Benvolguts pares,
Benvolgut fill Armand,
Benvolguts germans i
nebots,
Desitjo que la pau i
la salut sigui amb tots vosaltres.
Aquesta carta,
estimada família, segurament us semblarà massa llarga, però la causa és que no
sé quan us podré tornar a escriure, ni des de quin lloc.
Encara recordo la
darrera trobada, aquella nit quan vaig arribar desfeta pel penós viatge des de
Barcelona. Vaig deixar la ciutat entremig de les bombes que esclataven per tot
arreu, i no ho vaig fer per voluntat pròpia, sinó que va influir en aquesta
decisió les paraules del meu vell mentor, al qui li dec tot en la meva
professió, el doctor Elies, que em va dir:
¾
Tu, Júlia, fuig. Jo ja en quedo amb
tota aquesta desfeta. Tens un fill i una vida per lluitar, jo ja estic al cap
del carrer i el que em passi poca importància té. Ets una bona doctora i trobaràs
un lloc o altre per continuar treballant i per demostrar l’orgull de ser catalana,
davant qualsevol contingència. Segurament hi haurà una altra guerra després
d’aquesta, i serà més monstruosa encara. Fuig i no giris el cap enrere, no
creguis les paraules dels encantadors de serps que diuen que els països
estrangers vindran en la nostra ajuda, vaticino temps molts durs per a Europa,
ens deixaran oblidats a la nostra sort i venuts a la voluntat del guanyador.
Vaig perdre els dos fills a la batalla de l’Ebre i la dona en un bombardeig,
tot més igual, tu ets l’única persona estimada que em queda, salva la vida i
recorda’m de tant en tant.
Em va donar una
cordial empenta, en va donar les claus del seu cotxe, el meu havia estat
requisat, i em va dir amorosament: “fuig”.
I vaig començar un
viatge sola, desesperada, entre gent desesperada, n’hi havia que no dubtaven en
posar-se davant per fer-me frenar i
pujar al cotxe. Sort vaig tenir de trobar-me el Fred, el metge de les Brigades
Internacionals que darrerament m’ajuda en
la taula d’operacions i que em va fer una mica de guardaespatlles, si no
m’haurien tret del volant i m’haurien deixat abandonada enmig de la carretera.
El veu conèixer perquè era l’home que m’acompanyava en arribar al mas i que va
quedar adormit, extenuat, de l’esforç de caminar i arrossegar-me. Quan en un
revolt de la carretera volada vam perdre el vehicle, tothom va desaparèixer
sense preocupar-se de ningú.
Recordo haver passat
el castell del comte de Fígols com entre les boires d’un mal somni. Els amics
Granera ens van deixar un petit burret, suposo que els hi heu tornat, grans
persones. Les grans persones es coneixen en temps de desesperança.
Després ja ho sabeu,
vam arribar una nit amb vosaltres. Que bonic era l’Armand adormit, tan tendre,
i, a l’endemà, a continuar el nostre èxode, quasi no vaig poder estrènyer al
meu fill per acomiadar-me A continuació Bellver, la Portella Blanca i França.
Algú va comentar que si les tropes franquistes ja havien agafat la Seu. No vaig
poder veure l’Isidre, ara que va penjar els hàbits tampoc ho deu ser persona
grata al ulls dels invasors, mentre continuï vivint en Andorra deu estar salvat.
Vaig arribar a França i, com si fos una leprosa, em van
portar amb un carro a un camp de concentració. No penseu en França com un lloc
de salvació, no són com el príncep del conte que cercava la jove de la sabata
de cristall, parlen de llibertat, però de la seva llibertat, nosaltres som una
nosa i una llosa al mateix temps, prou problemes tenen amb el seu veí alemany,
el Fuhrer del bigotet, que va ajudar a l’altre del bigotet a destruir el nostre futur.
El cunyadíssim, el
Serrano Sunyer, en una interpel·lació francesa sobre que fer amb nosaltres, va
contestar que érem uns apàtrides indesitjables, per tant ja no som res, sols
ens queda la força del catalanisme per considerar-nos integrats a una terra.
Els gavatxos ofereixen
als homes, principalment, contractes per lluitar i col·laborar en la lluita
contra el nazisme. A les dones treball en fàbriques d’armament, molta por hi ha
també.
Ara deixem la
política, parlem de nosaltres, quasi més que res de mi. Ja saps mareta que he
estat sempre una mica egoista, com quan em tibaves de les orelles, em deies
noia mal criada i em deixava mimar pel pare. Semblava que em tenies enveja,
quan enyoro aquells moments perduts amb els somnis de la infància.
Mare, pare, vigileu no
sigui que a causa d’unes terres perdéssiu la vida. Una vida és més important
que qualsevol terra que es posseeixi. Tingueu cura del meu fill, l’Armand, el
tendre plançó d’un home altruista.
He tingut sort després
de tantes aventures amb el Fred, ha estat un company meravellós en l’infortuni,
en la fugida i en arribar a França, sense ell no hauria arribat, les meves
minvades forces no m’haguessin permès trobar el punt final.
En aquest moments,
està tractant perquè marxi amb ell a Anglaterra, ja que treballàvem junts en el
projecte del doctor Josep, més val en aquest moments no esmenar cognoms sobre la profilaxis en la
cura de les ferides i la reparació de les fractures dels ossos.
Quan sàpiga quin ha
estat el meu destí, crec que potser a Oxford o voltants, us el faré arribar,
sempre a mans de gent de confiança i en secret, no són temps de gaire aldarulls
ni alegries a casa dels vençuts.
Tingueu cura de tot i
de tots, ompliu de petons al meu Armand, no deixeu que s’oblidi de la seva mare
i rebeu una forta abraçada amb tota l’estimació de la vostra filla i germana,
Júlia
Per
sort, per la Júlia, el seu avenir es va complir, va formar part de l’equip d’un
gran metge i una gran persona, va continuar treballant en la medecina i aquella
investigació, que va néixer com una petita poncella a Barcelona, va prosperar i
va demostrar, que malgrat perdre una guerra civil, hi havia molts valors
intel·lectuals i científics en aquest petit país.
Som i serem gent catalana
tant si és vol com si no és vol
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada