ha d’esperar que passi una monja per demanar-li amb
qui ha de parlar i aquesta germana la porta a entrevistar-se amb el metge.
Aquest doctor, una persona amb una barba blanquinosa i d’aspecte respectable,
li fa diferents preguntes, valora les seves respostes i, al mateix temps, queda
sorprès del seus coneixements del món de les herbes i remeis casolans. La Júlia
acostumada al tracte de la gent al mercat i portada per la seva fal·lera sobre temes de medecina es deixa portar i
durant un temps dóna moltes explicacions sobre remeis i de com havia ajudat la
Paulina. Fins que en adonar-se que fa estona que només parla ella, calla i diu.
¾
Perdó,
crec doctor que he estat massa xerrameca. I vostès no volen una persona que
parli, sinó que treballi.
¾
Bé,
filleta, la veritat, no et veig per aquesta feina. Saps massa i serà
desaprofitar els teus coneixements fer-te canviar llits i netejar el terra. Com
que, a més, tens certs estudis faré una excepció i et donaré un treball al
costat de la infermera en cap. Ep, no creguis que és un regal, és més dur que
qualsevol altra feina i, a més, carregada de responsabilitat, guarir els malats
i a acompanyar els metges en les seves visites, prendre nota de totes les seves
ordres sobre les cures i fer que siguin obeïdes. Però, et crec ambiciosa i
desitjo ho facis bé, si no aniràs enrere, a fregar el terra, canviar els llits
i netejar les deposicions. Màxima vigilància amb el contacte amb els malalts,
saps que és un hospital de malalties infeccioses i tropicals. Espero que ho
facis correctament.
¾
Sí,
doctor...
¾
Doctor
Elies. Ja anirem parlant. Estaràs sota les meves ordres i seràs responsable
davant la infermera i davant meu. I no creguis que sóc un metge fàcil de
conformar. Avui em deus haver agafat amb un dia tendre.
La
Júlia surt de l’Hospital com si unes ales la fessin més lleugera.
¾
Això
m’agrada més que degollar pollastres i treure’ls les plomes.
Un
somriure distén els seus llavis.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada